ODA A L’ODI
T’han embrutat el nom perquè els convenia. Han dit odi a qualsevol cosa que no fos somriure, rendició i bona educació davant la humiliació. Han dit odi a la memòria quan feia nosa. Han dit odi al cansament d’un poble que ja no volia continuar demanant permís per existir.
Però jo sé que hi ha un odi que no neix de la misèria, sinó de la lucidesa. Un odi fred contra la mentida repetida fins a semblar paisatge. Contra la mà que et prem el clatell mentre et demana convivència. Contra el poder que et despulla i després t’acusa de ser violent perquè t’has mirat les mans buides.
Hi ha un odi que no vol sang. Vol veritat. Vol que les coses tinguin nom. Vol que el lladre sigui lladre, que l’amo sigui amo, que la cadena sigui cadena i que la submissió no passi més per maduresa, pau o responsabilitat.
Beneït sigui aquest odi quan ens treu de la son. Quan ens impedeix fer-nos amics de la derrota. Quan ens crema la llengua abans de dir una altra frase amable per no molestar ningú. Quan ens recorda que hi ha injustícies que no mereixen equilibri, només final.
Però pobre del qui deixa que l’odi li governi la mà, la boca i el cap. L’odi sense disciplina es torna bèstia. L’odi sense pensament acaba servint l’enemic. L’odi sense poble només fa soroll, deixa cendra i dóna al poder la fotografia que esperava.
Jo no vull odi de ganivet fàcil ni de crit buit. Vull l’odi antic de qui ha entès massa coses i ja no pot tornar a fer veure que no les ha enteses. L’odi que no es desfoga, sinó que construeix. Que no es venja, sinó que ordena. Que no udola, sinó que aguanta.
Que l’odi faci la seva feina bruta.
Que ens tregui la por.
Després, que mani la nació.
Un italià i un de Tenerife pinten dos murals a Bcn on els hi rota lloant la selecció espanyola.
Però eh, els intolerants som nosaltres
Es veu que qualsevol de fora pot decidir com decorar Catalunya però si protestes el dolent ets tú, català
Ol rait.
Caldria recordar a cada partit al Camp Nou al minut 23, amb el crit d'"u, u, Oleguer", el gran Oleguer Presas, mite culer, independentista, i l'únic jugador del Barça en tota la història del club que es va negar a defensar la samarreta d'Espanya.
Honor i glòria.
Posar pintura a sobre un mural és "odi", "supremacisme" i "fanatisme".
Enviar 5000 policies a estomacar avis és "convivència".
En moments com aquest és imprescindible lluitar per mantenir la MEMÒRIA perquè el seu objectiu és ESBORRAR-LA.
Per cert en Yamal per Barcelona portava la bandera de Hamas, però a Madrid es va guardar prou de fer el numeret, allà la rojiguarra , la que no agafà mai és la catalana. Després digueu que es català... PATATES
Argentina és un país independent perquè els dos mataronencs Matheu i Larrea van finançar i co-dirigir la 1a Junta Revolucionària (1810).
El nom del país és d'origen català: Argent, inexistent en castellà.
I el seu himne nacional el composà el català Blai Parera.
0/ 🧵 NO us heu sorprès, des de fa un temps, que a l'entrada de Barcelona ha aparegut un gratacels de 25 plantes enmig del no-res?
Aquesta torre. La que veieu venint per la Diagonal o la Ronda de Dalt. Doncs té una explicació. I no és la que us han venut com a "districte d'innovació en salut".
Te tota una trama que explica com funciona aquest país 👇
QUÈ FAREM PERQUÈ EL PAÍS TORNI A SER NOSTRE
El país no tornarà a ser nostre per nostàlgia. No n’hi haurà prou de recordar com parlaven els avis, com eren les festes, com sonaven els carrers o com el català encara feia de sostre natural de la vida. Tot això serveix per saber què hem perdut, i ja és molt. Però cap poble torna a casa només perquè enyori la casa. Hi torna quan decideix reconstruir-la.
El primer que farem serà deixar de parlar de Catalunya com si fos una superfície compartida sense amo, sense història i sense deure. Catalunya és la terra d’un poble concret. Això no demana cridòria, demana normalitat. Ho hem de tornar a dir a casa, a l’escola, al carrer, a les entitats, a les festes i a qualsevol lloc on avui ens fan parlar com si la catalanitat fos una opció més dins d’un catàleg de sensibilitats. No ho és. És el centre que dona sentit al país.
Després haurem de tornar a posar el català en posició de comandament. No com una llengua bonica, ni com un patrimoni entranyable, ni com una eina amable perquè tothom se senti inclòs. El català ha de tornar a ser la llengua que obre portes i també la que marca límits. La llengua amb què s’entra a la comunitat. La llengua que ordena la vida pública. La llengua que fa entendre al nouvingut que no ha arribat a un lloc buit, sinó a un poble amb veu pròpia.
