@boye_g Los tres periodistas del diario El Mundo que firmaron la información falsa sobre la cuenta bancaria de Xavier Trias en Suiza fueron Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta y Fernando Lázaro.
Possiblement, la manifestació més multitudinària de l'ensenyament que jo recordi. Pràcticament des de Plaça Espanya al Plaça Universitat!!
Ànims companys, per un ensenyament públic de qualitat per a tothom i un professorat ben pagat!!
Quan Aliança Catalana va proposar rebaixar el tram català de l'irpf a autònoms i treballadors, Junts hi va votar en contra.
Ara ho proposen ells...
VERGONYÓS
Ajuda'm a arribar a tothom!
#SalvemCatalunya
Parlen de l'Orriols, com si hagués regalat la Generalitat a un espanyolista declarat, que es manifestava contra Catalunya de la mà de l'extrema dreta, fet president del gobierno, al del Pegasus i el 155, regalat BCN a Valls, s'hagués presentat com acusació particular contra els
CDR, hagués venut el país per uns indults a canvi de renúncies, fulminat l'esperit de l’1-O amb mentides, xantatges i jugades de despatx, matat i enterrat gent amb calç viva o hagués plantat i donat l'esquena a les víctimes del 17A i a tots aquells que van sortir a defensar el país amb ungles i dents.
Els qui van justificar totes les traïcions ara van de fiscals de la moral. Si no fos tan patètic, faria riure.
Quin espectacle.
Eu nunca fui de expor nossas dores aqui. Mas hoje eu preciso tentar.
Meu filho convive com dermatite atópica crônica desde que nasceu. Não é “uma alergiazinha”. É dor, feridas, pele machucada, sangramento de tanto coçar, noites sem dormir e um sofrimento diário que acompanha ele há anos.
Tem dias que ele chora de desespero por não conseguir parar de se coçar.
Pra manter a pele minimamente controlada, usamos cerca de 2 potes de CeraVe 473ml POR SEMANA. E mesmo assim, em muitas crises, precisamos recorrer aos hidratantes calmantes e especiais, que custam ainda mais caro.
Além disso, o uso excessivo de corticoides ao longo da vida trouxe consequências pesadas: meu filho desenvolveu catarata. Já passou por cirurgia em um olho e agora vai operar o outro. São remédios, colírios, consultas, tratamentos… e tudo vai acumulando.
Eu não estou fazendo esse post pra pedir dinheiro. De verdade.
Só queria pedir que vocês me ajudassem marcando a @CeraVeBrasil e @cerave , compartilhando e comentando nesse post. Talvez, com alcance, eles enxerguem a história do meu filho e possam ajudar com os hidratantes que são essenciais pra qualidade de vida dele.
Já tentamos contato antes, mas o processo era tão difícil que acabamos desistindo no meio do caminho.
Então hoje estou apelando pra internet. Pra empatia. Pra humanidade.
Porque às vezes o que parece “só um creme” pra algumas pessoas… é o que permite que meu filho consiga dormir sem dor.
Se puder compartilhar, eu vou ser eternamente grata. 🤍
El cava va néixer al Penedès. Els francesos van obligar a canviar-li el nom. I ara els productors de Rioja impedeixen que porti "Catalunya" a l'etiqueta.
L'any 1972, davant la pressió francesa per l'ús del terme "xampany", els elaboradors catalans van haver de rebatejar el producte. El van anomenar cava —per les caves on envelleix. La denominació d'origen es va crear aquell mateix any.
El problema és que la DO Cava no és catalana. És estatal. Inclou productors de Rioja, Extremadura i altres territoris que van entrar a la denominació dècades després.
Avui, al voltant del 95% del cava es produeix a Catalunya, però la denominació pertany a tots.Quan els elaboradors catalans van intentar crear una subdenominació geogràfica que identifiqués l'origen, els productors forans s'hi van oposar.
