David Jové

Sempre ens quedarà la música.

[Xavier Sala-i-Martin @XSalaimartin]

Oriol Junqueras ens presenta una falsa dicotomia. És cert que el nou finançament aportarà 4.700 milions d’euros a la Generalitat. Però aquests diners vindran, o bé dels impostos que paguen els catalans (i, per tant, NO seran a la butxaca dels contribuents) o bé del deute (i, per tant, NO seran a la butxaca dels contribuents) o bé de la reducció de la despesa del gobierno de España.

Si em demaneu la meva opinió, jo crec que, de les tres alternatives, el què passarà és que vindrà de la reducció de la despesa.

Dit això, la història ens demostra (i Junqueras 1.0 sempre ho havia dit així quan parlava del dèficit de la balança fiscal) que, quan el gobierno ha de donar més diners a la Generalitat de Catalunya, el que fa es reduir la despesa que el gobierno fa a Catalunya (per entendre’ns i per dir-ho de manera simplificada, els traurà de Rodalies). PER TANT, el que passarà és que els diners que arribaran a la Generalitat vindran dels diners que el gobierno de Espanya gastava directament a Catalunya.

El dilema, doncs, no és si preferim que els diners els tingui la Generalitat o siguin a la butxaca dels ciutadans de Catalunya, sinó si preferim que els diners dels Catalans els gestioni el PSOE (el partit més corrupte d’Europa -empatat amb el PP- i el partit més incompetent a l’hora de gestionar inversions -com ho demostra el mateix funcionament de rodalies) O BÉ que els mateixos diners els gestioni el PSC (sucursal catalans del partit més corrupte d’Europa -empatat amb el PP- i el partit més incompetent a l’hora de gestionar els recursos catalans -com ho demostra el cas PISA, les vagues de mestres, les infiltracions dels mossos, la crisi de la DGAIA i l’escàndol dels Tests de Covid que no servien i que es van comprar quan Salvador Illa era ministre de sanitat -o SanidaZ, deia ell a les rodes de premsa).

Les butxaques dels catalans, doncs, no veuran ni un euro dels 4.700 milions. La pregunta és: aquests diners els malbarataran els corruptes ineptes de Madrid o els corruptes ineptes de Catalunya? PSOE o PSC? No hi ha més alternatives.

[Guillem Dels Comptesclars @Comptesclares]

1/
Un periodista destruït que es diu @MiquelBonet_ (si, el real, el de Fricandonation, ara protagonista de la seva pròpia novel·la)

I un ex-consultor de màrqueting en hores baixes, baixissimes, en Kilian Porro.

Es coneixen. I en comptes de denunciar les menjadores, decideixen construir-ne una de pròpia.

Això és Menjonation, la novel·la que trencarà motlles.

👇Segueix, és important.

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Ajuda'm a arribar a tothom, si us plau.

Per terra, mar i aire.

Ells tenen tv3. Jo et tinc a tu!

#SalvemCatalunya

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

@gabrielrufian Ho he fet a Ripoll, he intentat fer-ho al Parlament (a on no he pogut pel vot contrari dels teus, entre d'altres) i ho faré el dia que tingui majoria.

Esteu cagats, i creu-me, teniu raons de pes per estar-ho.

El dia que perdeu les subvencions caureu com un castell de cartes...

[Guillem Dels Comptesclars @Comptesclares]

1/
Imagina que portes el cotxe a la ITV.

Tries tu quines peces mira l'inspector.

N'amagues una de cada quatre. I quan et diuen que no passes l’ITV, dius que ha estat «una qüestió tècnica».

Això és exactament el que ha passat amb l'educació catalana i PISA. T'ho explico pas a pas. 🧵

[La Catalunya Woke @LaCatalunyaWoke]

Què us pensàveu? Que amb un ensenyament fallit, autopistes col·lapsades, l'escanyament a autònoms i petits empresaris, trens que no passen, els impostos més elevats, manca d'habitatge, successos cada dia i la sanitat trinxada, la gent continuaria votant als de sempre? De debò?

