Prince of this World

Monkey in disguise

[HH @guginHH]

Diré més: els votants d'AC són ELS ÚNICS q valoren els líders dels altres (suposats) independentistes i suspenen SENSE MATÍS TOTS els espanyolistes (especialment Vox!). En canvi mireu les sectes d'ERC, CUP i Junts. AC és l'únic partit independentista transversal i no sectari.

[La Potlla @LaPotlla]

Tothom sap que els nazis castellans sempre parlen de nosaltres amb els mateixos estereotips que s’han fet servir sempre contra els jueus. Així que no cal ser cap geni per saber a favor de qui i de què treballa algú que associa un bitllet amb la catalanitat al Parlament dels espanyols.
Vostè ho sap perfectament i no té perdó de Déu, @junqueras

[FossasJosep @Rosell_Advocat]

Serveixen per detectar nazis.

[Jordi @escabellat]

Jo no dormiria al costat de qui justificaria que em vinguessin a buscar de matinada i em fotessin en una fossa amb calç viva, a menys que jo també fos un traïdor. Suposo que la comandanta ho sap millor

[Miquel Manubens @M_Manubens]

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ
Nació (segons diccionaris catalans com el GDLC, TERMCAT i la GEC): comunitat d’individus amb vincles culturals, històrics i sovint lingüístics que els donen una identitat diferenciada i una voluntat d’organització i projecció autònoma, fins i tot de dotar-se d’institucions polítiques pròpies. Pot existir sense estat propi.

ELS CATALANS SOM UNA ETNIA
Ètnia: grup humà que comparteix lligams identitaris de base ancestral, cultural, lingüística o històrica. Es defineix per afinitats lingüístiques, culturals, històriques i consciència col·lectiva, no necessàriament per “raça” biològica ni per tenir estat. La llengua sol ser un criteri central.

Una nació no és un cens de residents. Una ètnia no és un padró municipal. Catalunya és una nació perquè té llengua, història, dret, institucions i consciència pròpies. Els catalans som una ètnia perquè som un poble amb continuïtat cultural, lingüística i històrica, no un simple agregat de gent que avui dorm entre el Sénia i el Pertús.Viure a Catalunya et fa resident. Pagar impostos et fa contribuent. Tenir DNI català o empadronament et fa ciutadà administratiu. Res d’això, per si sol, et converteix en català en sentit nacional i ètnic.

Si “català” volgués dir “tothom qui hi viu”, la paraula deixaria de designar un poble i passaria a designar només un territori. Això no és inclusió: és dissolució.
Catalunya no es defineix per acollir. Es defineix per haver estat, durant segles, un poble concret en un corredor geogràfic concret: l’istme entre Europa i la península, terra de pas, de fronteres, de comerç i de guerres. El pas no anulla el poble que hi viu. El trànsit no esborra la nació que hi ha arrelat.

“Tothom qui viu a Catalunya és català.?”
Fals si parlem de nació i d’ètnia. És cert només en el sentit jurídic més primari: resident o ciutadà. El japonès que viu a Barcelona no és català pel fet de residir-hi, igual que el català que viu a Zuric no deixa de ser català. Confondre residència amb pertinença ètnica i nacional és un truc polític: converteix el poble receptor en contenidor buit i el nouvingut en propietari automàtic de la identitat aliena. La catalanitat històrica s’ha basat en llengua, origen, costums i adhesió real, no en el simple fet d’estar-hi.

“Catalunya és terra d’acollida?.”
Això és un eslògan, no una definició històrica. Tots els països han rebut gent. Això no els converteix en “terres d’acollida” com a essència. Catalunya ha estat terra de pas perquè és l’entrada natural de la península: Pirineu, costa, camins, ports. Terra de pas vol dir corredor, no hotel obert sense titular.

Presentar l’acollida com a identitat nacional serveix per negar que hi ha un subjecte preexistent: el poble català. Una nació pot acollir. Una nació no existeix per acollir.

Català no és qui trepitja el terra. Català és qui pertany al poble que ha fet d’aquest terra la seva nació.

L’argument de l’istme.
Geogràficament Catalunya no és un atzucac acollidor: és el coll d’ampolla de la península. Els pobles de pas tenen memòria de frontera, no vocació de diluir-se. Convertir l’istme en dogma d’acollida indefinida és convertir la geografia en arma contra el natiu.

El joc de paraules colonial.
El relat “sou només un territori administratiu + qui hi arriba és igual de català” té una funció: negar el dret del grup històric a dir qui és el seu subjecte polític.
Primer et treuen la nació (“sou una comunitat autònoma”). Després et treuen l’ètnia (“català és qui viu aquí”).

Al final només queda el contenidor. Això no és universalisme. És despossessió simbòlica.

