La firmante de esta carta sobre los robos que publicó ayer @LaVanguardia es mi madre. Hace unos días fui a comer con ella y con una amiga de su edad. A su amiga se le había sentado al lado una chica rubia en esos jardines. Le dijo que la conocía del barrio y que estaba embarazada. Le cogió la mano y se la puso en su barriga. Cuando acabamos la comida, la amiga de mi madre se dio cuenta que le faltaba el reloj. Se lo había robado la chica rubia "embarazada". Dos días después mi hermana le contó a mi madre que a una amiga de su suegra le había pasado lo mismo con un collar que llevaba puesto. La misma chica se le acercó en la misma zona y sin darse cuento le quitó el collar. Esta semana, por la mañana, en la calle, en el mismo barrio, sin nadie alrededor, una chica rubia se puso al lado de mi madre en un semáforo y le dio conversación. Le dijo que estaba embarazada de dos meses y que iba al médico. A mi madre le saltaron las alertas. Tiene 91 años pero su cabeza funciona perfectamente. Llevaba puesto un colgante que le regalé yo. Le preguntó a la chica de donde era y le dijo que ucraniana, aunque hablaba un español perfecto. Ella le puso la mano en el hombre y mi madre reaccionó dándole un codazo. Ella cambió el rostro de repente, pero se fue rápidamente de allí. Mi madre volvió a casa asustada y por la tarde redactó la carta. Tres veces (al menos) en una semana en la misma zona. Podemos pedir al @ajuntament_bcn_ y als @mossos más seguridad en el barrio para la gente mayor. Se busca chica rubia, con ojos azules, que dice ser ucraniana y que está embarazada. Es una profesional del hurto sigiloso.
“Qui pugui fer, que faci”
Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud.
Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur.
I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors.
I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit.
Per això aquests dies han estat tan sorprenents.
La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció.
I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir.
En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar:
“Quien pueda hacer, que haga.”
Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa.
Vol dir deixar d’esperar permisos.
Vol dir assumir responsabilitats.
Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són.
El ciutadà que parla per defecte en català.
L’empresari que crea una empresa.
L’investigador que impulsa un projecte.
El professor que forma millor els seus alumnes.
L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel.
L’enginyer que resol un problema.
La periodista que explica les coses amb honestedat.
El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir.
Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món.
Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias.
Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies.
Potser és el recordatori que encara hi som.
Que el país continua ple de gent capaç.
Que encara existeix energia, talent i vocació de servei.
Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva.
I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat.
Qui pugui fer, que faci.
Granada
Embarazadisima y viviendo en la calle, con la lengua fuera, pidiendo comida y agua. Muy mansa, se deja acariciar, pesa unos 12 kg, urge acogida para que no de a luz en la calle. Ayudemos a que pueda encontrar un buen hogar.
Contacto Whatsapp 622586555
Difunde: @MarioliRm
💙 En Leo (4 anys i mig) viu al refugi de Badalona. Sociable, afectuós i amb ganes de tornar a confiar. Forma part de “Els animals que ningú vol” (gpp, adopció 35 €) i #CanviaLaSevaHistoria. Li dones la llar que mereix? 💛 #Adopta#Badalona
Els FDPS del Consorci de Serveis Socials de Barcelona, en particular DUES DESGRACIADES, acaben d'enviar una dona catalana a dormir al carrer
Tots hem escoltat els àudios que va penjar la Vicky. Tots sabem que si la Vicky no hagués sigut catalana i l'hagués liat, ja tindria llar.
⚠️ Metges de Catalunya acusa l’Hospital de Bellvitge d’intentar coaccionar els facultatius que participen a la campanya 'Ni un minut més'
https://t.co/6WTZsMg8pA
🧵 1/12
Els propers 7 dies publicarem casos de fragmentació de contractes públics. Per veure on estem (de fotuts). Comencem aquí:
A Sant Boi de Llobregat el PSC governa sense interrupció des de 1979. 46 anys, el mateix partit.
Hem mirat com es reparteix l'obra pública municipal. I hi ha un patró que es repeteix sospitosament.