[David Jové @D_Jove]

@3CatInfo Obren amb l’afectat (“hòstia, pobre tiu”); pel mig, la justificació de l’ajuntament (primers dubtes); i finalment tanquen amb el bo, un a qui es veu que no li han buidat el pis i està contentíssim (dubtes confirmats: l’afectat s’ho ha inventat tot). Quina puta merda de tele3.

[Donald @catalacatala]

LA FESTA QUE HA TRENCAT LA FICCIÓ

El triomf de la selecció espanyola al Mundial no ha creat l’esquerda. L’ha il·luminada.

Un Mundial és una litúrgia nacional massiva. Durant unes hores cau tot el maquillatge institucional, tota la comèdia de la convivència i tot el llenguatge ensucrat de país de tots. La gent no surt al carrer a celebrar una gestió administrativa. Surt a celebrar una pertinença. Una bandera. Una selecció. Un nosaltres.

I aquí és on Catalunya es veu tal com és, no tal com la volen vendre.
Quan a Catalunya milers de persones celebren el triomf d’Espanya com una victòria pròpia, no estem parlant només de futbol. Estem veient una realitat nacional espanyola instal·lada dins el país, perfectament viva, emocionalment forta i amb estat al darrere. I al costat, una Nació Catalana que mira aquella escena i entén que allò no és una festa neutra, sinó la presència d’un poder nacional aliè fent-se amo simbòlic del carrer.
Això és l’esquerda.

No és simplement esquerra contra dreta. No és bons veïns contra radicals. No és convivència contra intolerància. L’esquerda és entre una Catalunya entesa com a tros d’Espanya habitat per ciutadans espanyols i una Catalunya entesa com la terra d’un poble català que encara vol continuar essent poble. És entre població administrada i nació pendent de poder. És entre els qui viuen el triomf d’Espanya com a alegria pròpia i els qui el veuen com una escena colonial perfectament normalitzada.

El que vindrà després no serà una pacificació real, sinó una administració cada vegada més nerviosa de la contradicció. L’autonomia intentarà fer veure que pot contenir dues lleialtats nacionals oposades dins una mateixa paraula amable. Catalunya. Però aquesta paraula ja no aguantarà igual. Per uns voldrà dir una comunitat nacional catalana amb dret a manar-se. Per uns altres voldrà dir una regió espanyola on també es parla català, si convé i sense molestar gaire.

Aquesta diferència ja no quedarà tancada als llibres, als fils de X o als discursos d’uns quants pesats. Baixarà al carrer. A la festa major. A l’escola. Al club esportiu. Al comerç. Al grup de pares. A la conversa de feina. Al balcó. Al bar on uns celebren Espanya i altres callen amb la mateixa sensació amarga de sempre.

I quan això passi, el poder farà una cosa molt concreta. Intentarà convertir el català que assenyala l’esquerda en el culpable de l’esquerda. No diran que hi ha un conflicte nacional. Diran que hi ha gent que crispa. No diran que l’espanyolitat ocupa el carrer català amb naturalitat de poder. Diran que alguns no saben conviure. No diran que Catalunya està nacionalment partida. Diran que cal rebaixar el to.

Aquesta serà una de les conseqüències més perilloses. El català que encara vol posar la nació al centre serà presentat com el problema, mentre l’espanyolitat massiva serà tractada com normalitat social. La bandera espanyola al carrer serà festa. La incomoditat catalana serà extremisme. El crit d’Espanya serà alegria popular. La resposta catalana serà tensió.

Això accelerarà una tria que molts voldrien evitar. O Catalunya es pensa com a nació catalana i construeix poder propi, o quedarà reduïda a una administració que gestiona lleialtats espanyoles, catalanes, indiferents i importades sota el mateix sostre podrit de la convivència obligatòria.

El Mundial ha fet de mirall. I els miralls, quan t’ensenyen una cosa lletja, fan dues feines. O t’obliguen a despertar, o t’obliguen a mentir millor.

Ara veurem què triem els catalans.

