Això dels reels d'Instagram és entretingut. Hi ha un esplet de joves mallorquins que divulguen coneixements interessants. Però Mare de Déu quin desastre de llengua. I ells no en deuen ser conscients, perquè la situació sociolingüística crea una desorientació preocupant.
1) Avui farem un altre fil d'història de la llengua i analogia. Concretament parlarem del futur, però no del futur del país ni de la humanitat sinó del temps gramatical dit futur. Som-hi.
1. Vet aquí la publicació de #boncatalà del 6 d'agost.
Serà un manual de supervivència contra aquesta plaga que tant s'ha estès en els darrers anys i que sovint anomenam "personitis" (tindrà quatre unitats):
• Les 𝒑𝒆𝒓𝒔𝒐𝒏𝒆𝒔 que no vulguin pols que no vagin a l'era.➡️
+
The traditional gavage practice of the Islamic Republic of Mauritania is a custom that forcibly fattens girls aged 5-15 for marriage.
They are force-fed milk and high-calorie foods several times a day. If they refuse, they are subjected to torture and having their toes crushed.
Si no s’assoleixen les competències de 4t, no s’ha d’obtenir el títol de l’ESO, per molt greu que ens sàpiga. Qualsevol altra manera és injusta vers la resta d’alumnes.
P.D.: El títol de l’ESO no és un dret. Del contrari, tothom hauria d’obtenir-lo independentment de les notes.
@da2010lleida Si algú coneix algun país a on un delinqüent és pot quedar amb casa teva perquè és va un ou ferrat, o perquè ja no vol seguir pagant el lloguer, que m'ho digui.
Sobre el meu inquiocupa, que ja fa gairebé 6 anys i mig que mantenim, per fi teníem data de judici (que no de llançament) per a aquest dijous 9 de juliol.
Doncs bé, la jutgessa ha suspès el judici fins a nova data. No el traurem mai de casa nostra. La meva mare ha mort sense poder tornar a veure casa seva; el meu germà ha de viure a casa de la nostra germana perquè no té on anar, després d’haver pagat l’impost de successions i plusvalua. I els morosos cobren l’IMV, tenen el bo social i viuen gratis.
Qui avui digui que els propietaris sóm els culpables de la situació que patim per la manca d’habitatge, que em busqui.
☠🇪🇸☠ Tornem-hi‼️
"[ÀUDIO] A Ibermutua de Palma no volen atendre un pacient perquè parla català: «los médicos que estamos aquí ni hablamos ni entendemos mallorquín»"
ESTAT PROPI, LLENGUA RESPECTADA! https://t.co/pX6MPmZFu5 via @dbalears
Lest we forget that the "Grande Nation" was built by oppressing the autochthonous peoples of large parts of what is now France and erasing their languages. French had been just one of many languages among others before authorities decided to linguicide those linguistic and cultural treasures. My friends of #QuébecLibre should understand that France will never be an honest broker when it comes to the rights of peoples yearning for cultural emancipation and ultimately #Independence.
IRLANDA ENS MARCA EL CAMÍ
Irlanda ens marca el camí perquè encara recorda una cosa que a Europa li fa una mandra infinita admetre. Que una comunitat no és una oficina. No és una suma de consumidors amb DNI, ni una massa de gent que ha d’acceptar qualsevol canvi perquè quatre buròcrates en diguin convivència. Una comunitat té pell. Té memòria. Té morts. Té carrers que han vist néixer avis, pares i fills. I quan tot això és tractat com si fos mobiliari urbà, un dia la gent reacciona.
El cristianisme d’estora no ho entén. O fa veure que no ho entén, que encara és pitjor. Veu un poble que s’alça i només sap parlar de desordre. Veu un barri que diu prou i corre a dir-ne odi. Veu gent que ja no vol ser trepitjada i els demana calma, acollida, bones maneres, molta pau social. La pau dels qui callen mentre els passen per sobre, vaja. Molt edificant tot.
Irlanda no ens parla d’un poble atacant per gust. Ens parla d’una comunitat defensant-se quan ja té la sensació que ningú la defensa. Quan l’Estat protegeix abans el relat que la gent. Quan els mitjans arriben amb la condemna escrita abans d’haver escoltat el barri. Quan qualsevol inquietud popular queda traduïda en extremisme, feixisme, odi o alguna d’aquestes paraules que serveixen per tancar converses sense mirar res.
