1/
Avui riurem (per no plorar). Seguiu tot el fil.
De casualitat, repassant els proveïdors de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya l'ISPC (l'escola on es formen Mossos, Guàrdies Urbans i Bombers) ensopego amb una empresa que s'endú 1,17 M€ en contractes públics en només dos anys.
Vaig a veure qui són. El que trobo em deixa catatònic 🧵
Diuen que la ciutat s’ha venut al turisme i al capitalisme descarnat però el model turistic i capitalista que tenim és el mateix que van desenvolupar els governs d’esquerra durant tres dècades. (11.5.2015)
Per quan els nazis venguin fronts d'esquerra...
https://t.co/T1YgNxp9jh
EL LLENGUATGE ÚLTIM D’UN POBLE
Fa anys que la moral ha entrat en política com una eina de govern. No una moral alta, lligada al deure, al sacrifici o a la responsabilitat davant dels teus. Parlo d’una moral de consigna, fabricada per repartir carnets de bondat, tancar debats i convertir qualsevol resistència en pecat públic. Ja no cal demostrar que una política és justa, útil o necessària. Només cal presentar-la com a compassiva.
Això fa la política molt més fàcil de manipular. En lloc de parlar de poder, ordre, límits, continuïtat o interès nacional, acabem discutint qui sembla més bona persona. I quan el debat baixa fins aquí, el poder juga a casa. Pot transformar barris, desplaçar llengües, alterar pobles sencers i, si algú protesta, només li cal dir-li cruel.
La moral dominant condemna molt de pressa la reacció visible. Un crit, una pedra, un esclat al carrer, una comunitat que ja no parla amb veu baixa. Tot això l’escandalitza de seguida. Té tertulians preparats, paraules preparades i condemnes preparades. Però tolera o maquilla la violència lenta que ha anat provocant aquella reacció.
Canviar un poble sense consentiment també és violència. Fer irreconeixibles els barris també és violència. Desarrelar llengües també és violència. Fer inviable la continuïtat nacional també és violència. Sotmetre comunitats a processos demogràfics que no han decidit també és violència. Però com que arriba amb informes, subvencions, paraules humanitàries i cares molt netes, sembla que no faci mal. No crema res de cop. Només ho va buidant tot.
Aquesta asimetria moral no aguantarà sempre. No pots dir eternament a un poble que la seva desaparició és convivència i que la seva defensa és odi. No pots exigir a una comunitat que accepti la seva dissolució amb bones maneres i després fer-te el sorprès quan deixa de parlar amb el llenguatge educat que tu mateix has deixat sense cap efecte.
La violència no esdevé bona pel simple fet de ser violència. Ningú amb dos dits de front necessita fer-ne una religió. Però alguns esclats començaran a ser llegits d’una altra manera. No com l’inici del desordre, sinó com la prova que el desordre ja venia de molt abans. No com una bogeria sortida del no-res, sinó com el retorn brut d’un conflicte que el poder havia volgut enterrar sota paraules boniques.
Si el poder ha moralitzat la política per imposar la dissolució, els pobles acabaran remoralitzant la defensa. Potser no amb llibres, ni manifestos elegants, ni sermons ben educats. Potser amb aquella mena de consciència aspra que neix quan una comunitat entén que totes les sortides correctes ja li han estat tancades.
Europa ha viscut massa anys sota una moral feta per desarmar els qui encara volien conservar alguna cosa. Posa límits i et diran cruel. Defensa la llengua i et diran excloent. Parla de continuïtat i et diran extremista. Assenyala la substitució i et diran obsessionat. Però la realitat té poca paciència amb els noms bonics. Avança igual, encara que l’endolceixin.
Per això el debat que ve no serà còmode. La pregunta ja no serà només si la violència és condemnable. Això és massa fàcil.
La pregunta serà:
Quanta violència invisible ha estat necessària perquè la visible semblés, a ulls de molts, l’única resposta que quedava?
I sobretot:
Qui té dret a parlar de pau després d’haver administrat la dissolució d’un poble com si fos una política pública més?
Toni Strubell: "he escrit "La Darrera Paraula" sobre l'1-O per fer front a tanta autoflagel•lació colonitzada, per elogiar l'heroïsme de la gent i per refutar tanta mentida criminalitzadora de neofranquistes i catalanòfobs" https://t.co/gG5WVHnmyc
A cada moment més interessant. Ara dos cors infantils retinguts per la policia per perill de sedició, aldarulls i desordres públics.
Hola, món. Hola, policia.
🧵 1/14
Hem trobat una frontera invisible al Baix Llobregat.
A un costat, els contractes públics es decideixen a dit, sense que ningú pugui competir-hi.
A l'altre, no.
La frontera coincideix, gairebé clavada, amb el mapa electoral del PSC.
Obro fil. I porto dades. 🔴
Senadora del Partit Socialdemòcrata del Japó critica i qüestiona l'expulsió dels 600 cantaires a la Sagrada Família.
