Nou episodi de Diana, dedicat al finançament de Catalunya, una cosa aparentment llunyana i poc atractiva però una de les qüestions més importants de l'agenda política.
Podeu recuperar el capítol a Spotify o a Youtube.
https://t.co/A63BY5Rpds
Aquí, un fragment:
El més normal és que per accedir a una universitat pública catalana s’acrediti un coneixement suficient de la llengua del país, el català. Un requisit que també hauria de ser obligatori pels professors amb plaça fixa.
Als catalans no ens pot costar ni temps, ni diners ni més esforç la integració lingüística de qui ve de fora.
Com a qualsevol país seriós, calen polítiques que protegeixin la llengua i facin del català la llengua comuna. Integrar-se també és aprendre la llengua del país.
Lliçons d’en Mouad. Fa setmanes que quedem per fer un cafè i practicar conversa en català. Si no parlem en català amb les persones que arriben al nostre país, difícilment l’aprendran. És tan senzill com això. @mantincelcatala
📝"De califat ja n’hi ha hagut un, en la història recent del país: els quaranta anys de dictadura franquista que Jordi Aragonès no té ganes de furgar"
🔶Bots i barrals d'@otbouc
https://t.co/rfmnRDUfjE
https://t.co/rfmnRDUfjE
"Atreure talent", el gran eufemisme d'aquesta colla de pocavergonyes del @govern (i de moltes altres organitzacions i institucions) per a desnonar-nos lingüísticament del nostre país.
“Veure tants tractors em fa posar la pell de gallina.” Una revifada de l’incendi de Guimerà, a l’Urgell, va mobilitzar els pagesos. Mentre la família Boleda ajudava els bombers per llaurar els camps, les flames van calcinar alguns camps de la seva finca https://t.co/QQYrqFzwBq
Fa 16 anys va començar a remoure’s alguna cosa al Passeig de Gràcia, a Catalunya.
Pau Casals ho va dir alt i clar i aquell 10 de juliol de 2016 ho vam repetir: "We are Catalans whether they like it or not”. Perquè en democràcia, ningú no té dret a imposar quina és la nació d'un altre poble.
I continuem estant tips de no poder ser en plenitud. Per això es tornaran a remoure coses, ens tornarem a moure. Perquè tenim el deure de no rendir-nos i no ens hem rendit!
Les elits del "tercer sector" han tingut tanta impunitat durant tant de temps que han comès errors gravíssims.
Tenim nous documents. Aviat a @OctuvreCAT.
Bon vespre!
Seis años después de la Revolución de Mayo de 1810, el 9 de Julio de 1816 los diputados de las Provincias Unidas del Sur declaran que "es voluntad unánime romper los violentos vínculos que los ligaban a los reyes de España". Acta de la independencia de la República Argentina.
La seva ajuda per aturar els incendis està sent clau. Amb l'onada de focs simultanis arreu del territori, pagesos i ramaders treuen els tractors per llaurar els camps i ajudar a frenar-ne l'avanç. Ho fan coordinadament amb els Bombers i les ADF https://t.co/tFzyLK5K98
Avui fa 16 anys!
“Som una nació, nosaltres decidim”.
Un crit valent, des d’una transversalitat, potser fràgil però real.
Recuperem la força d la llibertat, amb esperit critic, però sense crítica permanent, en el discurs i en els actes, a l’esperit q ens uneix!
Les tres grans debilitats polítiques de l'alcalde Jaume Collboni
Si hagués de resumir els tres principals defectes polítics de Jaume Collboni, serien aquests.
La primera és la manca de substància. Vivim en una època en què molts polítics han acabat confonent comunicar amb governar. I probablement ningú representa millor aquesta tendència que Jaume Collboni.
És molt actiu a Instagram, on la política es redueix sovint a fotografies, vídeos curts i missatges molt treballats. En canvi, és pràcticament absent a X, l'espai on les idees es confronten, on les decisions s'han d'argumentar i on els dirigents han de sotmetre's al debat públic.
No és una casualitat. És una manera d'entendre la política. La imatge ha substituït la paraula. El màrqueting ha substituït el projecte. I això porta a una pregunta molt senzilla: quina és la gran transformació que ha impulsat Jaume Collboni a Barcelona?
Quina infraestructura estratègica? Quin canvi de model econòmic? Quin gran projecte metropolità? Quina reforma profunda que pugui explicar-se d'aquí a vint anys?
Costa trobar-ne cap. Hi ha anuncis, inauguracions, esdeveniments (de pago i auto-promoció), campanyes institucionals i molta presència mediàtica. Però la ciutat continua sense una direcció clara. Barcelona sembla gestionar el present mentre renuncia a construir el futur.