Fil. 🔴
Que hi ha al darrera de certes botigues? TESTIMONIS
-“Algún día habrá que abrir el melón de las peluquerías paquistaníes que venden móviles, portátiles etc.... Hace unos meses compré un portátil por wallapop, el perfil de wallapop con su portada bien hecha, era perfil PRO (que se paga una suscripción y normalmente lo hacen las tiendas), pues cuando me dio la dirección y la busque en el Maps vi que era una peluquería, y efectivamente, mientras un paquistaní cortaba el pelo a un chico (español), el otro paquistaní que había, entraba como a un pequeño almacén y me sacaba el ordenador y me lo enseñaba y le hice el pago delante del cliente mientras le cortaban el pelo. Es una peluquería cerca de la parada de metro Girona. El caso es que ahora me pongo en wallapop a buscar un móvil y me encuentro con el mismo sistema pero está vez es una peluquería paquistaní de santa Coloma de Gramenet, en las fotos que hace de los móviles en el fondo se pueden observar carteles que pone "HAIR", así que otra peluquera más, de donde sacan todos esos productos? Además que la mayoría están precintados, es todo muy raro Víctor. Entre las tiendas 24 horas y esto.... Alguien tiene que pararlo!”…
💔 EL TIEMPO SE AGOTA PARA ESTE ÁNGEL 💔
Tiene solo 6 meses y es el gatito más cariñoso y dócil que puedas imaginar. Te busca, te pide mimos y confía en los humanos. Pero está viviendo en el peor lugar posible: entre una carretera y las vías del tren. 😰
👇👇
Girona detecta 41 comerços que no fan servir el català com pertoca i en denuncia tres per incompliments "flagrants". Voluntaris de la Plataforma per la Llengua fan rondes a diferents barris per conscienciar els negocis sobre la normativa.
https://t.co/bl1NQI4oOI
Avui a Barcelona se celebra el IV Congrés de persones amb càncer i familiars de Catalunya, un espai per compartir, informar-se i reflexionar. Els seus eixos: atenció integral, decisions compartides, espais que humanitzen i cura de les persones cuidadores. #creureenCatalunya
El 1968, Joan Manuel Serrat va renunciar a Eurovisió perquè TVE no li deixava cantar en català. Va ser vetat durant anys a la televisió del franquisme.
Dècades després, es va convertir en un dels activistes més visibles contra la independència de Catalunya.
El 2017, Gabriel Rufián va cridar al Congrés: "Quita tus sucias manos de las instituciones catalanas." Nou anys després és un dels referents de l'espanyolisme d'esquerres i fa vídeos amb Serrat dient "es un honor y una ilusión."
Bernat Dedéu en va fer el resum en tres paraules: "Tots del PSOE, finalment."
No és una casualitat ni una traïció inesperada. És un patró.
Només necessita que et quedis prou anys a Madrid fins que la resistència es vagi gastant, els incentius canviïn de banda i la llengua dels tuits passi a ser l'espanyola.
Serrat va trigar dècades. Rufián, menys. De fet Rufián sempre ha estat així però quan li interessava ho dissimulava. Picaresca espanyola.
A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc
Bon dia!
El correu d'avui es titula "El nervi és viu" i té tres punts:
1) La campanya d'OCTUVRE sobre Gaudí
2) Unes paraules d'en Roger.
3) El pròxim vídeo d'OCTUVRE.
Esperem que ho passis bé llegint!
Una abraçada,
Marta i Albano
https://t.co/J52PYBJjFt
Per cert, ja fa més de 15 dies que un tribunal va imputar per prevaricació el Joan Ignasi Elena i la Mesa del Parlament encara no l'ha suspès com a diputat; amb la Laura Borràs varen trigar hores.
📢Avui ens hem concentrat per exigir a Collboni que posi fi a les multes i mecanismes coercitius amb què intenta reprimir la protesta de la plantilla
👉🏼La solució del conflicte passa pel diàleg: continuarem mobilitzant-nos fins que hi hagi negociació real🔥
#vagabiblioteques