[Guillem Dels Comptesclars @Comptesclares]

1/
FIL — El tercer sector, explicat perquè t'indignis, però amb coneixement 🧵


Pregunta ràpida: què és "el tercer sector"?

No ho sabeu. Tranquils: el 99% de la gent no ho sap. I això és estrany, perquè tots el pagueu cada mes, sense saber-ho, a la nòmina.

Fil divulgatiu sobre la indústria més gran de Catalunya de la qual no sabeu ni el nom. 👇

[TONI ALBÀ ||*|| @tonialba]

Doncs ara, estimada, imagina que a més a més fossis catalana.

[Guillem Dels Comptesclars @Comptesclares]

Avui he decidit que parlaré amb lo meu dialecte, de quan Catalunya era gran i plena, no com ara, que és petita i buida (bé mos la buiden los de Madrid i los d’aquí a base de subvencions a amics i saludats).

Arrimeu-vos, que vos contaré un conte. I no és pas un conte per fer dormir a la mainada: és un conte per despertar los grans.

A l'escola os van ensenyar que l'energia ni es cree ni es destruïx, només es transforme. Mentida podrida. La llei sencera fa aixís: l'energia ni es cree ni es destruïx, NOMÉS ES MONETITZE. I ara mateix, an aquest país nostre, s'està dibuixant lo paper que decidirà qui la monetitze, qui s’endú lo farcellet amb els doblers.

La segona llei de la termodinàmica també hi surt, en aquest conte (la llei de l'entropia), però aqueixa mos la guardem per al final, com los bons postres.

Diu que una vegada ere un país que necessitave un mapa del tresor. Lo mapa es diu PLATER i és lo paper més important de la Generalitat que defineix com fer créixer les energies renovables (molins i coses d’aquestes que tan bonics són per los paisatges).

És lo paper més important que s'ha dibuixat mai an aquesta terra: decidix a on aniran los molins i les plaques solars que mos falten (48.000 megawatts que hauran d'anar "sí o sí" a sòl no urbanitzat, un 1,2% de tot lo territori, amb quota per a cada poble). Heu llegit bé: el 1,2% de tot lo territori nacional, està a subhasta.

Cada ratlla d'aquest mapa farà rics uns trossos i en condemnarà uns altres. Per milions. I ara mateix és a informació pública: teniu fins al 30 de juliol (nou dies) per dir-hi la vostra. Que no ho sabíau? Exacte. D'això va lo conte.

I qui l'ha dibuixat, lo mapa, i per quantes perres? Ho ham buscat al nostre registre: 17 contractes de l'ICAEN, 407.010 euros. Lo document que mourà més fortunes de tot lo pressupost ha costat menys que un pis a l'Eixample.

I a dins del sarró, una perla: l'encàrrec jurídic de 89.664 euros diu, lletra per lletra, "elaborar les propostes de modificació del marc normatiu vigent". Traduït al cristià: les normes energètiques del país les escriu una SL. Després los diputats aixecaran la mà, però lo destí ja està segellat.

A aquest conte hi ha dos germans que dormen a la mateixa habitació. L'un dibuixe lo mapa del tresor: és l'ICAEN (Institut Català de la Energia). L'altre compra terrenys i construeix: es diu L'Energètica, l'empresa pública de renovables, nascuda fa dos anys i amb 186,8 milions a la butxaca per al 2026 per comprar i construir parcs (o sigui, per treballar damont del mapa que fa son germà). Tots dos mengen a taula del mateix departament, el de territori, el de la Paneque.

Ahir precisament la consellera va sortir corrents per dir que això de separar lo territori de les renovales del seu deparatament, ni parlar-ne. Deu ser que l’interesa especialment que les coses vagin juntes.

I aquí ve lo tomb del conte, la troballa que no buscàvem. Vam anar a mirar aquestes compres de terreno al registre públic de contractes. No hi són. No per cap trampa: perquè comprar un parc solar és una compravenda mercantil, no un contracte públic, i les compravendes no passen per cap registre que dengú pugue consultar. Milions de perres públiques circulant per una porta sense càmera.