Una subdenominació catalana els hauria deixat fora. El 2019 una vintena de cellers del Penedès —Gramona, Recaredo, Raventós i Blanc entre d'altres— van decidir sortir de la DO Cava i crear Corpinnat: una denominació pròpia, amb criteris més estrictes i amb el territori com a eix.
La seva conclusió: és millor construir una cosa nova que seguir defensant un nom que ja no és teu.
Al primer comentari us deixo enllaç a un grup de Telegram de cuina catalana
Doncs si això es així a mi em sembla un sabotatge a la vaga de docents, ja que “casualment” coincidiria amb les properes vagues unitàries convocades pel 27 de maig i 5 de juny. Tenint en compte el temps que fa que Rodalies no funciona, de debò que no hi havia altres dates??? 🤬🤬
Un fill: 600 €
Dos fills: 1.050 €
Tres fills: 1.320 €
Quatre fills: 1.650 €
Cinc o més fills: els 1.650 € més 300 € addicionals per cada infant
Pero necesites un certificat de vulnerabilitat.
A tu no te'l donaran, ja ho saps.
Això només es per gent que viuen amb els parracs o el vel al cap.
Això es el negoci de mantenir-se legalment pobres i tenir molts fills.
Substitució demogràfica subvencionada.
#salvemcatalunya
—Contrato no. Que me quitan la ayuda del Gobierno.
Eso me dijo la chica que iba a cuidar a mi abuela.
Martes, 18:00.
Entrevista en casa.
Tiene experiencia, el perfil encaja.
Pasamos a los números.
—Sueldo fijo. Contrato indefinido, alta en Seguridad Social, todo legal.
Sonríe… y lo suelta:
—Ah, no, contrato no. Que me quitan la ayuda del Gobierno.
Mi madre se queda clavada.
—¿Cómo que no quieres contrato?
—Quiero seguir cobrando la ayuda.
Si cotizo, me la quitan.
Me pagáis en mano y todos ganamos.
Seguimos hablando.
—Necesito hacer mucho dinero para enviar a mi país.
Definitivamente,
somos los pagafantas del que viene de fuera y lo tienen normalizado.
Nos cuenta:
Está construyendo una casa en su país.
Mantiene a su familia allí.
Y quiere ahorrar para montar un negocio… allí.
Es decir, viene, nos exprime y se pira.
Sencillo.
España paga la ayuda.
España pone la sanidad.
España pone la residencia, los colegios, las carreteras.
Y el dinero se va fuera.
Le digo que no, que no estoy de acuerdo y no voy a contribuir en ello.
Se levanta ofendida, coge el bolso y me suelta:
—Pues suerte, porque así no vas a encontrar a nadie.
Y tiene toda la razón. Esa es la tragedia.
Pero ojo.
El problema real no es esta chica intentando sacar tajada.
El problema es el sistema parásito que hemos montado.
Un sistema tan retorcido
que asfixia a impuestos a los que levantan la persiana cada mañana...
para financiar a miles de personas que se niegan a trabajar legalmente.
Miles cobrando sin trabajar.
Otros trabajando sin cotizar para no soltar la paguita.
Fuga de capital mes a mes a otros países.
¿Qué retorcido negocio es este para España?
Te crujen a impuestos a ti para construirle la casa a alguien a 8.000 kilómetros.
Pero eh, no te quejes.
Sigue fichando a las 8 en punto,
paga tu IRPF calladito
y no rechistes,
que si no, eres un facha insolidario.
Seguid aplaudiendo el Estado del Bienestar.
El bienestar de los que no aportan,
pagado con la sangre de los que no pueden más.
Avui, que la Generalitat defensarà al Jutjat Contenciós de Girona la sanció de 10.001 euros que em va imposar per alertar sobre l'avenç islamista, em reafirmo més que mai.
M'ajudes a arribar arreu?
#SalvemCatalunya
ESTAN ROBANT XAIS
Robar una ovella a un ramader pot ser castigat amb fins a tres anys de presó. Robar-li la mateixa ovella a un particular, amb una multa de tres mesos. La diferència la marca un article del Codi Penal que gairebé cap ramader coneix.
