“Qui pugui fer, que faci”
Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud.
Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur.
I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors.
I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit.
Per això aquests dies han estat tan sorprenents.
La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció.
I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir.
En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar:
“Quien pueda hacer, que haga.”
Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa.
Vol dir deixar d’esperar permisos.
Vol dir assumir responsabilitats.
Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són.
El ciutadà que parla per defecte en català.
L’empresari que crea una empresa.
L’investigador que impulsa un projecte.
El professor que forma millor els seus alumnes.
L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel.
L’enginyer que resol un problema.
La periodista que explica les coses amb honestedat.
El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir.
Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món.
Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias.
Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies.
Potser és el recordatori que encara hi som.
Que el país continua ple de gent capaç.
Que encara existeix energia, talent i vocació de servei.
Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva.
I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat.
Qui pugui fer, que faci.
EL BULLYING NO COMENÇA AL PATI
===============
Hi ha pares que quan senten la paraula bullying busquen ràpidament protocols, reunions, psicòlegs i culpables.
Però el bullying no comença al pati.
Comença molt abans, a casa. Al menjador, entre els cereals i les presses del matí, o quan un nen explica (o calla) a l'hora del sopar el que li ha passat avui.
————–—
El nen aprèn a riure’s dels altres
—————
El primer like no arriba de TikTok, sinó del sofà del menjador.
Quan un nen veu que els adults se’n riuen del veí, del company de feina o d’un personatge famós, aprèn ràpid la lliçó: riure’s dels altres dona punts.
I després ens preguntem d’on ha tret aquesta crueltat.
“Només era una broma”, ens diem. Però hi ha bromes que sagnen.
The Hadzabe language, spoken by one of East Africa's last hunter-gatherer tribes, is hard to transcribe due to its rich complexity in sound, breath, and rhythm.
@BoigBCN Tot és relatiu. Els que treballàvem als hospitals, no ens queixavem d’estar ficats en una EPI durant hores, veient com s’amuntegaven les bosses de cadàvers davant la morgue.
#SuplementCatRàdio El problema de la Transició va ser que va escollir per una reforma i no per una ruptura. “Ruptura o reforma”, era un lema de l’època.
@igna_g@jofervalores@NoaGresiva Y quisiera decir que no puedo tomar partido, pero hay que decir las cosas como son. Irgun también era una organización terrorista.
@igna_g@jofervalores@NoaGresiva Es verdad. Todo lo contrario a lo que hace Tsahal y especialmente los colonos ilegales de Cisjordania ocupada. También le recordaré las matanzas de Sabrá y Shatila, con MB como PM de Israel.
@jofervalores@NoaGresiva Diga usted si es cierto que Menahem Beguín fue el responsable en 1947 del atentado al Hotel King David de Jerusalén, matando a 92 personas. En 1982 se le otorgó el Nobel de la “Paz”.
@Griffin_teapot@albertdmcat Que jo sàpigue, Waterloo forma part del Brabant való i el seu idioma oficial és el francés. El MHP Puigdemont el parla sobradament. I vos sou un ignorant.
@Librrimo1@andyougetnothin@wallstwolverine Y supongo que seguirán vivos, si no los ha matado el alcohol, los que me enviaron al calabozo por oírme hablar en catalán en una conversación privada (León 1985).