#santoral - 11 de novembre #SantMartí
Sabeu per què en diem «l’estiuet de Sant Martí»? 🌈
La tradició explica que el gest generós del sant, en compartir la seva capa amb un pobre, va fer aturar el fred ❄️
Descobriu-ne la història a ▶️
https://t.co/wk70KJMOyQ
A la botiga d’Arrels trobes productes elaborats per persones que viuen o han viscut al ras i artistes compromesos amb la causa. Els beneficis es destinen als nostres projectes per seguir oferint serveis útils i allotjament estable a persones sense llar.
https://t.co/DsxuJ1qpvC
Aquest dimecres inaugurem l’exposició "Miguel Fuster, 15 años en la calle" a les 19 h a la Lleialtat Santsenca.
Una mostra fotogràfica de Juan Lemus que acompanya la presentació de la novel·la gràfica de l'il·lustrador Miquel Fuster.
📅 Accés lliure. Del 4 al 28 de novembre.
Indígenes, fenicis, terres del Sénia, de l'Ebre, Ulldecona, Alcanar, la Cogula, primera edat del ferro i molt més...
@SenseMemoria de @radio4_rne, amb Isabel Díaz @isabeldiaz2011 ...
🔊Ja tenim a punt la Figuera de setembre-octubre.
🥰En breu la compartirem sencera, però ara ja tens un primer tastet.
🗣️Xerrada aquest divendres 18 amb Joan Solé Bordes i l'esclavisme dels indianos.
💪A les 19h a la Rectoria, no hi faltis!!
👉https://t.co/mkWtX5TONW
Com cada Onze de Setembre, avui una representació de socis de l'Avenç de Cornellà ha participat en l'ofrena floral als actes de la Diada Nacional de Catalunya a la nostra ciutat.
Us desitgem una magnífica diada, cornellanencs i cornellanenques! 🟡🔴
Per què és important tenir un Diccionari de sensellarisme? Jordi Garcia, promotor del diccionari i voluntari d'Arrels, explica que és una eina per tenir una terminologia consensuada i per donar visibilitat a la problemàtica.
Llegeix l’entrevista 👇https://t.co/V4B7DAfOuY
Vull donar la meva humil opinió sobre els aiguats d’aquest dissabte a la matinada a la costa del Baix Penedès. Vaig viure del 1978 al 1999 davant de l’antiga central tèrmica de Cubelles.
1)Primer de tot, la gent que hi viu no té la culpa de res.1/4
L'arqueologia pre i protohistòrica té limitacions. I és bo que aquells i aquelles a qui us interessen aquests móns en tingueu constància.
A diferència dels nostres col·legues, els arqueòlegs que treballem aquests períodes o bé no tenim escrits directes de la gent del passat que estudíem (prehistòria) o bé tenim escrits d'altra gent (per exemple grecs, romans, etc...) que ens diuen alguna cosa dels que a nosaltres ens interessen, però sempre molt poca cosa i, a més, de manera distorsionada o errònia (protohistòria). Per tant, en darrer terme, el que tenim per a treballar és, bàsicament, allò que la terra ens dona als jaciments arqueològics.
I el que la terra ens dona són objectes i estructures. Amb això treballem, de sortida. També amb les múltiples analítiques que avui dia podem fer sobre aquests objectes i estructures, que ens donen dades extra molt valuoses (contingut dels vasos, procedència de les ceràmiques, vegades que es va refer un paviment de terra d’una casa, datacions, tecnologia seguida per a fer un objecte de bronze, etc.). Dades, dades, dades... Cada vegada en tenim més, més diverses i de més qualitat. I això és molt bo.
