“Perquè ho penso jo, tothom ho ha de pensar de la mateixa manera” , diu el dictador. –El poder, en totes les seves formes, ha fet la història del dolor, encara que mai no ha pogut destruir totalment el desig de llibertat en l’home.
Els assassinats i els tirotejos no es resolen només amb més policies. Es resolen amb un control estricte de les fronteres i una moratòria immediata de la immigració.
Entrevista amb @VicePages a @elnacionalcat
⭕️ نبشوا القبور، مثلوا بالجثث، وعرضوا أجساد الراهبات في الشوارع! هكذا انطلقت واحدة من أبشع المجازر الدينية في التاريخ الحديث عام 1936، عندما شنت المليشيات الشيوعية والأناركية حرب إبادة شاملة ضد الكنيسة الكاثوليكية في الحرب الاهلية في إسبانيا. 👇
2️⃣ البداية كانت بإحراق وخراب نحو 20,000 كنيسة ودير. تم نهب المحتويات وتدمير الرموز الدينية بالكامل، وتحولت دور العبادة التاريخية إلى مخازن للذخيرة ومرائب للسيارات وثكنات عسكرية وسط حظر تام للطقوس الدينية.
3️⃣ السادية بلغت ذروتها بنبش مقابر الأديرة وإخراج جثث الراهبات المحنطة وهياكل الرهبان. عُرضت الأجساد علناً في شوارع مدريد وبرشلونة لغرض السخرية والبروباغندا، والتقط المسلحون صوراً تذكارية صادمة مع الجثث المنبوشة.
4️⃣ لم يرحموا حياً ولا ميتاً؛ حيث قتلوا بدم بارد 6,832 من رجال الدين، بينهم 13 أسقفاً، وأكثر من 4 آلاف كاهن، وآلاف الرهبان والراهبات. جرت تصفيتهم بشكل ممنهج في الشوارع والحقول لمجرد هويتهم الدينية.
5️⃣ المجازر سبقتها فظائع وتعذيب وحشي شمل قطع الأيدي والآذان والإعدامات الوهمية. ورغم تراجع هذه الفوضى لاحقاً بعد إحكام الحكومة السيطرة، إلا أن هذا "الرعب الأحمر" ظل شاهداً على وحشية التطرف الأيديولوجي.
Sóc en Joan Grimal. Periodista de professió. Autònom. Nascut a Tordera. Català de socarrel. Vull explicar-te els motius pels quals dóno suport a Sílvia Orriols @orriolsderipoll i Aliança Catalana @CatalunyaAC al meu nou canal de Youtube. Subscriu-t'hi! https://t.co/teSpWgYiH9
El fracàs de Keir Starmer és el fracàs d’un model polític sencer: el model de les elits britàniques que van prometre control, ordre i estabilitat, però que han acabat convertint el Regne Unit en un país cada cop més cansat, més car, més insegur, més fragmentat i més allunyat de la seva pròpia gent.
I cal dir-ho clar: el problema no és la immigració com a concepte. La immigració pot ser positiva quan és limitada, ordenada, útil per al país receptor i, sobretot, quan va acompanyada d’una exigència real d’integració. El problema és quan la immigració deixa de ser una política nacional i es converteix en una inèrcia burocràtica, econòmica i ideològica. Quan ja no es pregunta quanta gent pot assumir un país, on viurà, en quines escoles aniran els seus fills, quina pressió posarà sobre la sanitat, si aprendrà la llengua, si compartirà uns valors mínims o si respectarà la cultura que l’acull.
A Anglaterra això fa anys que passa. No és una teoria. Es veu a Londres, convertida en una metròpoli global brillant per als rics i cada cop més inaccessible per a molts britànics de tota la vida. Es veu a Birmingham, una ciutat enorme, diversa, però també tensionada, amb serveis públics ofegats i barris que sovint funcionen com mons paral·lels. Es veu a Leicester, on les tensions comunitàries del 2022 van demostrar fins a quin punt conflictes importats, identitats tancades i xarxes de desinformació poden trencar la convivència. Es veu a Bradford, Oldham o Luton, on fa dècades que es parla de comunitats que viuen una al costat de l’altra, però no necessàriament juntes. I es veu a Dover, a Kent, a Rotherham o a tantes poblacions on el sistema d’asil, els hotels, les arribades pel Canal i la sensació d’impotència institucional han creat una fractura social que la política oficial ha preferit insultar abans que resoldre.
Starmer va prometre “smash the gangs”, acabar amb les màfies del Canal i posar ordre. Però què ha fet realment? Va enterrar el pla de Ruanda sense tenir una alternativa immediata i creïble. Va crear un Border Security Command que sonava molt bé en roda de premsa, però que no ha impedit que el problema continuï. Va vendre acords amb França, fórmules de “one in, one out” i grans operacions policials, però els ciutadans continuen veient embarcacions, hotels, costos públics i una maquinària legal incapaç de deportar amb rapidesa qui no té dret a quedar-se.
I quan finalment Starmer va intentar endurir el discurs, ja era tard i va sonar fals. Va parlar d’una “illa d’estranys” i després va haver de recular. Aquest és el drama del laborisme modern: sap que Nigel Farage té raó en el diagnòstic, però no s’atreveix a assumir-ne les conseqüències. Vol semblar dur davant l’opinió pública, però continua presoner del mateix marc mental progressista que ha portat el país fins aquí. Vol parlar de fronteres, però li fa por la paraula sobirania. Vol parlar d’integració, però no vol exigir assimilació cívica. Vol parlar de seguretat, però tracta qualsevol crítica al model migratori com una amenaça moral.
