ANC Cambrils #emojicat #einesdepais

Cambrils per la independència. Seu territorial de l'Assemblea Nacional Catalana.
[email protected]

[Albert Cuesta Zaragosí @albertcuesta]

Recordatori amistós: si no teniu l'ordinador, el mòbil i la tauleta en català, no podeu reclamar a les empreses digitals que respectin la nostra llengua.

A https://t.co/rPgID9KX6I us expliquem pas a pas com configurar-los.

Si ja ho heu fet, podeu ajudar fent-ne difusió.

[((( David Romà ))) @DavidGR1714]

Algu de Podemos o el PSOE em pot dir perquè Espanya reconeix Palestina com a país i no al Sahara ?

[La Psicòloga del Born @psiborn]

El PP fa dimitir Mazón després d'un any rient-se de tothom, perquè veuen que l'imputaran. Gràcies @Pro_Cassandra per fer-ho possible, bona feina @Rosell_Advocat @lluisgibert

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

Moltes gràcies als milers de persones que esteu compartint aquesta informació.
Més de 50.000 lectures en 24 hores.
Si no ho has llegit, en aquest correu expliquem la nova cortina de fum del PSC i ERC per tapar l'escàndol de la DGAIA.
Aquí: https://t.co/9s1ixWAZ1G
Bon dia.

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

El Parlament de Catalunya ha obert una investigació en contra meu per haver etzibat aquestes frases en negreta.⬇️

Volen inhabilitar-me perquè els hi dic veritats a la cara...

Ajuda'm a arribar a tothom!

#SalvemCatalunya

[Carod-Rovira II*II @CarodRoviraJLl]

Els partits catalans tenen alguna posició sobre la situació del Sàhara Occidental, després de la resolució 2797 del Consell de Seguretat de Nacions Unides, o se’ls en ben refot i ja n’accepten la marroquinització?

[Pepe Fajula. Advocat @pepe_fajula]

Hola @joseprull. Faràs alguna cosa? diràs alguna cosa ?? O tornaràs a decrebre els votants de @JuntsXCat i augmentar els vots d'@CatalunyaAC???. Si no dius res la teva deslegitimacio encara será mes evident.Ho hauries de fer encara que només fos per respecte al càrrec que tens.

[Català en ús LídiaCat @Catalaenus]

@dvbotet Dient que en català totes les hores i els minuts miren cap endavant, s'entén fàcilment.

Hi ha res més optimista que dir les hores en català?

#MantincelCatalà #RepteMantinc
#HoresenCatalà

[8tv.cat @8tvcat]

🚨 URGENT | Els governs d'Ada Colau van adjudicar entre 2015 i 2022 més de 400.000 euros a l'entitat Fil a l’Agulla, de la qual era sòcia Lídia Casanovas, la parella de Marc Serra, diputat dels comuns en la Diputació de Barcelona

[LlunaCatalana 3 @LlunaCatalana3]

Algú sap si la Colau, aquella de la CUP i el senyor d'ERC, també aniran al Sudan?

[Aura Moner @AuraMoner]

Celebracions al Marroc per l’aprovació al Consell de Seguretat de l’ONU del pla d’autonomia pel Sàhara, que reconeix la sobirania del Marroc. Interessant l’abstenció d’Algèria i Rússia.

Com sempre, CUP, Comuns i ERC descol·locats en política internacional

[Toni Florido @toni_florido]

El 7 d’octubre del 2023 va marcar una fractura històrica. No només per la magnitud de la massacre —el pitjor atac sofert per Israel des de la guerra del Iom Quipur de 1973 i la pitjor matança de jueus des de l’Holocaust—, sinó perquè va obligar l’Estat jueu a redefinir la seva pròpia existència. Aquell dia va caure una de les premisses fundacionals del sistema de seguretat israelià: la idea que l’Estat podia protegir tots els seus ciutadans dins del seu territori. La sorpresa, la brutalitat i l’abast simbòlic de l’atac van colpejar el cor de la societat israeliana, però també van actuar com un catalitzador d’una nova etapa política i estratègica.

Durant mesos, el món va assistir —amb una barreja d’horror, incomprensió i, sovint, prejudici— a una guerra que no era només militar, sinó també simbòlica, moral i narrativa. El 7 d’octubre va ser un terratrèmol que va sacsejar no només la frontera de Gaza, sinó l’arquitectura mateixa del Pròxim Orient. Dos anys després, el balanç és clar: Israel ha sobreviscut i ha prevalgut. El que semblava un cop mortal s’ha convertit en una nova etapa fundacional, en què el país ha demostrat una resiliència extraordinària i una capacitat d’adaptació que cap altre estat de la regió —i potser del món— pot igualar.

