Avui he arribat a la conclusió que els infants no tenen educació.
És vergonyós que un alumne falti el respecte a una mestra davant les famílies.
El pare(en aquest cas)ha estat INCAPAÇ de cridar l'atenció mínimament al fill.
I la resta de persones tampoc, ho han vist perfectament
tinc una parella al metro on clarament és ella qui té més interès que ell i sap molt greu veure l’esforç que ella hi posa en compartir música etc i ell no fa cap mostra d’afecte…….
el meu aniversari, ni una d’elles es va a dignar a dir un “per molts anys” o un “felicitats”, encara que fos borde, pero ja m’hagués fet il·lusió.
La gent oblida les coses boniques del passat?
Soc la única que les valora?
Reflexió matinera, sorry.
M'han dit que una mostra d'enamorament és tenir ganes d'integrar a la persona que t'agrada al teu entorn, que la teva gent la conegui i que ella conegui a la teva gent, i de voler conèixer tu al seu entorn. I potser sí que és una mica això. I em sembla preciós.
Una habitació d'Hospital compartida per dos pacients.
El primer pacient ja hi era i tenia el llit al costat de la finestra.
El segon pacient acabava d'arribar, tenia una malaltia que l'impedia moure's del llit, estava molt malhumorat i va demanar ser prop de la finestra.
Però li van dir que no podien fer el canvi perquè el primer pacient també havia esperat molt temps per a ser prop de la finestra.
Més tard, quan es van quedar sols, el pacient del costat de la finestra li va assegurar que cada dia li explicaria el que veia. I així va ser:
·Avui passen uns infants jugant, es veuen molt alegres i contents. Alguns corren molt, i un d'ells ha pujat dalt d'un arbre...
·Avui passa una parella enamorada, es veuen molt feliços i em recorda un temps de la meva vida... No ha estat mai enamorat vostè?
·Avui plou bonic.
· Avui es veu l'Arc de Sant Martí, és clar, ha plogut tota la nit...És preciós, va de punta a punta del parc... I es veuen les muntanyes...
· Avui, el parc del davant, és preciós, perquè fa sol i és ple d'alzines, pins i oliveres...
I així passaven els dies i, dia a dia, el segon pacient va aprendre a gaudir de les descripcions que li feia el seu company des del seu llit mentre mirava per la finestra...
Però un dia aquest pacient no es va despertar, i va morir mentre dormia perquè se li va parar el cor.
Ben aviat va entrar a l'habitació un segon pacient, però el que s'havia quedat sol va demanar que ara li tocava a ell ser prop de la finestra. Volia veure la bellesa de la vida senzilla i quotidiana que mai no havia considerat tan bonica com quan la descrivia el seu company qua acabava de morir.
En canviar-lo de llit i fer córrer la cortina de prop, va observar un mur, ample i alt, que formava part d'un cel obert sobre del Bar de l'Hospital, una paret alta i freda i sense cap atractiu.
Oh! Com pot ser? On són els arbres i el parc d'alzines i oliveres? -va demanar.
I la infermera va respondre: El pacient que ha mort era cec. Sempre va "veure" mentalment el que nosaltres podem veure amb els ulls a molts llocs de la nostra vida diària, però que sovint no tenim temps de fruir. Ens va demanar que no li diguessim res. I el vam respectar.