Manel Macià

català pagès animalista ecologista republicà

[Manel Macià @MManelmag]

@josepalay Què ha sigut aixó?

[Manel Macià @MManelmag]

@josevico4 Gracias por decirlo alto y claro

[Eduard Mier Nolla @MierNolla]

Hola @JoanLaportaFCB. Com a soci del Barça des de fa 45 anys sol·licito que aquest dijous es convidi a la llotja al menor seguidor del Barça agredit per les hordes feixistes uniformades de manera injustificada a Elx. Seria un acte de dignitat i justícia. M'ajudeu amb RT?

[Manel Macià @MManelmag]

@majosevn Francesc Macià

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

⭕️ Bon dia!
Habitualment a OCTUVRE dediquem aquests dies d'agost a feines internes i de gestió.

Però el conflicte Espanya-Marroc toca un tema que coneixem molt:

➡️El fosc món del Tercer Sector català.

Per això, hem decidit aturar la feina interna i fer aquest fil.
COMENCEM.

[Manel Macià @MManelmag]

@UnSrdeBarcelona Amén

[Rubén Pueyo @Aqui_mi_casa]

El joven: “¿De qué está hablando?”

“Este álbum tenía 48 sellos cuando lo perdí. Te has quedado con el más valioso”,

El joven se quedó paralizado,

“Cuando lo encontré, solo había 47 sellos dentro”,

Discutieron y terminaron delante de un juez,

El millonario le dijo al juez con absoluta seguridad:

“Señoría, confío en que creerá mi palabra”,

“Por supuesto”, respondió el juez,

Al joven se le hundió el corazón......

[Manel Macià @MManelmag]

@socdevida En canvi el bacallà amb poma, boníssim

[Òscar Andreu @OscarAndreu]

Sembla que el col·lapse, l’infern i l’Apocalipsi que, segons l’unionisme, havien d’arribar amb la independència han arribat, però amb la dependència.

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

Ulisses era català.

Tinc moltes ganes de veure la nova estrena de Christopher Nolan sobre L’Odissea d’Homer, que narra el viatge de tornada a Ítaca del pobre Ulisses després de deu anys voltant pel Mediterrani. Probablement devia intentar tornar amb Rodalies.

Mentrestant, Penèlope, per entretenir els seus pretendents, teixia de dia i desteixia de nit. Si hi penseu, sona força al pla de treball dels socialistes: anuncien, desanuncien, refan, rectifiquen… i al final tot queda exactament igual.

Un altre dels grans episodis és el cant de les sirenes. Ulisses, lligat al màstil, escoltava promeses irresistibles mentre intentava no perdre el seny. Avui les sirenes també existeixen. Tenen forma de discursos fàcils, de culpables perfectes i de solucions miraculoses. Podríem dir que les cançons de la Sílvia Orriols en són un bon exemple.

I, és clar, tot comença amb el cavall de Troia. Un regal magnífic, aparentment inofensiu, que amagava la derrota dels troians. Exactament com alguns pactes de legislatura d’Esquerra Republicana: per fora semblen una oportunitat; per dins acostumen a portar una sorpresa que no és precisament agradable.

Al final resulta que els clàssics ja ho havien escrit tot. Homer només canviava els noms dels protagonistes. Les passions, els errors, les promeses impossibles i els enganys continuen sent exactament els mateixos.

Que passeu un bon cap de setmana.

😉😉😉 Like & RT

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

La hipertròfia administrativa catalana

A Catalunya tenim tendència a atribuir tots els nostres mals a Madrid. I és cert que existeixen problemes evidents amb orígen capitalici: Dèficit fiscal, infrafinançament, manca d'inversions o un sistema de Rodalies impropi d'un país desenvolupat.

Però també és cert que hi ha una pregunta que ens costa molt fer-nos: I si una part dels nostres problemes fossin conseqüència del nostre propi disseny institucional?

La comparació entre Madrid i Barcelona és reveladora.

El municipi de Madrid té prop de 600 km². L'àrea metropolitana de Barcelona, aproximadament, també. Totes dues concentren una població similar, 3'5 milions d'habitants. Però aquí s'acaben les semblances.

A Madrid hi ha un únic ajuntament.
A Barcelona i la seva àrea metropolitana n'hi ha trenta-quatre.

A Madrid, la governança del transport respon a una lògica relativament integrada al voltant de Metro de Madrid. A Barcelona conviuen TMB, Metro, Ferrocarrils de la Generalitat, Rodalies, l'ATM, els diferents operadors d'autobús i una multitud d'administracions amb competències compartides.

El resultat és previsible: Més burocràcia, més duplicitats, més dificultat per prendre decisions i menys capacitat d'execució. Quan una infraestructura falla, ningú no sap exactament de qui és la responsabilitat. Quan un projecte s'eternitza, sempre hi ha una altra administració a qui assenyalar. I quan alguna cosa funciona malament, la culpa és de tothom i, alhora, de ningú.

Per no parlar de la despesa fútil. 34 ajuntaments. Trenta-quatre. Us imagineu la quantitat de despesa improductiva que això representa? Quants gerents, quants assessors, quants càrrecs de confiança, quants observatoris, quants plans estratègics, quants departaments de comunicació, quantes empreses públiques i quants consells de participació?

