Va arribar plorant.
Com tothom.
Era estiu. Tots l'esperaven, però ella no sabia què passaria.
Com tothom.
Es va arraulir als braços de la seva mare i, sense saber res de la vida, per instint, va saber què havia de fer.
Com tothom.
I allà, en braços, va començar la seva vida.
Amb el so dels trons i la frescor de la pluja...
Torno allà on vam ser aquell dia...
Aquella tarda preciosa, on vaig fer les paus amb mi mateixa...
I allà és on vull que quedi... allà on em permet continuar.
On quedaven els seus somnis? Els refaria amb més força.
On quedava la seva gent? La cuidaria desde la distància.
On era la seva música? La cantaria nit i dia.
On era aquella nena del mirall...? No, aquella ja no hi era...
Però d'alguna manera, la mantindria viva sempre més.
On quedaven els seus somnis? Els refaria amb més força.
On quedava la seva gent? La cuidaria desde la distància.
On era la seva música? La cantaria nit i dia.
On era aquella nena del mirall...? No, aquella ja no hi era...
Però d'alguna manera, la mantindria viva sempre més.
Va arribar plorant.
Com tothom.
Era estiu. Tots l'esperaven, però ella no sabia què passaria.
Com tothom.
Es va arraulir als braços de la seva mare i, sense saber res de la vida, per instint, va saber què havia de fer.
Com tothom.
I allà, en braços, va començar la seva vida.
Primer incredulitat... després consciència...
Preguntes sense resposta... por als ulls dels altres...
Por de la realitat... d'explicar... d'escoltar...
I quan la por s'entén massa, ja s'entén tot...
Només rebia silencis... i els va convertir en rebel·lia contra la foscor.
No penso deixar que la meva mirada s'apagui...
No penso permetre que el somriure es dissolgui...
No donaré opció a rebaixar les il·lusions...
Ja he après a volar moltes vegades...
I ara, aquí, així, volo més amunt.