L’article 235.1.4t estableix un tipus agreujat de furt quan el que s’ha sostret són productes agraris o ramaders, sempre que el delicte es cometi en una explotació agrícola o ramadera i es causi un perjudici greu a la mateixa.
La pena passa de multa lleu a un a tres anys de presó, independentment del que valgui l’animal. Una ovella de 120 € entra en el mateix marc penal que un bé de 5.000 € sostret en qualsevol altre context.
El matís està en cinc paraules: “perjudici greu a les mateixes”. Si el ramader no acredita aquest perjudici greu en la denúncia, el cas cau al tipus bàsic — delicte lleu, multa per al lladre, zero efecte dissuasiu. L’agreujant no s’aplica d’ofici: cal donar-la feta a l’instructor.
Què compta com a perjudici greu: nombre de caps sostrets en proporció al ramat, lucre cessant per descendència i producció perduda, trastorn productiu en l’explotació, reincidència dels fets. El que es documenti i s’acrediti per escrit. El que no consti, no existeix a efectes penals.
Revolta Pagesa denuncia un augment de robatoris d’ovelles a Catalunya. El que decideix si el cas acaba en judici penal o s’arxiva amb multa simbòlica no és la gravetat del que ha passat. És el que el ramader escrigui en la denúncia el dia que la presenta.
Al primer comentari et deixo enllaç del grup de Facebook 'Antiburocràcia Catalunya' on ja som més de 1000 persones
Si fos una vaga "només" pel sou tampoc passaria res i seria igual de legítima. No ens poden avergonyir amb això. No fem voluntariat i la vocació no paga factures.
🇪🇺 La abogada neerlandesa Meike Terhorst sobre la ilegalidad de los planes de la UE:
“La UE no puede imponer nada a los Estados miembros. La Unión Europea no es un Estado y no es un país soberano. Los Estados miembros de la UE pueden, por lo tanto, rechazar la IDENTIDAD DIGITAL”
🚨 ÚLTIMA HORA: La Unión Europea se prepara para recibir oficialmente en Bruselas a representantes del régimen Talibán en su primera visita formal a Europa.
El régimen Talibán prohibió permanentemente la educación femenina y legalizó la esclavitud sexual.
Anonyme
J’ai soixante-treize ans.
Les enfants appellent pendant les fêtes. Les petits-enfants envoient des emojis. La semaine dernière, je suis tombée dans la salle de bain et je suis restée une demi-heure par terre avant de réussir à me relever. Je ne l’ai dit à personne — je sais très bien ce qu’ils diraient.
Je vis seule dans le même appartement de Salamanque où j’ai élevé mes trois enfants.
Cent dix mètres carrés qui autrefois semblaient trop petits et qui aujourd’hui me paraissent immenses. La chambre d’Ana est toujours la chambre d’Ana, même si Ana a quarante-sept ans et vit à Barcelone avec son mari et ses deux enfants. La chambre des garçons a encore les meubles de quand ils avaient huit et dix ans. Parfois je pense à les changer, mais je ne le fais pas.
Mon mari est mort il y a onze ans. Une crise cardiaque, rapide, sans prévenir. Après ça, j’ai appris à faire seule beaucoup de choses que nous faisions ensemble auparavant. Aller à la banque. Appeler le plombier. M’asseoir à la table de la cuisine avec une seule tasse.
Les premières années ont été les plus difficiles. Maintenant, c’est simplement ma vie.
Mes enfants sont de bonnes personnes. Je tiens à le préciser, parce que ce que je vais raconter ne signifie pas qu’ils soient de mauvais enfants. Ce sont de bonnes personnes avec leurs propres vies, leurs emplois, leurs crédits, leurs problèmes.
Ana appelle le dimanche. Toujours à la même heure, entre une heure et une heure et demie de l’après-midi, après le déjeuner. Nous parlons vingt minutes. Elle me demande comment je vais, je lui raconte quelque chose du quartier, elle me parle des enfants. C’est un appel ordonné et régulier, comme un rendez-vous médical.