També haurem de comptar-nos. Sense por. Sense demanar permís. Sense convertir el cens en un drama moral. Un poble que no sap qui és no pot governar res. Pot fer manifestacions, pot penjar banderes, pot votar partits, pot indignar-se molt, però no actua com a cos. Cal saber amb qui decidim, amb qui reconstruïm, amb qui sostenim la continuïtat catalana. Un cens no et diu qui ets. Et diu amb qui decideixes.
A partir d’aquí, caldrà construir poder fora dels miratges habituals. Menys fe en la cadira autonòmica i més feina en les estructures pròpies. Xarxes, escoles, caixes de resistència, espais culturals, mitjans, entitats, economia, lleialtats concretes. No podem continuar esperant que ens salvi una administració que ha après a gestionar la nostra minorització amb bona cara. El país tornarà a ser nostre quan hi hagi catalans organitzats capaços de crear realitat al marge del permís de l’Estat.
La integració haurà de deixar de ser una paraula buida. Viure aquí no pot voler dir simplement ocupar un espai, pagar impostos i exigir serveis. Entrar a Catalunya ha de voler dir entrar en una comunitat nacional prèvia. Aprendre’n la llengua, respectar-ne els codis, assumir-ne la continuïtat i entendre que el país no comença amb un mateix. Qui vulgui formar-ne part ha de trobar una porta oberta, sí, però també una casa dreta. Ara massa sovint oferim una casa mig desmuntada i després ens sorprenem que ningú no en respecti les parets.
També haurem de tornar a fer vida catalana sense complexos. No només proclamar-la. Fer-la. Comprar en català. Educar en català. Celebrar en català. Fer festa catalana sense convertir-la en aparador multicultural descafeïnat. Recuperar espais, noms, hàbits, maneres, vincles. Una nació no viu només de grans discursos. Viu de mil gestos repetits que fan que el nen entengui, sense cap conferència, que ha nascut dins d’un poble i no dins d’una oficina de serveis.
I sobretot haurem de canviar el caràcter. Menys queixa i més ordre. Menys victimisme i més disciplina. Menys voler agradar i més voler continuar. El país no tornarà a ser nostre si cada vegada que afirmem una cosa elemental correm a demanar perdó. Tornarà a ser nostre quan els catalans deixem de viure com una minoria que suplica respecte i comencem a actuar com un poble que es reconstrueix.
No serà net, ni ràpid, ni còmode. Cap reconstrucció nacional ho és. Però hi ha una diferència enorme entre lamentar una desaparició i treballar per impedir-la. El país tornarà a ser nostre quan Catalunya deixi de ser una població administrada i torni a ser un poble que es reconeix, es compta, s’organitza i mana.
QUAN EL PAÍS ERA NOSTRE
Quan el país era nostre, no calia dir cada dia que ho era. Es notava a la manera de parlar, de comprar, de renyar la mainada, de saludar el veí, de baixar a plaça i de saber qui havia mort abans que ho digués cap paper. El país no era una idea penjada a la paret. Era la veu de la mare des de la cuina, el cop de porta del fuster, el pa embolicat amb paper fi, el rector travessant el carrer, el carro que passava massa d’hora i aquella manera catalana de no fer gaire escarafalls però tenir les coses prou clares.
La gent no vivia pensant-se com a identitat. Vivien com es viu quan el món encara té forma. A casa es parlava català perquè era la llengua de casa, del camp, de la botiga, de la por, de la festa, del tracte i de la mala llet. Ningú no havia d’explicar que aquella llengua era pròpia. Ho era perquè sortia de la gent com surt l’aigua de la font. El foraster podia ser ben rebut, i sovint ho era, però sabia que entrava en un lloc fet abans que ell. Un lloc amb nom, amb maneres, amb paraules que no demanaven permís.
Els pobles tenien una memòria que no estava escrita en cap programa. Se sabia quina casa havia passat gana, qui havia anat a Amèrica, qui era de missa, qui no ho era tant, qui tenia un fill espavilat i qui sempre acabava embolicant la troca. La comunitat no era perfecta, no fotem. Hi havia enveges, rancúnies, misèries, silencis massa llargs i famílies que es miraven de reüll durant mig segle. Però fins i tot el conflicte tenia una forma comuna. Ens barallàvem dins d’un mateix món.
La festa major no era una activitat cultural. Era el poble vestint-se de poble. La processó, el ball, les taules parades, les espardenyes noves, els músics, els crits dels joves, les dones mirant que tot quedés bé i els homes fent veure que no els importava res. No calia parlar de cohesió. La cohesió era que tothom sabia on havia de ser, encara que alguns hi fossin a contracor. La vida feia comunitat perquè la comunitat encara no havia estat convertida en un expedient.