Vos sone, lo truc? A natros ésclar que mos sone: és lo tercer que documentem en una setmana (los concerts de la DGAIA, 788,75 milions que no surten enlloc; entitats que cobren lo 96,5% de les seues perres per canals invisibles; i ara això). Lo diner menut quede apuntat. Lo gros passe per darrere de casa. Sempre legal. Sempre a les fosques.

I qui va vendre lo primer parc a l'empresa pública? Prime Rubau Energy, filla del grup Rubau, la constructora gironina que acumule (només amb dues de les seues societats) 148,3 milions en obra pública al nostre registre. Tot guanyat a concurs, res a dit, i lo nostre detector de conflictes en surt net. Que consti.

Però mireu com es complix la llei del començament: l'asfalt ni es cree ni es destruïx (es transforme en fotovoltaica). La finestreta de cobrar és la mateixa. Només es monetitze.

I ara sí, los postres: la segona llei, la de debò. En un sistema tancat, l'entropia sempre creix. Lo desordre no necessite que dengú el faci: n'hi ha prou que dengú hi treballe en contra. L'energia es monetitze sola. La foscor creix sola. L'única cosa d'aquest món que no ve mai sola és la transparència: s'ha de fabricar cada dia, a mà, com lo pa.

Natres som la fàbrica de la transparència. Mireu al visor públic quina quota li toque al vostre poble abans del 30 de juliol i qui se queda les terres (i qui les ven). I quan lo mapa s'aprovi al gener i comencen a ploure milions damunt de les zones aptes, natres ja tindrem la foto del "abans" per comparar-la amb lo "després".

Vet aquí un gat, vet aquí un gos (però aquest conte, companys, encara no s'ha acabat). L'essencial é invisible als ulls. Però no als datasets. 📊 https://t.co/RGJHYWgkwg

Si vos agrada el que fem, ajudeu-nos: https://t.co/PVLkbvXAVf

[Guillem Dels Comptesclars @Comptesclares]

1/FIL — L'asteroide 🧵🔭


Ahir, Salvador Illa va fer el primer canvi del seu Govern en dos anys.

De totes les conselleries possibles, va tocar una: Drets Socials.

La conselleria d'un cas que porta anys cremant en silenci, la de la DGAIA.

Fil sobre el que vam veure quan hi vam apuntar el telescopi.

Perquè aquest fil va d’un asteroide. L’asteroide B-612.

No fem broma: té NIF i rep milions públics👇

[Eva Pesquera Solé @EvaPesqueraSole]

@Arran_jovent Com és que la única terra de tothom és la nostra?

[Donald @catalacatala]

Jo diria que la desaparició ja l’estem vivint.

No perquè la nació catalana ja hagi desaparegut, sinó perquè el procés de desaparició ja és aquí. Es veu en la llengua que recula, en la cultura que perd centralitat, en la demografia que ens dissol, en la política que evita dir poble català i en la gent que encara confon tranquil·litat amb supervivència.

Viure la desaparició no vol dir haver desaparegut. Vol dir ser-hi encara, però veure com les condicions que et permeten continuar sent-hi es van desfent davant teu.

Precisament per això encara hi ha marge. Poc, però n’hi ha. Si ja haguéssim desaparegut, ni tan sols ens faria mal.

[Acció Cassandra @Pro_Cassandra]

🔴🔃 CAS #CATALANOFÒBIA @rac1 @la_vasallo @caraalshow #MarcGiró
⚖️ L’Oficina d’Igualtat de la Generalitat es renta les mans davant la discriminació contra els catalans a RAC1
🔎 L’òrgan que ha d’aplicar la Llei 19/2020 arxiva la denúncia contra RAC1, Marc Giró i Brigitte Vasallo per catalanofòbia, mentre actua en altres àmbits de discriminació
🔎 Acció Cassandra denuncia el biaix de la política d’“igualtat” del Govern, que evita intervenir quan la minoria nacional catalana és la v��ctima, i anuncia recurs contra l’arxivament
🔎 Acció Cassandra prepara ara un recurs administratiu contra l’arxivament.
https://t.co/5C0CndH2V2

[Donald @catalacatala]

DEL MANTINC EL CATALÀ AL MANTINC EL POBLE

Hi ha una paradoxa catalana que explica moltes coses del país. Amb la llengua hem assumit que l’individu compta. Mantinc el català. No canvio. Aguanto la conversa. Començo en català i hi continuo. La supervivència de la llengua, ens diuen, depèn també d’aquest gest petit, repetit, tossut, quotidià.

