Les escoles fan menús per celíacs, per vegetarians, per una mica de mal de panxa. Fins i tot eviten la carn els divendres de Quaresma i posen escudella per Nadal, gelat per la festa major i coca per Sant Joan. I els fan en coordinació amb els nutricionistes de la sanitat pública des de fa anys. I per això hi posen poca carn i molta llegum i verdura.
Però no poden fer menús sense porc pels infants musulmans perquè Orriols els odia més del que estima el país. De fet, no coneix res fora del seu propi odi i per això no sap ni com es fan els menús de les escoles on van els seus propis fills.
Si vas a les reunions de l'AFA t'ho expliquen amb detall, també els costos i com els menjadors de les escoles han hagut de reaccionar a la inflació que tots patim al carro del súper —potser el seu nou salari li ha fet oblidar-ho ràpidament.
Ens hi juguem molt en l'educació dels fills de la immigració —fins i tot si ara "tanquessim les fronteres i expulsessim els il·legals" com diuen.
Exloure els infants musulmans no els farà millors estudiants ni els donarà accés a la catalanitat.
Els farà més espanyols i més tancats en les versions replegades de les seves comunitats.
El monotema d'Aliança pot respondre a un malestar real, però en comptes de solucionar el problema que el crea, el fa més gran i de resultes, crea problemes més greus: els guetos, l'aïllament, les comunitats tancades i reaccionàries, i la desaparició de la catalanitat, esllanguint-se en en móns tancats fruit d'aquesta mirada excloent.
Mereixem una conversa adulta sobre immigració i sobre els límits de les religions i les ideologies en la política. Tenim dret, com totes les comunitats polítiques del món, a tenir política migratòria, a promoure la cultura pròpia.,evitar les pràctiques culturals que vulneren la llei i la llibertat, i a decidir qui pot venir a viure i treballar al nostre país i qui no. Com tothom arreu del món, inclosa Espanya. Només faltaria.
Però això que diu la senyora diputada no és res de tot això: és mentir i atiar el rebuig per uns infants que necessites educar, assenyalant-los, aprofitant que són els més febles de cadena i així sentir-se forta.
Creixeran, creixeran molt, perquè aquest discurs creix i triomfa. I l'haurem de combatre perquè com més gran sigui més petit i feble serà el país. El futur dels nostres fills en depèn.
@kara_antxoa@ultras_antifaa Luckily there are not many of them, and at least years ago they had some shame on speaking their minds out loud. Now, with social media as the epicenter of masked and anonymous hatred, they are coming out from the sewer again.
Si no fossin blancs, en comptes de tuitar-ho amb un "boys will be boys" tindríem un munt de comptes de diferents països avisant de la invasió de salvatges subhumans en el seu país.
@enneauro @hdrnssr@RoyalIntel_ Hi! I'd be really interested in reading that article, would you mind sharing the link here? Also, thanks for sharing, seems that most media is either scared or either not good enough to realise and talk about these perpetuated atrocities...
@Memes_Nastic La segona, no hi podem fer gaire més que demostrar amb fets als figaflors de la capital qui de veritat estima la nostra cultura i l'imaginari català per sobre del negoci fruit de la gentrificació. I això és el que hem d'evitar a tota costa a casa nostra, penso.
@Memes_Nastic La primera no trobo que sigui un problema gros, sóc del parer que Tarragona ha de ser primer i per sobre de tot pels tarragonins, però adoptar una postura així té les seves conseqüències.
Veus les imatges d'ahir i arribes a la mateixa conclusió: la superioritat cultural de Tarragona vers el 95% del país és inqüestionable. No és una opinió, és absoluta informació. Aquests dies Tarragona és l'enveja de tot Catalunya i s'ho ha guanyat a pols.
Quina llàstima que per alguns aquesta superioritat comença i acaba el 21 de setembre. Potser, si m'estires, el 23 també.
Als teclers de dos dies, us demano de tot cor: treballeu per fer gran la ciutat. Participeu activament de la festa fent-la possible. Apunteu-vos a l'entitat que més us representi o us trempi. Organitzeu esdeveniments, actes, concerts, munteu barres populars. Tota petita acció és immensa.