[Montserrat Dameson @damesonpareras]

Vaig celebrar la Diada al “Catalunya Triomfant” el festival de mètal català a @parallel62bcn

Mentre escoltava @FOSCOR_Official i @vrademargk, vaig intuir que no se’n parlaria prou.

Per la terra. Per la llengua. Pel metall.
@elnacionalcat https://t.co/KIFOj6Uyo0

[Enric Vila @enricvd]

L'article de política: L'excusa del Marroc.

Obert a tothom fins a les 5 de la tarda.

https://t.co/lvzQThFkJd

[Jordi Serracant Carré @JordiSerracant]

Us vam avisar i us vau col·locar al bàndol dels franquistes de la toga i les porres de la poli.

Ja us ho fareu amb la guerreta civil que teniu muntada a les Castelles i a Caracas de la Mancha.

[La Potlla @LaPotlla]

La possibilitat que els catalans oferim als immigrants de deixar de ser-ho parlant l’idioma dels amos del tros és la cosa més simpàtica™️ que es trobaran els Mohammeds i els Yéison a l’Europa de la socialdemocràcia esclavista i del «¿qué pone en tu DNI?».

[La Potlla @LaPotlla]

Avui hi ha castellans nascuts a Catalunya que es pregunten com és possible que la seva policia tracti pitjor un noi català, que podria ser el fill del seu veí, que els moros de Ceuta quan salten la tanca. El problema d’aquest castellà nascut a Catalunya és que encara continua pensant en nazi i no coneix res mes que el marc creat per l'ocupació nazi, en el fons el que li fa por d’una Catalunya independent és imaginar que, quan tinguéssim la nostra pròpia policia, els castellans serien tractats pitjor que els moros. Però això no pot passar, perquè el dia que l’Estat marxi de Catalunya els uniformats deixaran de tenir la funció de perpetuar l’ocupació castellana, i tots hi sortirem guanyant, fins i tot els moros. Aquesta és una veritat que, en el fons, sap, però que no es pot repetir mirant-se al mirall per raons òbvies. Ells sabran.

[La Potlla @LaPotlla]

Quan veus que, a Catalunya, en una situació d’emergència, l’alcalde d’un poble és incapaç de dirigir-se en català als seus veïns en uns entrevista a TV3, ja només és qüestió de temps que el president estigui follant mentre al teu avi se l’endú la riuada...

[Enric Vila @enricvd]

Viure de furgar a la ferida d’un país ocupat, només ho pot fer un immigrant castellà. No veureu cap marroquí, ni paquistanès ni indi caient tan baix. És tan bruta com aparenta.

[Isabel Castro @IsabelcastroG]

Ni “somriures”, fins al dia de la victòria. I hi haurà molts més papers a terra dels que puguin recollir en tres vides.
La confrontació que ve no la tindran amb els “indepes”, sinó amb quelcom molt més incòmode i difícil de combatre: els catalans. La nació.

[Enric Vila @enricvd]

Com diem a Casablanca, ser espanyol a Catalunya és com punxar-se heroina. Uns dies de felicitat i una vida de merda. Només has de veure la fila que fan els seguidors de la roja

[Enric Vila @enricvd]

A la Sagrada Família els castellans han començat a descobrir que Espanya és Catalunya, no a l’inversa. Per això no paren de fer teories absurdes des del fons del forat negre en el qual han caigut. Records als nazis que volen absorbir Catalunya com si fos un chupito.

[Enric Vila @enricvd]

No tenim polítics, tenim electricistes. Els propers anys, el país que creieu que no existeix en crearà alguns.

[Donald @catalacatala]

NO COMBATEN HITLER, COMBATEN EL QUE HI HAVIA ABANS DE HITLER

L’antifeixisme actual ha estat degradat fins a convertir-se en una eina de sospita contra coses que no són feixisme, sinó condicions normals d’existència nacional. Aquesta és la tesi. Abans combatia Hitler, Mussolini, el partit únic, l’estat total, la violència política, la raça convertida en llei, la guerra com a destí i la comunitat nacional transformada en maquinària criminal. Ara, massa sovint, combat una llengua comuna, una cultura central, una homogeneïtat mínima, un poble recognoscible i una nació que no vol dissoldre’s. Ha passat de combatre la perversió totalitària de la nació a sospitar de la nació abans de ser pervertida.

Aquest és el gran engany. Hitler no va inventar l’homogeneïtat cultural, ni la llengua pròpia, ni la memòria compartida, ni el fet que un poble tingui una forma concreta i una continuïtat històrica. Tot això ja existia molt abans del nazisme i era viscut amb una naturalitat absoluta per gairebé qualsevol poble europeu. El que va fer el feixisme, i sobretot el nazisme, va ser convertir la nació en una estructura totalitària, racialitzada, militaritzada i criminal. Però una cosa és combatre aquesta monstruositat i una altra molt diferent és utilitzar-ne el record per embrutar qualsevol poble que vulgui continuar sent poble.