I aquí entra el Brexit. Jo no compro el relat fàcil que diu que el Brexit va ser un error per si mateix. Recuperar sobirania, sortir d’una estructura supranacional i retornar competències al Parlament britànic era una idea legítima, valenta i perfectament defensable. El problema és que el Brexit es va executar fatal. Es va prometre control, però després no es va controlar. Es va dir que el Regne Unit recuperaria les fronteres, però el sistema migratori posterior va acabar substituint una immigració europea, sovint més propera culturalment i laboralment, per una immigració global molt més massiva, desordenada i difícil d’integrar.
És a dir: el problema no és haver votat Brexit. El problema és haver fet un Brexit sense una política nacional real. Sense model productiu. Sense reindustrialització. Sense defensa de la classe treballadora britànica. Sense control migratori efectiu. Sense valentia per dir que un país no és només un mercat laboral, sinó també una comunitat històrica, cultural i moral.
Els conservadors van trair el Brexit perquè van convertir la sobirania en eslògans i van permetre xifres migratòries absurdes. Els laboristes de Starmer han fracassat perquè han intentat gestionar el mateix desastre amb llenguatge tecnocràtic, complexos morals i pegats administratius. Uns van prometre recuperar el control i no ho van fer. Els altres van prometre competència i han acabat enfonsats en la mateixa impotència.
Per això la dimissió de Starmer no pot acabar simplement amb un altre laborista entrant a Downing Street per la porta del darrere. Burnham, Cooper, Streeting o qualsevol altre nom del mateix aparell no solucionarà res si el poble britànic no pot votar. El Regne Unit ja ha tingut massa primers ministres escollits per partits, faccions i despatxos, i massa pocs mandats clars del poble. Després d’aquest fracàs, calen eleccions generals. I sí: Reform UK hauria de guanyar-les.
Nigel Farage representa una cosa que l’establishment odia perquè no pot controlar: la persistència d’una pregunta senzilla. Qui mana realment al país? Els ciutadans britànics o una barreja de buròcrates, jutges, ONG, grans empreses dependents de mà d’obra barata, mitjans moralistes i partits que mai no compleixen el que prometen?
Reform UK no és necessari perquè sigui perfecte. És necessari perquè és l’única força amb capacitat de trencar el consens podrit que ha portat Anglaterra fins aquí. El consens de fronteres febles, serveis saturats, habitatge impossible, barris fragmentats, patriotisme ridiculitzat i treballadors autòctons tractats com si fossin una nosa en el seu propi país.
I la lliçó per als catalans és evident. Catalunya també viu aquest procés, amb la diferència que nosaltres ni tan sols tenim un estat propi per defensar-nos. Ens passa amb la llengua, que recula als carrers, a les escoles i als comerços. Ens passa amb la seguretat, amb barris on la gent ja no se sent tranquil·la. Ens passa amb una esquerra que confon acollida amb dissolució nacional. I ens passa amb un processisme que parla molt de país, però que ha estat incapaç de defensar la continuïtat cultural de Catalunya.
Una nació no desapareix només quan perd una guerra. També desapareix quan deixa de transmetre la seva llengua. Quan deixa de posar condicions. Quan té por de defensar els seus costums. Quan accepta que qualsevol frontera és immoral. Quan converteix la seva identitat en folklore i la seva gent en una minoria silenciosa dins de casa seva.
Anglaterra està pagant dècades de covardia política. Catalunya encara és a temps d’aprendre’n la lliçó.
No es tracta d’odiar ningú. Es tracta d’entendre que estimar el propi país implica posar límits. Que acollir no vol dir dissoldre’s. Que integrar no vol dir simplement empadronar. Que una nació no és una estació de pas, ni un hotel, ni una zona econòmica sense ànima.
Anglaterra necessita Reform UK perquè necessita recuperar control, ordre i autoestima nacional.
Catalunya necessita Sílvia Orriols i Aliança Catalana perquè necessita exactament el mateix: tornar a posar Catalunya, la llengua catalana i els catalans al centre.
I qui no entengui això avui, ho acabarà entenent quan ja sigui massa tard.
@orriolsderipoll perquè aquí hi participen tres institucions: Mossos d'Esquadra, comunitat musulmana i el clero eclesial catòlic. I, pregunto jo: la policia espanyola que hi diu en tot això...
@orriolsderipoll És a dir, aquest regal el fan en nom de la comunitat musulmana i el clero catòlic. Jo crec que algú hauria de donar una explicació de què ha fet aquest senyor per rebre aquest premi de part dels mossos, tenint en compte el seu historial negatiu,...
GRACIAS!
“En época de consignas y juicios simplistas, Rahola elige el camino más difícil: el de pensar por sí misma y expresar su verdad. Quienes conocemos la historia del antisemitismo sabemos el valor de una voz así cuando otros miran hacia otro lado”
https://t.co/Ip0Rjm6l0l
No hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut...
No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats.
El meu habitatge és gairebé davant d'aquests contenidors d'escombraries que sempre estan plens a vessar i a més i deixen molts mobles i trastos. El problema d'accés d'escombraries és perquè agafa molts habitatges, ja que han tret els contenidors de la Plaça Pietat i Rambles..