Luis, l’aîné, vit à Bilbao. Il appelle moins souvent — toutes les deux ou trois semaines. Quand il appelle, il parle vite, il y a toujours quelque chose derrière lui : des voix, la télévision ou le bruit de sa maison. J’ai l’impression qu’il appelle entre deux choses.
Le petit, Carlos, vit à Valence. C’est celui qui tarde le plus. Parfois, trois semaines passent. Quand je lui fais une remarque, il m’envoie un audio WhatsApp de quarante secondes. Les audios de quarante secondes me sont difficiles — je ne sais pas pourquoi, mais ils me coûtent.
Les petits-enfants m’écrivent pour leur anniversaire et pour le mien. Des emojis, quelques cœurs. Les plus grands ont déjà seize ou dix-sept ans. Je sais qu’à cet âge-là, les grands-parents ne sont pas une priorité. Je le sais. Mais parfois j’ouvre mon téléphone en espérant trouver quelque chose… et il n’y a rien. Alors je le referme.
La semaine dernière, je suis tombée dans la salle de bain.
C’était idiot — j’ai glissé sur le tapis que j’ai devant la douche, celui qui est là depuis des années et que je dis toujours vouloir changer. Je suis tombée sur le côté, ma hanche a heurté le sol, et pendant un instant je n’ai pas très bien compris ce qui venait de se passer.
J’ai essayé de me relever et je n’ai pas pu. Le sol était froid et j’étais là, allongée, à regarder les meubles d’en bas comme je ne les avais jamais vus auparavant.
J’ai mis quarante minutes. Je me suis déplacée lentement jusqu’au mur, je m’y suis accrochée, j’ai essayé plusieurs fois. Finalement, j’y suis arrivée. Je me suis assise sur le bord de la baignoire et je suis restée immobile un moment, le cœur battant à toute vitesse.
Je ne me suis rien cassé. Je n’ai qu’un bleu sur la hanche qui me fait encore mal quand je me couche sur le côté.
Ce soir-là, Ana m’a appelée — c’était dimanche, son appel d’une heure. Je lui ai dit que j’allais bien, que j’avais regardé un film, que le temps s’était amélioré. Je ne lui ai pas parlé du sol.
Je ne l’ai dit à aucun d’eux.
Je sais parfaitement ce qui se passerait si je le racontais.
Ana dirait que je devrais venir vivre chez elle. Elle le dirait avec les meilleures intentions du monde. Mais je suis déjà allée dans l’appartement d’Ana — cent dix mètres carrés, trois chambres, deux adolescents, son mari qui travaille depuis la maison. Il n’y a pas de vraie place pour moi là-bas. Il y aurait une place physique, une chambre, mais je passerais mes journées à essayer de ne pas déranger et eux passeraient les leurs à essayer de ne pas me faire sentir que je dérange.
Luis dirait d’engager quelqu’un. Qu’il existe des services d’aide à domicile, que ce n’est pas si cher, que c’est la solution la plus raisonnable. Luis a toujours la solution la plus raisonnable.
Carlos ne saurait pas quoi dire et m’enverrait un audio.
Et moi, je finirais par les rassurer tous, en disant que je vais bien, que ce n’est pas si grave, qu’on verra plus tard. Et tout redeviendrait comme avant.
Alors je ne dis rien.
J’ai acheté un tapis antidérapant au supermarché. J’ai mis trois jours à me décider à sortir pour aller l’acheter parce que ma hanche me faisait mal. Mais j’y suis allée seule, je l’ai acheté seule, je l’ai installé seule.
Comme je fais tout.
Ce matin, je me suis levée, j’ai préparé le café, je me suis assise dans la cuisine avec le soleil qui entre par la fenêtre à neuf heures. J’ai écouté les bruits de l’immeuble — l’ascenseur, les voisins du troisième, un chien qui aboie deux étages plus haut.