Des d’aleshores, Israel ha combatut simultàniament en set fronts: Gaza, el Líban, Judea i Samaria (Cisjordània), Síria, Iraq, el Iemen i l’Iran. Cada front té la seva pròpia lògica, els seus actors i les seves regles, però tots comparteixen una mateixa finalitat: contenir el projecte d’encerclament impulsat per Teheran i els seus aliats, que des de fa dues dècades intenten construir un “eix de la resistència” que envolti Israel des del Mediterrani fins al golf Pèrsic. El resultat és que, en només dos anys, aquest projecte ha quedat profundament erosionat.

Hamàs ha perdut gran part de la seva infraestructura militar i de comandament; Hesbol·là, després d’una maniobra d’alta precisió del Mossad i l’eliminació del seu lideratge i dels seus quadres mitjans, s’ha vist obligada a replegar-se més enllà del riu Litani; a Síria, un canvi de règim busca desesperadament algun tipus de pacte o neutralitat amb Israel; i l’Iran —el gran titellaire del sistema— ha vist enfonsada la seva reputació i compromès el seu programa nuclear després de la derrota sense pal·liatius en la “guerra dels dotze dies”.

La paradoxa és que, mentre alguns mitjans occidentals —sobretot els espanyols i, a rebuf seu, els catalans— descriuen Israel com un estat en crisi o aïllat, a l’Orient Mitjà és més fort i més influent que mai. Els països àrabs pragmàtics —de l’Aràbia Saudita als Emirats, passant per Egipte, Jordània i el Marroc— no volen un col·lapse israelià, sinó estabilitat. Això explica la continuïtat, i fins i tot l’aprofundiment, dels Acords d’Abraham, així com l’existència de contactes discrets amb altres capitals de la regió, incloses algunes que mantenen formalment un discurs hostil. El realisme polític s’imposa: en un entorn d’inestabilitat sistèmica, Israel és vist com el garant de la seguretat i l’únic actor capaç de frenar l’expansionisme iranià.

Tanmateix, hi ha un front que Israel no ha pogut guanyar: el de la percepció pública a Occident. Aquesta és una derrota narrativa, no pas estratègica. Mentre les guerres reals es lliuren amb míssils, drons i intel·ligència artificial, la guerra del relat s’ha jugat a les xarxes socials i a les redaccions europees, on l’eficàcia de les imatges ha superat el pes dels fets. El palestinisme mediàtic —una combinació de victimisme selectiu, simplificació moral i retòrica postcolonial— ha aconseguit imposar un relat maniqueu: Israel com a potència opressora i Hamàs com a expressió d’una resistència legítima.

Aquest discurs, tan còmode per a cert progressisme europeu, s’ha alimentat d’una solidaritat selectiva que frega l’obscenitat. Els mateixos activistes, polítics i mitjans que omplen titulars amb la “flotilla” o la guerra de Gaza callen davant de les massacres, neteges ètniques i genocidis del Sudan o del Congo. Aquesta moral asimètrica, que només s’indigna quan els jueus responen però no quan són atacats, ha degradat el concepte mateix de solidaritat. Ja no es tracta de defensar drets humans universals, sinó de projectar ressentiments ideològics amb aparença de causa justa.

Quan els focus mediàtics es desplacin i el soroll informatiu s’apagui, el que romandrà no serà aquesta narrativa efímera, sinó la nova arquitectura del poder regional. I en aquesta arquitectura, Israel n’és ja l’eix vertebrador. El país ha consolidat el seu paper de líder en els quatre àmbits que definiran el segle XXI: seguretat, tecnologia, economia i recerca. Israel no només defensa la seva existència; defineix el futur. L’ecosistema d’innovació israelià i la seva capacitat de transferència tecnològica l’han convertit en un referent mundial en seguretat, energia i intel·ligència artificial aplicada. En aquest sentit, la guerra no ha afeblit Israel; l’ha impulsat a accelerar la seva transformació.

En contraposició, l’Iran en surt més aïllat i amb menys marge d’influència, mentre el món àrab entén —encara que no ho admeti públicament— que el futur econòmic i tecnològic de la regió passa per Jerusalem. El relat de la “resistència” ha quedat desconnectat de la realitat material dels pobles que diu defensar.

És en aquest context que Catalunya hauria de reflexionar seriosament sobre la seva posició. Caldria treballar per una autèntica autonomia energètica, no dependent del que arriba per França o Espanya —rutes que no controlem—, sinó impulsant el que arriba pel Mediterrani. Els nous jaciments marítims de gas d’Israel, la infraestructura del Corredor Econòmic Índia–Orient Mitjà–Europa i la interconnexió tecnològica mediterrània podrien situar Catalunya com a porta d’entrada natural dels Acords d’Abraham a Europa, i vincular el 22@ amb la Start-Up Nation en l’àmbit de la intel·ligència artificial, que està perfilant el futur de l’economia mundial. En lloc d’això, però, s’ha optat per trencar ponts, tancant la delegació catalana a Tel Aviv i alineant-se amb la política exterior espanyola més hostil a Israel i més contrària als interessos nacionals catalans.