Doncs potser si que ha arribat una mica més lluny del que pensàvem. Potser si que cal seguir fent soroll per informar al món.
🗣️ @juliaojedacaba: "Normalitzar els Borbons, normalitzar les forces d'ocupació de l'estat espanyol, normalitzar els caps d'estat dins la Sagrada Família va en contra del que Gaudí va ser i va defensar"
🔶 Recupera 'La tertúlia proscrita, ací' ⬇️
https://t.co/9fQwFRM77O
Sabies que, jurídicament, les #Constitucions de Catalunya de 1706 podrien continuar plenament vigents?
La història oficial ens ha venut que el Decret de Nova Planta (1716) les va abolir, però la realitat és un escàndol de trilerisme legal digne de la transició del 1978 que dinamita la història oficial. Felip V no va aplicar el dret; va aplicar la violència de les armes després del setge de 1714.
*De iure* (per dret legítim), cap Cort catalana ha derogat mai el nostre ordenament. Segons la legalitat catalana, el rei no podia legislar unilateralment; necessitava el consens de les Corts. Com que el Borbó les va suprimir per la força d'un dret de conquesta militar, la Nova Planta és una imposició il·legal nula de ple dret, un cop d'Estat sense validesa jurídica interna.
*De facto* (pels fets), Castella va sotmetre Catalunya. Però la clau està en el cinisme d'orfebreria de l'article 42 del decret, que per evitar un col·lapse civil per la suplantació de lleis tant avançades i arrelades, diu textualment: 👇
"En todo lo demás, que no esté prevenido en los capítulos de este Decreto, se han de observar las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose, que son de nuevo establecidas por este Decreto, y no por la continuación de su antiguo vigor."
Aquest xantatge conceptual ho canvia tot: el Borbó va segrestar la sobirania convertint les lleis d'un poble lliure en una simple concessió reial revocable. El dret propi no mor per un text legal vàlid, sinó per la coerció militar de l'absolutisme. Tres segles després, la legitimitat del pactisme català segueix intacta *de iure* davant una assimilació espanyola incapaç de sostenir-se en la raó jurídica.
A veure si ho entenc: els socialistes es passen dècades alliçonant-nos sobre la importància de tenir impostos elevats per a pagar serveis socials i tota la mandanga, i resulta que el seu líder polític i alhora ex-president del govern feia de contrabandista de joies i utilitzava la "valija diplomática" per evadir el pagament d'IVA, impostos especials, transmissions patrimonials, o IRPF!!!
On són les queixes de tots els professors de la Mary Poppins University???
https://t.co/OZAMFDra8R
Anem a sacsejar una mica el relat oficial sobre on neix la llibertat a Europa. Es parla molt de la Carta Magna anglesa del 1215, però la realitat és que el primer Estat de Dret modern i el bressol del parlamentarisme que limitava el poder absolut va néixer a Catalunya al segle XI.
Mentre a la majoria de corts europees el rei desfeia al seu antull i els súbdits callaven, les Constitucions de Catalunya recollien una fita jurídica única: el Pactisme.
• El principi de legalitat: El monarca no tenia la potestat de dictar lleis tot sol, ni els nobles cometre anusos. Tota norma havia de ser fruit de la negociació i el consens "del Rei amb la Cort" (Corts Sobiranes).
• L'Imperi de la Llei: El Rei estava obligat a complir el dret de la terra. Si el violava, cometia un "greuge" i el Tribunal de Contrafaccions —un precedent directe dels tribunals constitucionals moderns— invalidava immediatament l'ordre reial.
L'any 1714 no es va modernitzar l'Estat; es va pretendre liquidar de forma violenta el sistema parlamentari més avançat d'Europa per imposar l'absolutisme centralista de matriu castellana. Per això fa tanta por recordar el que diu aquest llibre. Reivindicar la Plaça de les Constitucions de Catalunya és fer justícia històrica.
🔄 Fes RT si creus que som l'Estat de Dret més antic d'Europa.
❤️ Dóna-li LIKE si vols veure la Plaça de les Constitucions de Catalunya ja mateix!
IRLANDA ENS MARCA EL CAMÍ
Irlanda ens marca el camí perquè encara recorda una cosa que a Europa li fa una mandra infinita admetre. Que una comunitat no és una oficina. No és una suma de consumidors amb DNI, ni una massa de gent que ha d’acceptar qualsevol canvi perquè quatre buròcrates en diguin convivència. Una comunitat té pell. Té memòria. Té morts. Té carrers que han vist néixer avis, pares i fills. I quan tot això és tractat com si fos mobiliari urbà, un dia la gent reacciona.
El cristianisme d’estora no ho entén. O fa veure que no ho entén, que encara és pitjor. Veu un poble que s’alça i només sap parlar de desordre. Veu un barri que diu prou i corre a dir-ne odi. Veu gent que ja no vol ser trepitjada i els demana calma, acollida, bones maneres, molta pau social. La pau dels qui callen mentre els passen per sobre, vaja. Molt edificant tot.
