Marco Rubio two days ago: "Imagine if Iran funded the welfare of its people instead of its military."
Trump today: "We can't fund daycare or Medicaid; we need more money for our military."
Sometimes the jokes write themselves.
Estupor es cuando un perrete se lame las pelotas y luego te lame la cara.
Los últimos 35 jefes de antidroga de la Guardia Civil han sido detenidos por narcotráfico.
Eso se llama CORRELACIÓN.
A #Tarragona els manifestants que volien accedir a l'AP7 van expulsar 2 piolins infiltrats, responsables de llançar pedres i pintura als Mossos. Van acabar marxant protegits i amagats dins d'un cotxe dels propis Mossos.
Quina vergonya de forces d'ocupació! #NOESPOT#AlertaUltra
Esto es un escándalo!
El gobierno de Ayuso está acosando administrativa y mediáticamente al cirujano que denunció la manipulación de las listas de espera que ponía en peligro la vida de miles de madrileños.
El exministro Cristóbal Montoro del PP está imputado por liderar la mayor trama corrupta de la historia en España usando la Hacienda pública para traficar con leyes a cambio de comisiones. Sigue en libertad y los bancos están poniendo trabas y no facilitan información del caso.
Una empresa pública compra bajo su presidencia una sociedad con un sobreprecio de 29 millones.
Pero Gallardón no se enteró de nada.
Declara solo como testigo gracias al curro enorme del juez García Castellón que le salvó.
El PP es una mafia
#Lawfare
https://t.co/9QUDhWKsK0
Contables, auditores y economistas: necesito que reviséis esto.
Planifica Madrid vendió un edificio del centro de Madrid por 26,01 millones. En las cuentas anuales de 2025 no aparecen 18,2 de esos millones, y la memoria auditada no menciona la venta.
Y el mismo día que se firmó la escritura, dos consejeros de Planifica Madrid firmaban esas cuentas declarando que no había ocurrido nada relevante.
Hilo 🧵
Los documentos con las cuentas anuales:
2025 → https://t.co/o4yawbVvwh
2024 → https://t.co/qjK6aPD92i
2023 → https://t.co/bK68guGOeN
2022 → https://t.co/sdZVi4VjVP
2021 → https://t.co/iJ2IxgXf9M
Fin. Gracias por llegar hasta aquí y por cualquier aportación técnica.
Enginyeria jurídica que es carrega el principi de legalitat, de taxativitat, de seguretat jurídica, de la justícia rogada; ras i curt, de l'Estat de dret. Una més d'aguanta'm el cubata!
El Tribunal de Comptes allarga ara l’amnistia i reinterpreta el TJUE https://t.co/kbiSZiqBvl
Hoy se conoció que Netanyahu fue informado del ataque de Hamás y no avisó, además retiraron a los soldados de la frontera y apoyó la financiación de Hamás. Aquí el primer ministro de Qatar confirma que fue Israel y EEUU quién les pidió financiarlos
Esta imagen de Marc Márquez es muy heavy, lo suficiente para que los iluminados de turno que siguen diciendo que lo de Marc es una excusa que usa a placer se callen un poco por el bien propio y por el nuestro de no tener que aguantar idioteces.
La diferencia de volumen y contorno entre ambos hombros y brazos salta a la vista. Le he pasado la imagen a un preparador físico del Mundial y le ha sorprendido. Su interpretación es que podría haber adaptaciones y compensaciones musculares que no se limitarían al hombro, sino que implicarían también zonas como el bíceps, el tríceps y la musculatura de la espalda. A su juicio, eso ayudaría a entender por qué determinadas exigencias podrían condicionarle más que otras. Habla del trabajo de recuperación con auténtica admiración, hasta calificarlo de "obra maestra".
Y aquí viene lo que a algunos parece costarles tanto entender: UNA LIMITACIÓN NO TIENE POR QUÉ CONDICIONARTE IGUAL EN TODAS LAS CIRCUNSTANCIAS. Poder ganar una carrera no significa estar físicamente al cien por cien. Significa que, ese día, has conseguido ganar con las condiciones que tienes. La clasificación no es un parte médico.
Pero el razonamiento de algunos es maravilloso: si pierde y habla del brazo, pone excusas. Si gana, demuestra que lo del brazo era mentira. Es decir, cualquier resultado sirve para confirmar lo que ya habían decidido antes de que se apagara el semáforo. Eso no es analizar MotoGP: es buscar cómo darle un palo, pase lo que pase.
Se puede debatir cuánto le condiciona físicamente un circuito concreto. Por supuesto. Lo que no resulta serio es despachar sus limitaciones como un cuento porque sigue siendo capaz de ganar. Precisamente ahí puede estar una parte enorme del mérito. Lo que está haciendo Marc Márquez es una locura y que vaya a estar dos años más en el mundial es algo que el aficionado debería celebrar.
Así que sí: a más de uno le vendría bien callarse un rato. Por prudencia propia y por descanso de los demás, que tampoco tenemos la obligación de aguantar cualquier idiotez disfrazada de análisis.
A British writer penned the best description of Donald Trump I’ve ever read:
“Why do some British people not like Donald Trump?”
A few things spring to mind. Trump lacks certain qualities which the British traditionally esteem. For instance, he has no class, no charm, no coolness, no credibility, no compassion, no wit, no warmth, no wisdom, no subtlety, no sensitivity, no self-awareness, no humility, no honour and no grace – all qualities, funnily enough, with which his predecessor Mr. Obama was generously blessed. So for us, the stark contrast does rather throw Trump’s limitations into embarrassingly sharp relief.
