⚠️Aquí a Noruega, l’impost de successions de pares a fills va ser completament abolit al 2014. Actualment, els fills no han de pagar RES per rebre béns o diners dels seus pares, ni per donacions en vida.
Voleu saber els arguments econòmics i socials pels q es va fer?
👇
(1/5)
M’agradara q un dia el @govern homenatgi les dones pirinenques q van baixar a Barcelona a les porteries i a netejar cases d’altres; a la gent d Ponent q va anar a treballar a les fàbriques; o a la gent d l’Ebre q empentaven carretons al Born. Pq ells sí q van aixecar Catalunya!
M’agradaria compartir amb vosaltres una notícia que ha sacsejat la meva família aquest matí.
Per fi, després de molts anys de recerca, han trobat davant la costa de Premià les restes del PO-087, un Spitfire abatut l’any 1938.
Perquè entengueu què significa, deixeu-me retrocedir uns quants anys.
Som a inicis de 1938. La Guerra Civil Espanyola comença a agafar un caire dramàtic. Des de Mallorca, el líder feixista italià Arconovaldi organitza els bombardejos sobre Barcelona. Els bombarders italians creuen el Mediterrani des de les seves bases a les Balears i ataquen sistemàticament la ciutat, provocant milers de morts.
Davant d’aquest escenari, el servei secret britànic posa en marxa una operació secreta per intentar mitigar els efectes dels bombardejos.
Deu pilots de la RAF, alguns dels millors de la força aèria britànica, són destinats clandestinament a Catalunya. Entre ells hi havia un germà del meu avi: Jack Wills.
Tenien la base a Avinyó, a l’Empordà, i, en coordinació amb l’aeròdrom de Sabadell, van organitzar un petit dispositiu de deu caces Spitfire amb una missió gairebé impossible: interceptar els bombarders italians que venien de Mallorca i dificultar, tant com fos possible, els atacs sobre Barcelona.
I així arribem al fatídic 13 de març de 1938.
Aquell dia els italians van llançar el que havia de ser un dels seus atacs més devastadors sobre la ciutat. Els deu joves pilots britànics van enlairar-se des de Sabadell per intentar aturar-los.
Pel poc que sabem —bona part de la documentació sobre aquella operació encara continua sota secret del govern britànic—, la batalla aèria va ser duríssima.
Va arribar un moment en què els pilots britànics van haver de prendre una decisió: abandonar el combat i tornar a la base abans de quedar-se sense combustible, o continuar lluitant.
El meu parent va decidir continuar.
I pel poc que sabem d’aquell dia, ho van aconseguir.
L’atac massiu que podia haver estat un dels més destructors sobre Barcelona va ser rebutjat i els bombarders italians que no van ser abatuts van acabar tornant cap a Mallorca.
De Jack Wills no se’n va saber mai més res.
Simplement, va desaparèixer sobre el mar.
Fins avui.
Aquest matí ens han comunicat que un club submarinista de Premià va localitzar fa uns mesos les restes d’un avió a unes quantes milles nàutiques de Premià de Mar.
Ara, finalment, se n’ha certificat la identitat.
És el PO-087.
El seu Spitfire.
Evidentment, a casa estem molt emocionats amb la notícia. Després de gairebé noranta anys, d’alguna manera, en Jack ha tornat.
Simplement ho volia compartir amb vosaltres.
Que passeu un bon dissabte.
I si feu molts likes i molts retuits, un dia us explico la història sencera, i perquè hi ha una samarreta seva exposada al Imperial War Museum de Londres.
1/
Aquest matí, en algun poble del Penedès, un home de 60 anys ha carregat 3.000 quilos de raïm. Es temps de verema.
Li han ofert 40 cèntims el quilo. Un sou de mileurista per tres mil quilos de raïm que ha tardat un any en conrear, cuidar i veremar.
Produir-los li'n costa 55 cèntims. Perd 15 cèntims per cada quilo on s’hi ha deixat l’esquena.
Aquest fil explica per què. I no us agradarà el final.
🧵
🔴 Incident greu a la Sagrada Família: La seguretat expulsa i encercla 600 cantaires en descobrir-los estelades entre les partitures.
🔶 Tots els detalls, ací ⬇️
https://t.co/ArwLaoOai5
OPEN DATA: QUAN LA TRANSPARÈNCIA FA POR
Hi ha moments en què una societat es mira al mirall… i no li agrada el que veu.
A Catalunya, aquest moment ha arribat no per una llei, ni per una auditoria oficial, ni per una comissió parlamentària. Ha arribat per dues webs “pirates”: https://t.co/027zfu95Zc i el @Menjometre , similars al que en @JaimeObregon porta anys fent: Fiscalitzar l'administració
No són institucions.
No tenen pressupost públic.
No tenen gabinets de comunicació.
Només tenen una cosa: dades.
I això ha estat suficient per fer tremolar el relat.
Durant anys, l’Administració ha parlat de transparència. Portals oberts, PDFs, dashboards… tota una estètica de modernitat institucional. Però la realitat és una altra: ocultació de dades disperses, difícils d’interpretar, sovint incompletes. Transparència de façana.
Fins que algú decideix fer la feina de veritat. Agafar totes aquestes dades. Ordenar-les. Fer-les intel·ligibles... i el més important, fer-les públiques.
I llavors passa el que sempre passa quan la informació es fa entenedora: Apareix la veritat.
