estoy de vuelta. no he llegado a puerto pero ya va faltando poco. se ha hecho eterna esta fracción de segundo en que quisiera no haberme perdido y aún me muevo con cuidado, como quien aprende otra vez a andar, por si tropiezo o esquivo el último detalle de este trayecto sin mapa.
m'entrego al matí d'aquest divendres com qui s'atura a mirar un colom que beu aigua de l'últim bassal i sap que no se n'anirà tan aviat la calor, ni aquesta angoixa inabastable, ni aquesta manera tan estranya de viure sempre recordant alguna cosa -encara que mai no hagi passat-.
La Veronika Paulics acaba de publicar, a l'editorial brasilera Laranja Original, una antologia de catorze poetes catalanes traduïdes al portuguès per ella mateixa. Entre totes, unes quantes de valencianes. 😉
La presenta a São Paulo div 3 de juliol.
Enhorabona i moltes gràcies!
he decidit advocar pel bloqueig dels estímuls. necessito un buit entre tant d'excés, tornar a mirar la realitat amb els ulls d'un nen petit. encara que, si m'amago, qualsevol impacte no es mitigarà, fingir-ne una ceguesa ambigua potser constitueixi l'inici d'una nova intuició.
estoy de vuelta. no he llegado a puerto pero ya va faltando poco. se ha hecho eterna esta fracción de segundo en que quisiera no haberme perdido y aún me muevo con cuidado, como quien aprende otra vez a andar, por si tropiezo o esquivo el último detalle de este trayecto sin mapa.
me siento incapaz de asumir esta aridez, esta improbabilidad tan cercana al silencio. me levanto esta mañana, después del bosque y de la primera brisa del verano, deseoso de otro inicio: algo más lento o estático, un poco áspero quizás, pero breve y agónico como un buen recuerdo.
potser em capfico per no res. les paraules, els gestos i les impressions ja no s'inclinen, aquests dies, cap al buit. ho he deixat tot escrit per a seguir existint dins d'un núvol esvaït i ara sento per primera vegada que aquesta veu ja sap fingir que és viva i desperta.