Feu militància activa per la ciutat. No nomes durant 21 dies l'any. També durant tota la resta de dies. Perquè després és molt fàcil marxar i queixar-se de que "Tarragona està morta".
És allò de "no et preguntis què pot fer per tu la teva ciutat. Pregunta't què pots fer tu per Tarragona".
Que aquesta ciutat vibri és cosa de totes, com ja es demostra cada 21 de setembre.
Club i país, sempre.
Hi ha una defensa de la llengua racista i xenòfoba. És un fet. Una defensa contraproduent que hem combatre. Separar la crítica al racisme i la xenofòbia de les acusacions espanyolistes és importantíssim i aquest desacomplexament autocomplaent és la forma més ràpida de perdre.
Aquest paio té la gran sort que mai visitarà el Nou Estadi. Fa això aquí i en 2 minuts està nedant pel mediterrani direcció Malta fugint d'un xiquet que va coix, un calb de tribuna amb poc respecte pel seu futur en llibertat, un tarat del Priorat i un noi vestit de dinosaure.
Capítol 2 - De la fal·lacia de no barrejar futbol i política i la identitat del Club Gimnàstic.
El que llegireu tot seguit és, de nou, la meva opinió. La plantejaré amb tot el respecte que tinc per un tema troncal i polèmic com és la política.
Cada cert temps surt un il·luminat dient una de les frases més hipòcrites que podem llegir en aquest meravellós i odiós esport: “no s’ha de barrejar mai política i futbol”.
Aristòtil descrivia els humans com a “Zoon Politikon”, és a dir, com a un animal polític, per la seva naturalesa social, de relacionar-se amb altres persones, en la participació en el dia a dia de la seva comunitat i en la presa de decisions polítiques que es troba jornada rere jornada. La política no és allò que fan uns senyors al Congrés. Política és també decidir quin producte compres i quin evites. I aquest és només un exemple ben simple.
Ara potser alguns se sorprendran, perquè el futbol ha passat per un procés de deshumanització que ha arribat a l’extrem que els aficionats són vistos com a espectadors grisos i no com a persones amb sentiments i inquietuds. Els clubs de futbol són entitats polítiques. I ho són perquè els seus dirigents són persones. I el que és encara pitjor: són empresaris.
Aquesta gent cerca beneficis per a la seva empresa. Si per aquest fet han d’abraçar idees o projectes polítics, ho faran. Expliqueu-me si no la fotografia del llavors president del Nàstic, Josep Maria Andreu i el director general del club, Lluís Fàbregas, amb l’alcaldable Rubén Viñuales. No alcalde: alcaldable. 7 de setembre de 2022. Llavors el batlle era Pau Ricomà, reconegudíssim nastiquer amb un número de soci inferior a les 3 xifres.
No és una anècdota, no siguem ingenus.
Per tant, i feta aquesta introducció: No. No es pot separar la política del futbol.
El no-fitxatge de JMC té molts angles d’aproximació, però el principal és el polític i el sentiment de pertinença (valgui la redundància). El Nàstic no pot tenir a les seves files una persona que insulta directament el 99% dels seus aficionats, nascuts, residents i/o treballadors a Catalunya. I tampoc pot tenir-lo perquè xoca frontalment amb els interessos, la ideologia i la filosofia d’un dels seus principals espònsors. A la vegada, un dels patrocinadors més compromesos que ha tingut el Nàstic en tota la seva història.
Si la política no incidís de forma directa en el món del futbol, l’actual directiva no hauria demanat un vídeo a JMC on es disculpés públicament de les seves patètiques i vergonyoses declaracions rom cola en mà. Perquè això realment afecta i ofèn les persones.
Heu llegit bé: la directiva va demanar un vídeo a JMC demanant disculpes públiques en una estratègia de blanquejament d’un personatge que, si hagués signat, hauria fet encara molt més mal a la imatge de l’entitat grana del que ja ha fet només pel fet d’haver anunciat i desfet la decisió de la seva contractació.