La segona debilitat són els pactes contra natura. La política és l'art de pactar. Però també és l'art de ser coherent. Hem vist Collboni governar amb els comuns, negociar amb ERC, buscar el suport del PP i adaptar les seves aliances segons les circumstàncies.
Naturalment, qualsevol govern necessita majories. El problema apareix quan és impossible identificar quin projecte uneix aquests acords.
Quan pots governar pràcticament amb qualsevol, la pregunta inevitable és què defenses exactament? La sensació és que l'objectiu principal no és transformar Barcelona, sinó mantenir-se a l'alcaldia. I aquesta és una diferència enorme.
Els ciutadans poden entendre un pacte difícil si serveix per impulsar un gran projecte de ciutat. El que costa més d'entendre són els pactes que semblen respondre únicament a una lògica de supervivència política.
La tercera debilitat, i la més rellevant al meu parer és l'ombra del "tot s'hi val".
Un líder polític no només ha de ser honest. També ha de transmetre confiança. Les controvèrsies que van envoltar les primàries del PSC a Barcelona, amb denúncies i investigacions sobre presumptes irregularitats en la captació de vots, van deixar una ombra que mai no s'ha acabat d'esvair del tot.
No es tracta tant de responsabilitats jurídiques com d'exemplaritat política. Quan un dirigent aspira a governar la principal ciutat del país, no n'hi ha prou amb complir la llei. També ha d'evitar qualsevol percepció que alimenti la idea que, per arribar al poder, qualsevol mètode és acceptable.
En resum...
Barcelona és una ciutat extraordinària. Amb un potencial econòmic, cultural i científic enorme. Però fa massa temps que viu instal·lada en la gestió del dia a dia.
Necessita un alcalde que tingui una idea clara del futur, que sigui capaç de construir consensos al voltant d'un projecte sòlid i que inspiri confiança tant pel que fa com per la manera com ho fa.
Perquè una ciutat com Barcelona no pot conformar-se amb tenir un bon gestor de la comunicació. Necessita un líder.
✅ Like & RT
Les tres grans debilitats polítiques del MHP Salvador Illa
Crec que Salvador Illa té tres grans debilitats polítiques que limiten la seva capacitat de liderar Catalunya.
La primera és la subordinació del PSC als interessos polítics de Madrid. Massa sovint, Catalunya no és tractada com un país amb una agenda pròpia, sinó com una peça més d’una partida d’escacs en què el veritable tauler és la política espanyola. Les decisions es prenen pensant en els equilibris del PSOE, en les majories al Congrés o en les batalles electorals estatals, no necessàriament en allò que més convé als catalans. I els catalans n’estem cansats. Cansats de ser moneda de canvi. Cansats de participar en conflictes que no són els nostres. Cansats de veure com Catalunya acaba pagant el preu de batalles alienes, siguin entre PSOE i PP o entre els diferents poders de l’Estat. El president de la Generalitat hauria de tenir una única prioritat: defensar els interessos de Catalunya.
La segona és la manca d’empatia. Com s’ha vist aquests dies amb l’incendi de Les Gavarres, el president Illa transmet la sensació de tenir més empatia per les idees que per les persones. Davant d’un incendi, d’una incidència a Rodalies o de qualsevol crisi que afecta milers de ciutadans, el seu discurs és correcte des del punt de vista tècnic, però distant des del punt de vista humà. Governar no és només administrar; és entendre què sent la gent, compartir les seves preocupacions i fer-los sentir que el seu govern és al seu costat.
I la tercera és el seu to de superioritat moral. Massa sovint adopta el paper de qui reparteix certificats de bona conducta. Renya l’oposició, renya els ciutadans, renya qualsevol que discrepi del seu criteri. Però aquest nivell d’exigència desapareix quan els errors són propis. Costa recordar una autocrítica clara o una assumpció de responsabilitats. En canvi, tots recordenm que, durant les restriccions de la pandèmia, ell mateix va assistir a la polèmica festa organitzada pel diari El Español, un episodi que va deixar clar que hi havia una doble vara de mesurar entre allò que s’exigia als ciutadans i allò que feien alguns responsables polítics.
Cap president és perfecte. Tots s’equivoquen. Però els bons líders tenen tres virtuts imprescindibles: Posen el país per davant del partit, tenen empatia amb les persones i s’apliquen a ells mateixos el mateix nivell d’exigència que reclamen als altres. És precisament en aquests tres aspectes on, al meu entendre, el MHP Salvador Illa falla.
Bon dia.
➡️ Like & RT si us plau.