A ciutat també hi havia país. Al taller, al mercat, al cafè, a l’ateneu, a l’escala de veïns, al taulell. Barcelona no era menys catalana perquè fos gran o oberta. Era catalana perquè tenia una manera pròpia de ser oberta. S’hi feia negoci, s’hi discutia política, s’hi imprimien diaris, s’hi conspirava, s’hi treballava massa i s’hi parlava amb aquella barreja de sornegueria, pressa i orgull que tenen les ciutats que no han nascut per fer bonic. La modernitat encara no obligava el país a desfer-se per semblar modern.
Quan el país era nostre, la pertinença no era una proclama.Era una evidència compartida. No volia dir que tothom fos igual, ni que tothom pensés igual, ni que tothom tingués la mateixa sang o la mateixa butxaca. Volia dir que hi havia un centre. Una llengua que ordenava. Uns costums que feien de guia.Una memòria que passava de pares a fills sense haver de convertir-la en campanya institucional. Una terra no és nostra perquè la trepitgem. És nostra quan la vida que hi fem continua la vida dels qui ens l’han deixada.
Després van venir moltes coses. Algunes amb uniforme, algunes amb llei, algunes amb bones paraules. Ens van ensenyar a dir convivència quan volien dir retrocés, pluralitat quan volien dir dissolució, modernitat quan volien dir vergonya d’un mateix. I de mica en mica el país va continuar dient-se igual, però cada cop responia menys quan el cridaves. Els carrers eren els mateixos, els noms també, les pedres també. La música de fons, però, ja no era ben bé nostra.
Per això fa mal pensar en aquell temps sense caure en la postal. No era un paradís. Hi havia pobresa, duresa, injustícia i por. Però hi havia una cosa que avui hem deixat que ens discuteixin fins a fer-nos-en sentir culpables.Hi havia poble. I quan hi ha poble, fins i tot la vida més humil té continuïtat.Quan només hi ha població,tot es pot administrar, comptar i substituir. I aleshores el país ja no es perd de cop. Es va quedant buit mentre encara sembla ple.
13/ No és caritat. És el millor negoci que tens a l'abast. La millor inversió
Inverteix al Menjòmetre 👇 https://t.co/PVLkbvXAVf
Si no vols o no pots, fes RT d’aquest tuit per arribar a gent que sí que pugui.
I la propera vegada que vegis una torre amb piscina pagada amb els teus diners, recorda que algú la va trobar. Perquè algú ho va fer possible.
I aquest algú has de ser tu
⚡️This print is the war premium photographed in transit through the pipeline, and the divergence inside it is the entire story.
Headline 1.1% against 0.7% expected, while core misses at 4.9% against 5.4%.
A fifty basis point downside miss on core YoY is a large miss, the kind that moves a regime read.
Strip the energy shock out and the real signal appears: pass-through is failing. Core goods fell outright at the consumer level. Wholesale margins are compressing. Producers are eating the war premium instead of passing it on, because demand is too weak to accept the pass-through. That is a slowdown wearing an inflation print’s clothing.
Put the energy shock back in and the pipeline is on fire. Both are true at once because they are two different phenomena sharing one index: a geopolitical supply shock layered on top of a cooling core economy. The number contains a war and a slowdown, and the market that trades the headline will misprice the second one.
The “Fed is trapped” framing is the consensus read, and it has the logic inverted.
The print untraps them.
Rate policy cannot reopen Hormuz, cannot clear mines, cannot restart tanker traffic. Hiking into a supply shock buys nothing on headline while crushing a core economy where margins are already absorbing the damage. Meanwhile the core miss hands Warsh exactly the analytical cover his position requires: he can stand at his first meeting on the 16th and say the underlying trend is contained, the headline is a war tax that monetary policy cannot fight, and patience is the credible posture.
A chair installed by a president who wants cuts, walking into his first FOMC with core missing by half a point. This print is his permission slip, delivered five days early.
The deeper structure: the inflation trade and the Iran trade have now fully merged into one trade.
If core is contained and margins are absorbing the shock, then the entire remaining inflation problem is the war premium, and the war premium resolves through the deal, not through the Fed. Which means the actual reaction function for US inflation currently runs through Doha and Lebanon, not through Eccles. The Fed’s mandate has been functionally outsourced to foreign policy for the duration of the containment process.
And follow that one step further, because this is where the regime shows itself. The administration controls the deal that controls oil that controls headline inflation, and it installed the chair who decides how to respond to that inflation. Both ends of the inflation problem, cause and response, are now held by the same actor. Trump can manufacture the disinflation headline by closing the deal, then collect the rate cuts from the chair he appointed, and the data will validate the whole sequence because core was genuinely contained underneath.