Plus, we like a laugh. And while Trump may be laughable, he has never once said anything wry, witty or even faintly amusing – not once, ever. I don’t say that rhetorically, I mean it quite literally: not once, not ever. And that fact is particularly disturbing to the British sensibility – for us, to lack humour is almost inhuman. But with Trump, it’s a fact. He doesn’t even seem to understand what a joke is – his idea of a joke is a crass comment, an illiterate insult, a casual act of cruelty.
Trump is a troll. And like all trolls, he is never funny and he never laughs; he only crows or jeers. And scarily, he doesn’t just talk in crude, witless insults – he actually thinks in them. His mind is a simple bot-like algorithm of petty prejudices and knee-jerk nastiness.
There is never any under-layer of irony, complexity, nuance or depth. It’s all surface. Some Americans might see this as refreshingly upfront. Well, we don’t. We see it as having no inner world, no soul. And in Britain we traditionally side with David, not Goliath. All our heroes are plucky underdogs: Robin Hood, Dick Whittington, Oliver Twist. Trump is neither plucky, nor an underdog. He is the exact opposite of that. He’s not even a spoiled rich-boy, or a greedy fat-cat. He’s more a fat white slug. A Jabba the Hutt of privilege.
And worse, he is that most unforgivable of all things to the British: a bully. That is, except when he is among bullies; then he suddenly transforms into a snivelling sidekick instead. There are unspoken rules to this stuff – the Queensberry rules of basic decency – and he breaks them all. He punches downwards – which a gentleman should, would, could never do – and every blow he aims is below the belt. He particularly likes to kick the vulnerable or voiceless – and he kicks them when they are down.
So the fact that a significant minority – perhaps a third – of Americans look at what he does, listen to what he says, and then think ‘Yeah, he seems like my kind of guy’ is a matter of some confusion and no little distress to British people, given that:
• Americans are supposed to be nicer than us, and mostly are.
• You don’t need a particularly keen eye for detail to spot a few flaws in the man.
This last point is what especially confuses and dismays British people, and many other people too; his faults seem pretty bloody hard to miss. After all, it’s impossible to read a single tweet, or hear him speak a sentence or two, without staring deep into the abyss. He turns being artless into an art form; he is a Picasso of pettiness; a Shakespeare of shit. His faults are fractal: even his flaws have flaws, and so on ad infinitum.
God knows there have always been stupid people in the world, and plenty of nasty people too. But rarely has stupidity been so nasty, or nastiness so stupid. He makes Nixon look trustworthy and George W look smart. In fact, if Frankenstein decided to make a monster assembled entirely from human flaws – he would make a Trump.
And a remorseful Doctor Frankenstein would clutch out big clumpfuls of hair and scream in anguish: ‘My God… what… have… I… created?' If being a twat was a TV show, Trump would be the boxed set.”
-Nate White
M’agradaria compartir amb vosaltres una notícia que ha sacsejat la meva família aquest matí.
Per fi, després de molts anys de recerca, han trobat davant la costa de Premià les restes del PO-087, un Spitfire abatut l’any 1938.
Perquè entengueu què significa, deixeu-me retrocedir uns quants anys.
Som a inicis de 1938. La Guerra Civil Espanyola comença a agafar un caire dramàtic. Des de Mallorca, el líder feixista italià Arconovaldi organitza els bombardejos sobre Barcelona. Els bombarders italians creuen el Mediterrani des de les seves bases a les Balears i ataquen sistemàticament la ciutat, provocant milers de morts.
Davant d’aquest escenari, el servei secret britànic posa en marxa una operació secreta per intentar mitigar els efectes dels bombardejos.
Deu pilots de la RAF, alguns dels millors de la força aèria britànica, són destinats clandestinament a Catalunya. Entre ells hi havia un germà del meu avi: Jack Wills.
Tenien la base a Avinyó, a l’Empordà, i, en coordinació amb l’aeròdrom de Sabadell, van organitzar un petit dispositiu de deu caces Spitfire amb una missió gairebé impossible: interceptar els bombarders italians que venien de Mallorca i dificultar, tant com fos possible, els atacs sobre Barcelona.
I així arribem al fatídic 13 de març de 1938.
Aquell dia els italians van llançar el que havia de ser un dels seus atacs més devastadors sobre la ciutat. Els deu joves pilots britànics van enlairar-se des de Sabadell per intentar aturar-los.
Pel poc que sabem —bona part de la documentació sobre aquella operació encara continua sota secret del govern britànic—, la batalla aèria va ser duríssima.
Va arribar un moment en què els pilots britànics van haver de prendre una decisió: abandonar el combat i tornar a la base abans de quedar-se sense combustible, o continuar lluitant.
El meu parent va decidir continuar.
I pel poc que sabem d’aquell dia, ho van aconseguir.
L’atac massiu que podia haver estat un dels més destructors sobre Barcelona va ser rebutjat i els bombarders italians que no van ser abatuts van acabar tornant cap a Mallorca.
De Jack Wills no se’n va saber mai més res.
Simplement, va desaparèixer sobre el mar.
Fins avui.
Aquest matí ens han comunicat que un club submarinista de Premià va localitzar fa uns mesos les restes d’un avió a unes quantes milles nàutiques de Premià de Mar.
Ara, finalment, se n’ha certificat la identitat.
És el PO-087.
El seu Spitfire.
Evidentment, a casa estem molt emocionats amb la notícia. Després de gairebé noranta anys, d’alguna manera, en Jack ha tornat.
Simplement ho volia compartir amb vosaltres.
Que passeu un bon dissabte.
I si feu molts likes i molts retuits, un dia us explico la història sencera, i perquè hi ha una samarreta seva exposada al Imperial War Museum de Londres.
https://t.co/1m4EBDCaD1
Hola, Ajuntament de Barcelona. Si un dia aparco malament o excedeixo el límit de velocitat, si et plau, no em sancionis: envia’m una amable carta demanant-me que no ho torni a fer. Gràcies!!!