J’ai pensé à mes enfants. Au fait que ce sont de bonnes personnes. Qu’ils ont leurs vies.
J’ai pensé à mon mari et à la façon dont il me disait toujours que j’étais trop fière pour demander de l’aide. Il avait raison, comme presque toujours.
J’ai bu mon café lentement.
Et j’ai pensé que j’aimerais qu’un de mes enfants appelle aujourd’hui. Pas un dimanche. Pas entre une heure et une heure et demie. Juste comme ça, sans raison.
Personne n’a encore appelé.
Avez-vous quelqu’un de plus âgé dans votre vie — un père, une mère, un grand-parent — qui traverse peut-être quelque chose sans vous le dire pour ne pas vous inquiéter ? Quand est-ce que vous avez appelé pour la dernière fois, sans raison particulière ?
Reunión de tutoría.
Martes.
17 : 10.
Aula de primaria.
Sillas pequeñas.
Pósters de planetas.
Y un profesor con cara de llevar 9 meses tragando cemento emocional.
Entran los padres de Hugo.
9 años.
Suspendido en lengua.
No entrega deberes.
Interrumpe en clase.
Ha llamado “NPC” a la profesora de música.
La madre deja el bolso en la mesa.
—Venimos preocupados.
El profesor asiente.
—Yo también.
—Hugo está desmotivadísimo.
—No estudia.
—Porque no le motiváis.
Ah.
Claro.
El niño no lee, no escribe, no atiende y no trae la libreta.
Pero el problema es que el profesor no ha convertido los adjetivos en una experiencia inmersiva con luces LED.
El padre se cruza de brazos.
—En casa es muy inteligente.
—No lo dudo.
—Entonces, ¿por qué suspende?
El profesor abre el cuaderno.
—Porque en el examen dejó 7 preguntas en blanco.
La madre frunce el ceño.
—¿Y no se las podías adaptar?
Adaptar.
La palabra mágica.
Antes significaba ayudar a quien lo necesitaba.
Ahora significa que mi hijo no se frustre aunque no haga nada.
El profesor respira.
—Hugo puede aprobar. Pero tiene que trabajar un poco.
La madre se ofende.
—No queremos que pierda la autoestima.
Autoestima.
Otro comodín.
Como si corregir a un niño fuera romperle el alma.
Como si decirle “esto está mal” fuera violencia institucional.
Entonces el padre suelta la frase:
—Igual el problema es que no sabéis conectar con esta generación.
El profesor mira por la ventana.
En el patio, Hugo está intentando meterle tierra en la mochila a otro niño.
Conexión generacional.
Precioso.
Al día siguiente, correo a dirección:
“Estamos muy decepcionados. Sentimos que el colegio no acompaña emocionalmente a nuestro hijo.”
Acompañar emocionalmente.
Traducción:
“Mi hijo no hace nada, pero quiero que parezca culpa vuestra.”
Y ahí está el problema.
No son los niños.
Los niños prueban límites.
El problema son padres que llegan al colegio no para escuchar, sino para defender un expediente.
Padres que confunden educar con proteger del esfuerzo.
Padres que quieren profesores suaves, notas altas y cero consecuencias.
Resumen:
Si tu hijo suspende, puede necesitar ayuda.
Puede necesitar apoyo.
Puede necesitar otra forma de aprender.
Pero también puede necesitar algo mucho más revolucionario:
Que en casa alguien le diga la verdad.
ATENCIÓ:
TV3 va despenjar en secret un documental sobre la importació d'escombraries des d'Itàlia al Port de Tarragona.
Hem registrat 4 PREGUNTES.
CALEN EXPLICACIONS.
Aquí: https://t.co/p3SzWMiQIP
Un saludo a tots els agraciats, i això sols es el que han detectat. 21000 kg de mel d’argentina ja estan ací. Sabeu que les abelles son vitals per a sostindre a la humanitat? sabeu que pasarà quan els apicultors d’ací desapareguen? Be, men vaig a berenar