La xifra és contundent: 5.000 milions d’euros anuals en subvencions. Un 11% del pressupost de la Generalitat. No és una línia menor. No és un detall tècnic.
És un model.
Un model que planteja una pregunta incòmoda:
Per a què serveixen aquests diners?
Perquè, mentrestant, el ciutadà paga.
I paga molt. Catalunya té una de les pressions fiscals més altes d’Espanya, especialment en IRPF. Treballes més. Pagues més. I després descobreixes que una part molt significativa d’aquests recursos es redistribueixen en forma de subvencions.
A qui?
Sempre s'ha parlat de mitjans de comunicació, però té lògica: Ningú paga ja pel diari, i si és en català, menys. Per tant, està bé subvencionar-los, però...
Associacions.
Sindicats.
Entitats diverses, que han fet de l'activisme de boquilla un modus vivendi.
Tot un ecosistema. Un ecosistema que, casualment, rarament qüestiona el sistema que el finança.
No cal conspiracions. Només cal entendre els incentius.
Però hi ha una segona capa, encara més preocupant. No és només una qüestió de quantitat. És una qüestió de direcció.
Quan analitzes les dades —i això és el que permet l’Open Data de veritat— no només veus qui cobra.
Veus cap on va el país. O, més ben dit, cap on no va.
El Govern català parla constantment de futur. De sostenibilitat. De transició energètica. D’innovació.
Però després mires les dades… i no trobes rastre d’aquesta narrativa en la despesa real.
Ni un euro rellevant cap a empreses punteres que podrien liderar aquest futur.
Un exemple és especialment simbòlic: @Wallbox_ES
Una startup nascuda a Barcelona, líder en tecnologia de recàrrega de vehicles elèctrics, competint a escala global. El tipus d’empresa que, en altres països, seria objecte de suport estratègic.
Consultem quants contractes públics han rebut per equipar de carregadors elèctrics a l'Administració. Zero.
Consultem quantes subvencions han rebut per accelerar el seu creixement, desde Barcelona cap al món. Zero
Això és el que abans en dèiem —sense complexos— política industrial. Creació de campions nacionals.
Aquí? Zero.
Permeteu-me l'exabrupte, però hi ha milions d'eruos gastats en subvencions en causes peregrines, a païssos remots. No hi ha un euro invertit en promoure l'activitat industrial, innovadora i sostenible a Catalunya.
I aquí és on l’Open Data esdevé perillós.
Perquè ja no es tracta d’opinions. Ni de relats. Ni de discursos.
Es tracta de dades.
I les dades expliquen una història molt diferent de la que se’ns ven:
Una Administració que recapta com si fos escandinava… però gasta sense una estratègia de futur clara, només per acontentar panxacontents.
Una Administració que parla d’innovació… però no aposta pels seus innovadors.
Una Administració que distribueix recursos… però no transforma l’economia.
L’Open Data no és només una eina tècnica.
És un mecanisme de control democràtic.
Perquè la transparència real no consisteix en publicar dades. Consisteix en fer-les comprensibles.
I, sobretot, en acceptar les conseqüències del que revelen, i donar explicacions.
Potser per això iniciatives com https://t.co/027zfu95Zc incomoden tant. Perquè no creen informació nova.
Només fan visible el que ja hi era.
I quan això passa, la pregunta deixa de ser tècnica i esdevé política: Estem utilitzant els recursos públics per construir el futur… o per gestionar el present?
Europa, amb totes les seves dificultats, està immersa en processos de reconversió. Indústria verda. Soberania tecnològica. Reindustrialització.
No és fàcil. No és indolor.
Però hi ha direcció. Aquí, en canvi, el risc és un altre:
Confondre estabilitat amb inèrcia. I despesa amb política.
L’Open Data ha obert una porta. Ara la qüestió és si volem mirar a dins… o tornar-la a tancar.
Perquè un cop has vist les dades, ja no pots fer veure que no hi són.
I aquesta, al final, és la seva veritable força.
He arribat al punt que penso que a Catalunya el Govern Espanyol, amb col·laboració amb els seus d'aquí i d'allà, està fent un gegantí experiment social per veure fins a quin punt una societat pot aguantar i quins són els seus límits:
1. Un 70% dels inspectors fiscals de l'Estat
Europe has passed the half-way point.
half of energy comes from renewables
EV’s outsold gasoline/diesel cars
Acceleration from here will bring energy abundance, no fossil fuels dependency.
1/X) 🧵CAUSA DEL APAGÓN
1⃣ No fue culpa de REE
2⃣ No fue culpa de las eléctricas
3⃣ No fue culpa de las renovables
👉 La causa hay que buscarla en un error político del q no se habla porque están todos los partidos implicados+Teoría del Caos.
16/X) 3⃣ NO FUE CULPA DE LAS RENOVABLES.
Lo ha dicho ya Damian Cortinas, presidente de ENTSO-E: Ni la gran dependencia de España de las energías renovables ni las limitadas interconexiones eléctricas con otros países han influido. Señaló un aumento de voltaje como la causa desencadenante.https://t.co/EbEf7Qb6gM
3 PREGUNTES SOBRE EL BROT DE PESTA PORCINA DE COLSEROLA
1⃣ La variant de virus que s'ha identificat a l’informe del laboratori de la Unió Europea, és la mateixa dels experiments que l'@irtacat ha fet al 2025, que han suposat la inoculació del virus (variant ASFV 2007/1 Georgia, genotip 2) a 60 porcs?