👟Mount to Coast H1👟
Si buscas una zapatilla indestructible, polivalente y ultra cómoda, apunta sus datos clave:
💶 Precio: 170,00 €
⚖️ Peso: Súper ligeras, solo 242 gramos.
📐 Drop: 6 mm (Perfiles de 35 mm en talón y 29 mm en antepié).
¿La zapatilla híbrida definitiva?
Això del respecte d’Espanya al dret internacional, segur que es refereix a com Espanya va respectar el dret d’autodeterminació de Catalunya i a com la policia espanyola va estomacar els votants de l’1-O @Pontifex.
Les entrevistes a aquest nano han estat d'una vergonya difícil de superar.
—I parles un català perfecte!
—Bé, he nascut a Catalunya.
—I això de cantar en català?
—Bé, és que soc català.
—El català és la teva 2a llengua?
—La 1a, amb els amics parlem català.
I així sense remei.
Yo acabé 8º de EGB y en casa la celebración fue: “Muy bien. Baja la basura”.
Ahora acaban la ESO y parece la gala de los Oscar: trajes, vestidos, maquillaje, 37 fotos familiares y la abuela llorando como si hubieran ganado un Nobel.
Esto se nos ha ido de las manos.
Aquest gràfic és devastador perquè desmunta un dels grans relats de la política econòmica espanyola dels últims anys: que “els salaris pugen”.
Sí, el salari brut a Espanya ha crescut un 1,43% en termes reals entre 2019 i 2025, però el salari net real —>>> el que realment arriba a la butxaca de la gent després d’impostos i inflació ha caigut un 3,65%, LA PITJOR dada entre les grans economies de l’euro.
La lectura important no és només econòmica. És social i evidentment molt política.
Primer: l’Estat i les cotitzacions s’han quedat una part creixent dels increments salarials. Molta gent cobra més nominalment però viu molt pitjor. Això genera frustració perquè la percepció quotidiana és clara: habitatge més car, menjar més car, serveis més cars i menys capacitat d’estalvi. Ja ho anem veient cada dia…
Segon: Espanya queda completament desalineada respecte països comparables. Portugal, Polònia o Lituània han aconseguit increments molt forts del salari net real. Això vol dir que el creixement econòmic allà s’ha traslladat molt més directament a les famílies.
Tercer: això té conseqüències enormes sobre talent i competitivitat. Si els professionals qualificats veuen que treballar més o progressar professionalment no es tradueix en una millora real de vida, acabes destruint incentius:
menys emprenedoria, menys risc,
menys mobilitat social, fuga de talent, gent emprenyada, mal rollo a l’oficina, i menys capacitat d’atreure perfils internacionals.
A Catalunya això encara es percep més perquè combines:
la nostre pressió fiscal alta,
habitatge super disparat,
salaris europeus molt baixos,
i costos quasi de grans hubs globals.
El resultat és una classe mitjana molt exhausta. Pobresa a l’alça, molta immigració sense estudis i en estat bastant precari.
També hi ha un altre element molt important: molts dels països de l’Est tenen increments enormes perquè partien de nivells MOLT baixos i han crescut ràpidament en productivitat i convergència. Però fins i tot comparant Espanya amb França, Alemanya o Itàlia, la dada espanyola continua sent especialment dolenta.
I aquí apareix la gran pregunta estructural: on va el valor creat?
Perquè si el PIB creix, el turisme bat rècords, les empreses facturen més i l’ocupació augmenta, però el treballador mitjà perd poder adquisitiu net, vol dir que hi ha una disfunció clara entre creixement macroeconòmic i prosperitat real.
Aquest gràfic explica moltes coses que després es tradueixen en:
desafecció política,
polarització,
caiguda de natalitat,
impossibilitat d’emancipació,
i sensació de “treballo més però avanço menys”.
És probablement una de les dades més importants per entendre l’estat actual d’Espanya i per què tants joves i professionals qualificats miren cap a fora.
Avui a #CasaMuseuAmatller, el noi que atenia el bar s'ha negat a entendre que "una xocolata" vol dir "un chocolate" i m'ha etzibat el famós "en castellano, estamos en España, no entiendo lo que me estás diciendo". Dolor i tristesa infinita, a la nostra terra, a casa d'en Gaudí.
Vosotros sois muy jóvenes, pero la palabra de unos policías que estaban de parranda y se pusieron farrucos tuvo más peso que unos vídeos y 8 chavales se comieron hasta 10 años de cárcel.
Por contextualizar un poco lo de Valencia.
-Papi, ¿qué has hecho hoy en el trabajo?
-Romperle la nariz contra el suelo a una profesora que luchaba para que niños como tú tengan educación de calidad.