L’Europa que va derrotar Hitler no va sortir de la guerra dient que França havia de deixar de ser francesa, que Dinamarca havia de deixar de ser danesa o que Polònia havia de tenir vergonya de ser polonesa. Aquell món podia haver vist el feixisme real i, alhora, entendre que una nació tingués llengua pròpia, cultura pròpia, escola pròpia, memòria pròpia i una certa homogeneïtat interna. No ho vivien com una amenaça, sinó com la forma ordinària de la vida col·lectiva. La confusió ve després, quan el globalisme material, el mercat mundial, les migracions massives, la cultura cosmopolita i la moral de les elits converteixen aquella normalitat antiga en una cosa sospitosa, gairebé indecent, com si tenir forma fos ja el primer pas cap al crim.

Aquesta degradació no és innocent. Una paraula carregada de memòria tràgica ha estat convertida en un instrument de vigilància moral. Antifeixisme ja no serveix només per assenyalar el totalitarisme, sinó per aturar qualsevol defensa nacional massa clara. Si un poble parla de llengua comuna, sospita. Si parla d’homogeneïtat cultural, sospita. Si parla de continuïtat, sospita. Si parla de qui forma part del nosaltres, sospita. I així el debat queda tallat abans de començar, perquè ningú no vol ser col·locat al costat del monstre. El poder ho sap perfectament. No cal prohibir que un poble pensi com a poble. N’hi ha prou de fer-li sentir que pensar així és brut.

La hipocresia és que els estats forts continuen practicant cada dia allò que als pobles febles se’ls presenta com a pecat. França funciona en francès sense demanar perdó. Espanya funciona en castellà sense fer cap examen de consciència. Alemanya, Itàlia, Dinamarca o Polònia no es lleven cada matí preguntant-se si la seva continuïtat nacional és massa excloent. Tenen llengua d’estat, administració, escola, passaport, policia, frontera, relat i pressupost. La seva homogeneïtat es diu normalitat institucional. Però quan un poble sense estat vol reconstruir un centre propi, apareix el servei d’ordre moral del poder, molt valent contra els febles i molt prudent davant les grans màquines estatals.

La Unió Europea ha donat a aquesta operació una música elegant. No ha superat les nacions, ha blindat les que ja tenien estat i ha ensenyat a les altres a tenir vergonya de voler-ne un. França entra a Europa com a França, Espanya com a Espanya i Alemanya com a Alemanya, totes amb la feina nacional feta. Els pobles sense estat hi entren com a diversitat regional, patrimoni simpàtic, llengua minoritària, folklore administrable o problema intern. I quan algun d’aquests pobles vol deixar de ser postal i tornar a ser subjecte polític, se li parla d’obertura, convivència, pluralitat i responsabilitat. Paraules molt netes per dir-li que no molesti.

Catalunya és un cas gairebé perfecte d’aquesta degradació. Durant anys s’ha fet passar per maduresa democràtica la renúncia a reconstruir una homogeneïtat catalana, i s’ha fet passar per antifeixisme la vigilància contra qualsevol catalanitat amb conseqüències. Es pot defensar el català com a riquesa, com a patrimoni, com a emoció o com a cosa bonica. El problema comença quan es defensa com a norma, com a centre i com a llengua d’un poble que vol continuar existint. Llavors apareix la pudor fabricada, el gest de fàstic moral, l’acusació insinuada. No perquè hi hagi feixisme, sinó perquè hi ha nació abans de ser domesticada.

L’antifeixisme actual ja no combat Hitler. Combat allò que Hitler tampoc no va inventar. Pobles amb llengua, nació amb cos, cultures amb continuïtat i homogeneïtats sense les quals cap comunitat no sobreviu gaire temps. La seva degradació consisteix exactament en això, haver passat de combatre una maquinària criminal a vigilar les condicions normals d’existència dels pobles. I per això és tan útil al poder. Perquè els estats forts poden continuar fent nació cada dia, mentre els pobles petits aprenen a sentir-se culpables només de voler tenir forma.

[Jordi Perales i Gimenez 朱迪 जोर्दी @jordiedu]

La sorprenent similitud de la llengua furlana i el català, separats per 2000 quilòmetres. La llengua materna de Pier Paolo Pasolini.

[Vivid.🇮🇱 @VividProwess]

Nicholas Winton helped 669 Jewish children escape the Nazis. His efforts went unrecognized for 50 years. Then in 1988, while sitting as a member of a TV audience, he suddenly found himself surrounded by the kids he’d rescued, now adults.

[Ficapal de Llavorsí @FicapalDe]

Aquí el ni-ni us explica, sense adonar-se'n perquè és burro com un sabatot, el procés colonial a càrrec del desplaçament organitzat de lumpen.