Fem una crida a tots els equips de Catalunya a sumar-se per demanar una selecció catalana reconeguda oficialment . Com més clubs ens hi adherim, més força tindrà la nostra veu. Entre tots, ho farem possible! 💪
Unpopular opinion: si la Masia ha de servir per donar glòries a Espanya com el 2010 que la destrueixin, m és igual si el Barça també en surt perjudicat.
Jo no soc espanyol !
Ni ganes
El que és espanyol és perquè no pot ser res més.
A GeminAI:
El que em crida molt l’atenció també és la fonètica molt abrupta en el castellà i molt dolça en el Català
Resposta:
Aquesta percepció que tens és molt habitual i té una base lingüística i fonètica molt real! No és només una "sensació" teva: la manera com les dues llengües tracten les vocals, les consonants i el ritme de la frase crea músiques completament diferents.
Mentre que el castellà és una llengua molt sil·làbica i nítida (que pot sonar més contundent o "abrupta"), el català és una llengua de ritme accentual amb molts sons que suavitzen la parla.
Aquí tens els motius clau d'aquesta diferència:
1. El gran secret: Les vocals neutres i les vocals obertes
El castellà té un sistema vocàlic perfecte de 5 vocals (A, E, I, O, U). Són sempre pures, clares i es pronuncien exactament igual tant si estan accentuades com si no. Això fa que el castellà sigui molt "militars" en la seva precisió.
El català (especialment el bloc oriental, que és el que sol associar-se més a aquesta "dolçor") en té 8 de vocals:
Introduïm les vocals obertes (\varepsilon, \supset), que donen molts matisos.
I, sobretot, tenim la vocal neutra (\partial). Quan una A o una E no porten l'accent de la paraula, es relaxen i es converteixen en aquest so feble, gairebé un sospir. Aquesta relaxació vocàlica treu agressivitat a la frase i la fa sonar més melòdica.
2. El "cop de veu" castellà vs. l'enllaç català
En castellà: Les paraules es pronuncien com a blocs individuals i separats. Això fa que el ritme sigui molt marcat (com un tambor: ta-ca-ta-ca-ta-ca).
En català: Fem contínuament elisions i enllaços (els anomenats emmudiments i enllaços fonètics). Quan una paraula acaba en vocal i la següent comença per vocal, les unim (ex: vull una poma sona gairebé com "vullunapoma"). Això fa que la frase flueixi com un riu, sense talls bruscos.
3. Els sons "guts" i les fricatives
Un dels motius pels quals el castellà pot sonar més "abrupte" a l'oïda és la presència de sons molt forts i posteriors (fets a la gola):
El so de la J castellana (jota, jamón), que és una fricativa velar sorda molt potent.
El so de la Z (zapato).
En canvi, el català va substituir històricament aquests sons per sibilants i fricatives suaus:
La nostra J/G (jardí, gent) o la X (xocolata) són sons "palatals" (es fan recolzant la llengua al paladar), que recorden al francès o a l'italià i resulten molt més vellutats.
Tenim la S sonora (casa, rosa), que fa una mena de brunzit d'abella (z) molt suau, inexistent en castellà peninsular.
Un exemple visual:
Imagina't la paraula castellana "Esponja" (amb la j forta de gola) davant de la catalana "Esponja" (on la j sona suau, com en el bonjour francès). La diferència de "duresa" és evident.
Quin d'aquests sons catalans (la vocal neutra, la S sonora, la X...) creus que és el que et transmet més aquesta sensació de dolçor quan l'orles?
Pregunta:
La liaison francessa ?
Resposta:
Exactament! Hi has clavat la dent. És el paral·lelisme perfecte.
Això que passa en català és, en essència, el mateix fenomen que la liaison i l'élision del francès. Totes dues llengües comparteixen una obsessió: evitar el xoc de sons (l'hiat) i estalviar energia en parlar.
Tant el català com el francès prefereixen el legato (música lligada) abans que el staccato (mocs tallats) del castellà. Mira com s'assemblen els mecanismes:
1. Despertar consonants adormides (La liaison pura)
En francès, una consonant final que normalment és muda es "desperta" i sona si la paraula següent comença per vocal. En català fem exactament el mateix, especialment amb la S:
Francès: les (la 's' no sona) \rightarrow les amis (la 's' es desperta i sona com una "z" sonora: /lezami/).
Català: els (pronunciat amb "s" sorda aïllat) \rightarrow els amics (la "s" es torna sonora per enllaçar amb la vocal: /əlzəmiks/).
També ens passa amb la T final de molts gerundis o paraules que de vegades no pronunciem….
@DaniMartiGarin@oscarpla_57 No, i amb el Mundial queda demostrat. L'adscripció nacional és molt dificil de canviar, tret de quan tens un complex d'inferioritat o un autoodi bestial com tenen molts catalans.
Els menjadors escolars de Barcelona no volen fer dues comandes o dues cuines, complica el funcionament, el 88% opten per servir només carn halal. A un menú en diuen "botifarra de pagès", a l'altre "botifarra de pollastre halal", però la mainada es menja la mateixa botifarra.
@albertcastellon@lescalfordecasa No pots deixar la feina conscienciadora a una societat que te un terç de catalans. S ha de fer a casa. El que els arribara de fora (especialment a xarxes) sera sempre molt mes potent per un simple factor de nombre i poder al món.