Irlanda no ens parla d’un poble atacant per gust. Ens parla d’una comunitat defensant-se quan ja té la sensaci�� que ningú la defensa. Quan l’Estat protegeix abans el relat que la gent. Quan els mitjans arriben amb la condemna escrita abans d’haver escoltat el barri. Quan qualsevol inquietud popular queda traduïda en extremisme, feixisme, odi o alguna d’aquestes paraules que serveixen per tancar converses sense mirar res.
També hi ha violència en desarrelar una comunitat. També hi ha violència en fer irreconeixibles els barris sense haver demanat permís als qui hi vivien. També hi ha violència en exigir a un poble que accepti la seva dissolució amb un somriure i, a sobre, donant les gràcies. Però aquesta violència és neta, administrativa, amb informes, subvencions, rodes de premsa i gent molt correcta parlant de diversitat. Després crema un contenidor i, mira per on, resulta que la violència ha començat aquell vespre.
No cal convertir cada esclat en una missa solemne. Tampoc cal fer veure que tot és bonic. Hi ha ràbia, hi ha brutor, hi ha coses que fan nosa. Però ja n’hi ha prou de condemnar sempre el mateix costat. El poder pot alterar un país, remenar-li la demografia, buidar-li la continuïtat, empènyer-lo a callar i després exigir que la gent protesti amb una instància, una espelma i una frase amable. Això no és ordre. És doma.
Un cristianisme amb columna vertebral no celebra el caos. Però tampoc no beneeix la submissió. Sap que la caritat no vol dir suïcidi nacional. Sap que estimar el proïsme no obliga ningú a deixar casa seva sense porta. Sap que la mansuetud cristiana no té res a veure amb fer de catifa perquè l’Estat, el mercat i la ideologia hi passin per sobre amb les sabates enfangades.
A Catalunya això ens toca de ple. Fa massa temps que ens eduquen per desaparèixer amb bona lletra. Ser bons, ser tous, entendre-ho tot, cedir sempre, no incomodar, no aixecar gaire la veu. Una catalanitat simpàtica, folklòrica, administrable. Un cristianisme sense poble. Una nació que demana perdó abans fins i tot d’haver-se defensat.
Irlanda ens marca el camí perquè ens recorda que els pobles no es conserven només amb arguments. També cal presència. Límit. Coratge. Instint. Després ja vindrà la forma, l’ordre, el llenguatge i la direcció. Però abans hi ha una cosa més elemental, gairebé física. No fer d’estora. No acceptar que casa teva sigui convertida en una sala d’espera per a qualsevol projecte que no has decidit.
El món que ve no serà tan net com es pensen els ideòlegs. Rebrotaran les ètnies i s’esfullaran les ideologies. Tornaran els pobles, les comunitats, les lleialtats fondes, les fronteres morals, les preguntes que el liberalisme havia amagat sota la catifa. I qui només tingui una moral de renúncia, una nació avergonyida i una fe domesticada quedarà a mercè dels qui sí que saben què volen conservar.
Catalunya no necessita aprendre a odiar. Necessita desaprendre a desaparèixer. Irlanda ens marca el camí perquè allà encara es veu, amb tota la incomoditat que calgui, una veritat antiga. Quan una comunitat sent que li prenen la casa, o es defensa, o deixa de ser comunitat.
Mira tu, l'any que vaig néixer. Nom al registre en castellà, per collons.
Per cert, allò de la pancarta LAPAO.
Si veus el vídeo sencer, i l'entens -que són coses diferents- , ho entendràs millor: el de l'ocupació militar i la colonització
https://t.co/in4325y00a
Com cada juny, milers de famílies catalanes s'han quedat sense plaça a l'escola bressol municipal. La cosa s'agreuja amb els criteris de renda que, al contrari del que seria lògic, penalitzen a les famílies on ambdós pares treballen (i, per tant, més ho necessiten!). Amb una de les pitjors taxes de natalitat del món, la nostra classe política continua sense fer-hi res. De pet al col·lapse.
2/ Al @menjometre hem agafat 399.620 contractes municipals de tota Catalunya (2015-2025) i els hem passat pel sedàs.
Just sota el sostre legal hi ha 7.548 contractes DE MÉS.
Uns 110 milions d'euros que la forma normal de gastar no explica.
110 milions adjudicats “digitalment”, una forma moderna de dir “a dit”
El millor homenatge a l'Antoni Gaudí també ha estat demostrar que no ens han pacificat.
Som on érem quan els fets de Palau, som on érem quan els Jocs Florals del 1920.
Sempre drets!
@agenciaacn Això és mentida, i parlo amb coneixement d causa. Els cantaires foren comminats i encerclats, es van manifestar en contra, i no van poder participar, com estava previst, en el cant final, conjuntament amb l’Escolania d Montserrat. Fins i tot tenien els fanalets!