La gran paradoxa és que hem construït una de les àrees metropolitanes més complexes d'Europa per governar una realitat que és, essencialment, una única ciutat.

Barcelona fa dècades que ja no cap dins dels seus 101 km². La vida real dels ciutadans transcorre entre l'Hospitalet, Badalona, Sant Cugat, Cornellà, Sabadell o Castelldefels. Treballem en un municipi, vivim en un altre i portem els fills a l'escola en un tercer.

Però continuem governant-nos com si fossin trenta-quatre ciutats independents. I això té conseqüències.

La hipertròfia administrativa no és gratuïta. Té un cost econòmic, però sobretot un cost en oportunitats. És temps perdut, decisions ajornades i una incapacitat crònica per pensar en escala metropolitana.

No tots els problemes de Catalunya venen de Madrid.

Alguns són el resultat d'un model institucional que prioritza la fragmentació per sobre de l'eficiència, i que ha acabat generant una extensa xarxa d'administracions, organismes i centres de poder locals.

Potser ha arribat el moment de plantejar-nos una pregunta que fins ara ha estat gairebé tabú: Necessitem trenta-quatre ajuntaments per governar una sola metròpoli?

Que passeu un bon dia.

💚💚💚 Like & RT

[Manel Macià @MManelmag]

@UnSrdeBarcelona Molt ben explicat

[Miquel Bonet @MiquelBonet_]

És el 'what if' més bèstia de la Història d'Europa (no sé si ens hauria anat millor o pitjor), i tinc el cor dividit (odio la colonització francesa i l'espanyola per igual).

Però als veïns de dalt se'ls ha de reconèixer el valor de publicar aquest mapa i tocar els pebrots.

[Manel Macià @MManelmag]

@JoelJoanJuve Ja hi estem arribant a ser com el gaèlic per exemple

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

Les tres grans debilitats polítiques del MHP Salvador Illa

Crec que Salvador Illa té tres grans debilitats polítiques que limiten la seva capacitat de liderar Catalunya.

La primera és la subordinació del PSC als interessos polítics de Madrid. Massa sovint, Catalunya no és tractada com un país amb una agenda pròpia, sinó com una peça més d’una partida d’escacs en què el veritable tauler és la política espanyola. Les decisions es prenen pensant en els equilibris del PSOE, en les majories al Congrés o en les batalles electorals estatals, no necessàriament en allò que més convé als catalans. I els catalans n’estem cansats. Cansats de ser moneda de canvi. Cansats de participar en conflictes que no són els nostres. Cansats de veure com Catalunya acaba pagant el preu de batalles alienes, siguin entre PSOE i PP o entre els diferents poders de l’Estat. El president de la Generalitat hauria de tenir una única prioritat: defensar els interessos de Catalunya.

La segona és la manca d’empatia. Com s’ha vist aquests dies amb l’incendi de Les Gavarres, el president Illa transmet la sensació de tenir més empatia per les idees que per les persones. Davant d’un incendi, d’una incidència a Rodalies o de qualsevol crisi que afecta milers de ciutadans, el seu discurs és correcte des del punt de vista tècnic, però distant des del punt de vista humà. Governar no és només administrar; és entendre què sent la gent, compartir les seves preocupacions i fer-los sentir que el seu govern és al seu costat.

I la tercera és el seu to de superioritat moral. Massa sovint adopta el paper de qui reparteix certificats de bona conducta. Renya l’oposició, renya els ciutadans, renya qualsevol que discrepi del seu criteri. Però aquest nivell d’exigència desapareix quan els errors són propis. Costa recordar una autocrítica clara o una assumpció de responsabilitats. En canvi, tots recordenm que, durant les restriccions de la pandèmia, ell mateix va assistir a la polèmica festa organitzada pel diari El Español, un episodi que va deixar clar que hi havia una doble vara de mesurar entre allò que s’exigia als ciutadans i allò que feien alguns responsables polítics.

Cap president és perfecte. Tots s’equivoquen. Però els bons líders tenen tres virtuts imprescindibles: Posen el país per davant del partit, tenen empatia amb les persones i s’apliquen a ells mateixos el mateix nivell d’exigència que reclamen als altres. És precisament en aquests tres aspectes on, al meu entendre, el MHP Salvador Illa falla.

Bon dia.

➡️ Like & RT si us plau.

[Manel Macià @MManelmag]

@arbopalm En un parque vimos unos plátanos realmente muy curiosos

[Manel Macià @MManelmag]

@Sabadell_Help @MAlbercocs La w és una consonant molt usada en alguns idiomes

[Manel Macià @MManelmag]

@esparverblau Què és?

[Hugo Martínez Abarca @hugomabarca]

¿Sabéis qué no mencionó absolutamente nadie y tampoco hubo nadie que lo echara de menos?

La tauromaquia.

Seguramente no fuera ni consciente (algunos nos dimos cuenta de casualidad) porque al margen de los fanáticos que la usan como arma ideológica nadie ubica ahí la tauromaquia

[Ca l’Ignasi @calignasidedebo]

Bon dia, ja sou llevats? La calma, els colors, la temperatura, el cel net, aquesta és una de les facetes del Collsacabra, veniu que la compartim i en parlem al voltant d’una taula de casa on us posarem aquest païssatge al plat !! #cuinacomcal #cantonigròs #cuinadeproximitat