That is the institutional mutation in live operation: monetary policy as a downstream variable of White House statecraft, with the data cooperating.
The tomorrow winners are not names everyone is talking about:
$MP - Rare earth miner with a 15% equity stake held by the Trump administration
$EOSE - Zinc-based long-duration energy storage pioneer
$SYM - AI-powered warehouse robotics automation leader
$CRWV - Fast-growing AI cloud infrastructure specialist
$OKLO - Small modular reactors for reliable baseload energy
$XPEV - Chinese EV and robotics technology leader
$UUUU - Largest U.S. uranium supplier and future heavy rare earth supplier
$FLNC - Large-scale battery energy storage technology leader
$SE - Southeast Asian tech and e-commerce leader
$AMBA - AI vision and video processing chip leader
What's your favourite?
Which names am I missing?
Le plus gros coup dur jamais porté au globalisme?
Le covid.
Je suis sérieux. Et c'est même assez drôle quand on y pense.
Tout le monde connaît l'histoire de la grenouille dans la casserole. Tu montes la température d'un degré à la fois, la grenouille s'habitue, s'habitue, s'habitue, et finit cuite sans avoir jamais sauté.
Le projet globaliste, c'était exactement ça. Une casserole parfaitement gérée. Un degré par an. Un transfert de souveraineté par ci, une agence supranationale par là, un petit recul de la liberté d'expression, rien d'alarmant, dormez tranquilles. En 2019, on était à 30 degrés et la grenouille trouvait l'eau plutôt agréable.
Le problème, c'est que le projet n'était pas encore locké. Encore en phase de construction. Il fallait encore vingt ans de cuisson douce.
Et là, le covid arrive. Et les cuisiniers, ivres de leur propre pouvoir, font la seule chose à ne jamais faire: ils passent de 30 à 100 degrés d'un coup.
Confinements. Attestations pour sortir acheter du pain. Passes pour exister socialement. Censure en direct des médecins dissidents. Écoles fermées, frontières fermées, grand-mères mortes seules, et le tout coordonné mondialement avec les mêmes éléments de langage dans vingt langues.
La grenouille a senti l'eau bouillir. Et elle a sauté.
Des centaines de millions de gens parfaitement apolitiques, qui n'avaient jamais remis en question un journal télévisé de leur vie, ont vu le mécanisme à l'œuvre. En accéléré. Sans le décor. Vous ne pouvez pas montrer le plan trente ans en avance et espérer qu'on l'oublie. Le covid a été la bande-annonce du film, et la salle entière a demandé à ��tre remboursée.
C'est la loi mécanique que les cuisiniers ont oubliée: un système de contrôle ne survit que tant qu'il est invisible. Le covid l'a rendu visible. Pic du projet globaliste et début de sa mort, la même année.
Mais une grenouille qui saute, ça ne suffit pas. Encore faut-il que le couvercle soit ouvert.
Et c'est là qu'un homme a dépensé 44 milliards de dollars pour racheter le couvercle.
Tout le monde a ri. Pire affaire de l'histoire, disaient-ils. Sauf que sans Twitter libéré, chaque grenouille qui sautait retombait seule, dans le silence, shadowbannée. Avec X, les grenouilles se sont vues. Des millions. Et une grenouille qui découvre qu'elles sont des millions, ça ne remonte plus jamais dans la casserole.
Les cuisiniers ont eu trente ans de patience et l'ont gâchée en deux ans de panique. Elon a eu deux ans d'audace et a verrouillé trente ans de futur.
La casserole est vide, l'eau refroidit, et les grenouilles construisent des fusées.
Au travail.
Video with subtitles of yesterday’s attempted beheading of a young British man by a Somali migrant in Belfast. It’s a hard watch but Europeans must see it.
Those who intervened and smashed a shovel over the attackers’ head are heroes
They most likely saved that young man’s life
Han portat el català al límit de l'extinció, han saquejat la nostra història, viuen a casa nostra i es comporten com rates nazis fins i tot en democràcia –una democràcia que no tindrien sense els catalans.
Cada dia és més urgent i un honor més gran exercir de català, amb tants sonats com hi ha al món. El meu article sobre l’oportunitat que han llençat per la finestra amb Gaudí.
https://t.co/KY2MvLohJx
L’impost de successions és un impost profundament anticatalà perquè penalitza un dels valors que històricament han vertebrat la societat catalana: l’esforç, l’estalvi i la transmissió del patrimoni entre generacions.
L’impost afebleix l’arrelament i dificulta la continuïtat de projectes familiars provocant la descapitalització de moltes famílies.