I és cert. Una llengua no viu només als decrets, ni als cartells, ni als discursos del conseller de torn. Viu a la boca de la gent. Si els catalans abandonen el català en cada interacció incòmoda, la llengua es va retirant del món real i queda tancada en actes, escoles, campanyes i nostàlgies.

Ara bé, també hi ha una càrrega injusta. Hem convertit el català corrent en una mena d’última trinxera ambulant. Li demanem que aguanti al bar, al metge, a la feina, al súper, al taulell, davant del cambrer que no l’entén i davant del funcionari que li fa mala cara. Tot això mentre les condicions socials que haurien de fer normal parlar català cada cop són més febles.

La idea del mantinc el català té una part bona perquè retorna responsabilitat al parlant. Li diu que no és una víctima decorativa, que pot actuar, que cada conversa també compta. Però si només fem això, acabem carregant les neules sobre l’individu mentre les estructures que haurien de sostenir la llengua continuen funcionant com si el català fos una preferència privada.

I aquí ve el contrast més interessant. Per a la llengua sí que acceptem que cada català pot ser decisiu. En canvi, quan parlem d’alliberament nacional, aquesta exigència personal desapareix. Tot queda en mans d’un poder que algun dia ho farà, d’un partit que algun dia s’hi posarà, d’un govern que algun dia s’atrevirà, d’una majoria que algun dia caurà del cel.

És una contradicció enorme. Si entenem que la llengua necessita hàbits, fermesa i presència quotidiana, per què la nació hauria d’alliberar-se només des de dalt? Una nació també necessita gent que es reconegui, que s’organitzi, que es compti, que faci xarxa, que deixi de viure políticament com a simple administrada.

Mantenir el català no pot ser només resistir una llengua. Ha de ser el primer aprenentatge d’una actitud nacional més ampla. Mantinc la llengua, sí, però també mantinc el poble. Mantinc el vincle. Mantinc el nosaltres. No delego sempre la nació a institucions que sovint només administren la seva desaparició amb bones paraules.

Si un català pot ser catalitzador de la llengua en una conversa de deu segons, també pot ser catalitzador polític d’un moviment nacional. No fent-se l’heroi solitari, sinó entrant en una lògica d’organització, cens, compromís i poder propi. La llengua ja ens ha ensenyat la lliçó. Quan sempre canvies, desapareixes. Quan sempre delegues, també.

[Xavier Sala-i-Martin @XSalaimartin]

Sense entrar a valorar les paraules d'Orriols o la vestimenta de Driouech, crec que és un gravíssim error que es limiti la llibertat d'expressió al Parlament de Catalunya. El Parlament ha de ser un fòrum on tothom ha de poder parlar en llibertat. Si uns decideixen què poden o no poden dir els altres, acabarem molt malament.

[Xavier Sala-i-Martin @XSalaimartin]

Vaja! Quina sorpresa!:

Espanya és un país on hi ha una regió que té el 16.5% de la població i contribueix el 20% dels impostos però que només rep el 6,8% de les inversions. Clarament, al gobierno de Espanya no li fa cap mena de vergonya discriminar contra una comunitat particular.

I ara tornem a preguntar a la gent d'ERC i del PSOE: d'on creieu que sortiran els 4.800 milions del nou finançament?

[TONI ALBÀ ||*|| @tonialba]

Quan l’hemeroteca deixa en evidència els cretins, s’anomena “heMEMOteca”.

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

@arola47 Abandonar el vaixell abans que els passatgers no és propi d'un bon capità i t'inhabilita més que cap sentència per ocupar el càrrec...