També hi ha violència en desarrelar una comunitat. També hi ha violència en fer irreconeixibles els barris sense haver demanat permís als qui hi vivien. També hi ha violència en exigir a un poble que accepti la seva dissolució amb un somriure i, a sobre, donant les gràcies. Però aquesta violència és neta, administrativa, amb informes, subvencions, rodes de premsa i gent molt correcta parlant de diversitat. Després crema un contenidor i, mira per on, resulta que la violència ha començat aquell vespre.
No cal convertir cada esclat en una missa solemne. Tampoc cal fer veure que tot és bonic. Hi ha ràbia, hi ha brutor, hi ha coses que fan nosa. Però ja n’hi ha prou de condemnar sempre el mateix costat. El poder pot alterar un país, remenar-li la demografia, buidar-li la continuïtat, empènyer-lo a callar i després exigir que la gent protesti amb una instància, una espelma i una frase amable. Això no és ordre. És doma.
Un cristianisme amb columna vertebral no celebra el caos. Però tampoc no beneeix la submissió. Sap que la caritat no vol dir suïcidi nacional. Sap que estimar el proïsme no obliga ningú a deixar casa seva sense porta. Sap que la mansuetud cristiana no té res a veure amb fer de catifa perquè l’Estat, el mercat i la ideologia hi passin per sobre amb les sabates enfangades.
A Catalunya això ens toca de ple. Fa massa temps que ens eduquen per desaparèixer amb bona lletra. Ser bons, ser tous, entendre-ho tot, cedir sempre, no incomodar, no aixecar gaire la veu. Una catalanitat simpàtica, folklòrica, administrable. Un cristianisme sense poble. Una nació que demana perdó abans fins i tot d’haver-se defensat.
Irlanda ens marca el camí perquè ens recorda que els pobles no es conserven només amb arguments. També cal presència. Límit. Coratge. Instint. Després ja vindrà la forma, l’ordre, el llenguatge i la direcció. Però abans hi ha una cosa més elemental, gairebé física. No fer d’estora. No acceptar que casa teva sigui convertida en una sala d’espera per a qualsevol projecte que no has decidit.
El món que ve no serà tan net com es pensen els ideòlegs. Rebrotaran les ètnies i s’esfullaran les ideologies. Tornaran els pobles, les comunitats, les lleialtats fondes, les fronteres morals, les preguntes que el liberalisme havia amagat sota la catifa. I qui només tingui una moral de renúncia, una nació avergonyida i una fe domesticada quedarà a mercè dels qui sí que saben què volen conservar.
Catalunya no necessita aprendre a odiar. Necessita desaprendre a desaparèixer. Irlanda ens marca el camí perquè allà encara es veu, amb tota la incomoditat que calgui, una veritat antiga. Quan una comunitat sent que li prenen la casa, o es defensa, o deixa de ser comunitat.
Si sóc propietària, sóc part interessada; si visc al meu pis, continuo sent part interessada i, per tant, SE’NS HAN DE COMUNICAR ELS MOVIMENTS DEL NOSTRE PADRÓ, encara que sigui sense informació ni dades personals. Un simple missatge informatiu indicant que s’ha detectat moviment
Al conductor de autobús que se ha levantado en una parada y ha dicho "Los móviles con auriculares, por favor. Un respeto a los demás": Te deseo que nunca vuelvas a quemarte con una croqueta, siempre recuerdes tus contraseñas y encuentres aparcamiento a la primera.
Aquesta és la perversió d’anar augmentant les subvencions IMV, les ajudes i els altres regals: tot va a càrrec de les famílies treballadores, que cada dia són més esquilmades per la creixent pressió fiscal. https://t.co/cgVWlmN21F
La paz probablemente llegará.
Cuando tienes la triste ocurrencia de penetrar en el país vecino, matarle a 1200 ciudadanos en unas horas y celebrarlo bailando en la calle, "justicia" es que ese país te hinche a hostias hasta decir basta.
I’ll never let the world forget how Gazans kidnapped an 8-month-old baby from his home and strangled him to death in a dark underground tunnel in Gaza alongside his mother and brother.
His only “sin”? Being born Jewish.
Kfir Bibas, forever in our hearts.
Déu té reservat un lloc al cel pels qui posen l'intermitent en sortir d'una rotonda per advertir tant al de darrera com al que està esperant que vas a sortir per allà.