També en aquest context cal llegir el paper galdós del palestinisme català, una amalgama d’ideologia, ressentiment i provincianisme que, sota una disfressa de solidaritat, ha acabat vetllant pels interessos diplomàtics espanyols i, de retruc, pels de Hamàs. El seu alineament acrític amb la narrativa impulsada per la Moncloa —sempre recelosa de qualsevol relació catalana amb Israel— és tan evident com estèril. En nom d’una suposada empatia amb el poble palestí, han fet d’altaveus involuntaris de qui vol destruir Israel abans que construir Palestina.

Així, el debat català sobre el Pròxim Orient s’ha convertit en una caricatura moral, on la complexitat desapareix i la ideologia substitueix l’anàlisi. Mentre Israel teixeix aliances reals i defineix el futur regional, aquí ens mantenim aferrats a un discurs anacrònic i dogmàtic, que confon justícia amb ressentiment i substitueix la política per l’agitprop. La consigna “del riu al mar” pot servir per fer soroll a les xarxes i als carrers de Barcelona, però no construeix cap futur ni per als israelians ni per als palestins.

Quan el nou Pròxim Orient sigui una realitat inqüestionable, els catalans hauran d’exigir responsabilitats als seus polítics i institucions per haver-los deixat a les fosques. Uns mitjans públics que han fet activisme i no periodisme, que han confós opinió amb informació i que han subordinat els interessos nacionals catalans a l’agenda d’altri. Aquesta manca d’honestedat intel·lectual és, en el fons, una altra forma de submissió nacional.

El que emergeix d’aquesta llarga crisi no és un Israel feble o aïllat, sinó un Israel més autònom, més connectat i més determinant en el futur de la regió. El nou ordre del Pròxim Orient no serà dictat per consignes ideològiques, sinó per la força dels fets: potència militar, estabilitat institucional i lideratge tecnològic. Dos anys després del 7 d’octubre, Israel no només ha sobreviscut: ha redibuixat el mapa del Pròxim Orient.

La realitat —com sempre en política internacional— és la que acaba imposant-se. Una lliçó que ja va sent hora que el catalanisme aprengui. I potser també que recordi que, en paraules de Golda Meir, «els jueus no tenim el privilegi de perdre guerres»; tampoc Catalunya, el de perdre oportunitats.

[✯✯ Marta Niubó ✯✯ @Marta_catalonia]

• Programa especial sobre Gaza emès en prime time: fracàs absolut d'audiència.
• Sense Ficció sobre Open Arms: clatellada brutal d'audiència; comença alta i baixa fins a tocar fons.

Oju, vés que la gent no us estigui enviant un missatge, wokes de merda de La Corpo™... 🤭😆😂

[La Psicòloga del Born @psiborn]

Els únics conflictes i causes que interessen a les nostres administracions, són aquells on hi tercer sector que reparteixi els diners amb els donants i obri accés a portes giratòries

[Carlos Martínez @Chino_Chulo]

El pitjor que li ha passat a Catalunya i Barcelona desde 1939, amb molta, molta, molta diferència

[La Psicòloga del Born @psiborn]

Sóc optimista amb la reacció que estem tenint com a societat, ja no acceptem segons quines preses de pèl. Quan vaig escriure aquest llibre, m'insultaven per críticar aquestes ONG. Ara, només les defensen els que cobren i un documental sobre elles rep una audiència mínima.

[Albert Velasco @velasc_alberto]

Sincerament, que la jutgessa no hagi deixat a la Generalitat personar-se en l’execució de la sentència de les pintures de Sixena és bastant irrellevant. El que havia de fer la Generalitat és portar el tema al Constitucional i no ho va fer, per tacticisme polític i incompetència.

[ANC Cambrils #emojicat #einesdepais @ANCCambrils]

@AlbanoDante76 @aleixclario @gabrielrufian @threadreaderapp unroll

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Quan el PSOE reconeix l'estat palestí però nega el dret d'autodeterminació als catalans, què insinua? que s'han de fer atemptats per aconseguir la independència?

VERGONYA ABSOLUTA

Ajuda'm a arribar a tothom!

#SalvemCatalunya

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

A hores d'ara @marc_aloy (ERC) continua sense informar sobre la demanda que ha posat contra @OctuvreCAT.
Continuem esperant.