No m’ho estic inventant. Així ho ha explicat el sempre excel·lent periodista @estevegiralt al @elmonarac1 , acompanyat del (a banda excel·lent periodista) gens sospitós de ser antinastiquer, intoxicador i terrorista informatiu -com alguns sembla que el volen mostrar- @carlesc1975 .
Potser un 5% de l’afició del Nàstic -serem optimistes!- està molt enfadada pel fet que aquest jugador no hagi vestit la samarreta del club. Suposo que A ELLS no els deu ofendre que es caguin en els morts de tots els catalans, tot i ser-ho ells també. Perquè ells no s’hi senten. Em sembla respectable. Jo no em sento espanyol. El que sí que em sento és tarragoní i català. I creieu-me que no m’agrada que m’insultin ni a mi ni als meus familiars, amics i coneguts pel simple fet d’haver nascut en un lloc concret de la geografia. I com jo, molts altres nastiquers.
L’Espanya de l’ “A por ellos” ha generat aquests mermats que es creuen amb la total llibertat d’insultar els catalans pel simple fet de ser-ho i a sobre troben aliats que riuen les gracietes. No acoten quin català. No acoten de quin partit polític són. Catalans dolents. Com quan als anys 90 i principis dels 2000, un basc era vist com poc menys que una bomba lapa amb potes.
El problema és que sembla que no passa res si hem de menjar-nos marc mentals espanyols. Cal perdonar la catalanofòbia, no fos cas què diran. Això és el correcte. On molesta és quan parlem obertament de Catalunya. Si el jugador obertament abertzale o independentista, continuaríem dient això de “tots ens podem equivocar?”. Toca fer aquesta reflexió, encara que alguns tinguin fòbia a fer-la.
I ara posaré el dit a la nafra. Quan parlem d’allò de “les quatre barres sempre ondulades”. Detecto un creixement legítim del tarragonisme lligat també al creixement de joves nastiquers. Això és fantàstic. Alhora, també hi ha un reducte sorollós que s’ha refugiat en el tarragonisme com a escut per evitar adoptar el sentiment català. No cal ser independentista per ser català. Que cadascú faci la reflexió que li convingui, especialment si aquest fragment us ha semblat un atac o us ha remogut per dins. Tarragona, Catalunya i, ja si us ve de gust, Espanya. Però penseu per quin motiu us salteu aquesta fase intermèdia. Haureu vinculat independentisme amb Catalunya. I que jo sapiga el figura que tenim passejant pell Pati dels Tarongers és de tot menys independentista.
El futbol és política. El futbol són decisions polítiques. Totes i cadascuna. Des de tenir un patrocinador sí i l’altre no. D’ençà que fitxes o decideixes que un jugador segueixi o no. En allò que comuniques i en allò que calles.
En un altre capítol parlarem de l’impacte intern de la imatge que té la gent de fora de Tarragona del Nàstic. Que no és millor que la que tenen a Córdoba, Zaragoza o Torrejón de Ardoz. Avui ha RAC1 un periodista ha parlat que la gent veu dos blocs enfrontats, com són “Barça/Girona i Espanyol/Nàstic”, deixant entendre que un bloc és el que es considera bo i l’altre el dolent.
El Nàstic no ha sigut mai un club independentista, però sí que tinc clara una cosa: fins ara no havia abandonat mai la catalanitat. Per molt que això sorprengui al Josepmaria de torn. L’ús del català mai ha estat en dubte al Nou Estadi ni a les comunicacions oficials del club, la qual cosa tristament sí que passa en entitats com l’Espanyol o el Cornellà. El Nàstic és un dels pocs clubs catalans que van reaccionar a la sentència del procés, donant suport a les famílies de les preses polítiques. El Nàstic és l’únic club que català que va anul·lar el partit que tenia l’1 d’octubre al Nou Estadi perquè no hi havia prou policies, ja que estaven ocupats estomacant els seus aficionats. No vull que aquest Nàstic deixi de ser així.
I tanmateix se’ns veu, no només al club sinó també als aficionats, com una colla d’espanyols. Petites falles en la construcció nacional del país.
La feina també la tenim a casa. Però el marc mental català turboclassista de la Catalunya Bona (la vella) i la Catalunya Dolenta (la nova) el deixarem per a més endavant.
Necessitava dir-ho.