Ara bé. Amb tot això, podem fer dues coses. La primera, acumular les dades de les analítiques i les descripcions i classificacions dels objectes i les estructures. Aquesta forma de fer arqueologia és la que jo denomino “catxarrologia”. A Catalunya, és dominant. Abassegadorament. És el resultat de l’heréncia, en la forma específica de fer ciència (!) a la nostra nació, de la inèrcia de l’època franquista. La immensa majoria dels que segueixen aquesta dinàmica es pensen que això és fer arqueologia. I, en certa manera, ho és. Però és una manera del tot arcaica de fer-la (també és la més fàcil). I, sobretot, no permet considerar-ne els resultats com allò que ha de ser propi d’un arqueòleg: partir del fet que un arqueòleg és un historiador i que com a tal, en darrer terme, ha de generar coneixement en clau històric, relat històric. Acumular dades i descripcions i classificacions de trastos i estructures no és fer Història. És una part del tot imprescindible de la nostra feina, però no és tota la feina que ens tocaria fer.
Quina és l’alternativa? Doncs simplement fer el que fan els països civilitzats (està tot inventat). Això implica prendre consciència que un arqueòleg pre i protohistòriador no és, tan sols, un historiador: és, també, un antropòleg. Formats profundament, substancialment, amb tot el corpus de models teòric i etnografies, els arqueolegs d’aquests països civilitzats tenen la capacitat de fer una cosa que nosaltres no sabem ni podem fer (tret de comptadíssimes excepcions): transcendir els catxarros i l’acumulació simple (i estèril) de dades i ser capaços de construir relat històric. Fer Història.
Ho podem canviar, a Catalunya? En teoria, sí. Tan sols calen tres coses: a) que el gremi prengui consciència real d’aquest greu problema b) copiar allò que es fa bé en aquest àmbit en països que porten dècades fent-ho bé c) canviar radicalment els plans d’estudi dels graus d’arqueologia del nostre país per orientar-los en la bona direcció.
I tot això, no passarà. I el principal problema no està en a) o en b): està en c). L’immobilisme, la mandra, la complaença, el desconeixement, el desinterés, l’acomodament, els interessos, la por al canvi i la incapacitat per entendre la necessitat de fer un canvi radical impedeixen de totes totes que tot plegat pugui arribar a passar mai.
I és una gran pena, sí. Perquè si ho féssim, la producció d’Història sobre aquests períodes faria un salt estratosfèric.
Però és el que hi ha...
És, per ara, la troballa estrella d’enguany dels treballs d’excavació a Sant Jaume d’Alcanar. Encara bruta. És una petita peça de plom, molt menuda: tres centímetres d’ample, només. Es tracta d’un pes de xarxa, el primer pes de xarxa que ens apareix a Sant Jaume. I és el plom de xarxa més antic de Catalunya. I, més encara: és fenici.
Fins ara sabíem que la gent que vivia a Sant Jaume...
... construïen a la manera fenícia
... es defensaven militarment a la manera fenícia
... cuinaven a la manera fenícia
... teixien a la manera fenícia
... produïen joietes de bronze a la manera fenícia
... resaven a la manera fenícia
... empraven vaixella ceràmica a la manera fenícia
Ara sabem, a més, que també pescaven a la manera fenícia. Doncs no està gens malament. I estem molt contents! ☺️😃
És possible (possible. Només possible. Insisteixo: POSSIBLE) que en els propers temps us arribi la notícia que les ceràmiques "ibèriques" del període ibèric antic a Catalunya no són de producció local, sinó que arriben per comerç. I que, per tant, atenent al fet que el període "ibèric antic" a Catalunya es defineix, tan sols, per la presència als jaciments d'aquestes ceràmiques, si resulta que són de fora el període ibèric antic a casa nostra, simplement, desapareix (igual que no tenim un període "fenici antic", ni "grec antic" pel simple fet que trobem, als jaciments, ceràmics d'aquesta procedència). No hi hauria "ibers" (sigui això el que sigui) a Catalunya i nord del País Valencià si més no en cronologies entre 550-450 aC, aprox.
I això, si passa (insisteixo: SI PASSA) estarà molt i molt bé.
Ara bé: simplement recordar-vos, per quan arribi el moment (si arriba...), quin grup de recerca s'ho va plantejar per primera vegada i fins i tot us en va parlar (va fer els primers estudis exploratoris sobre el tema) per primera vegada: