Francesc

Català, Brasiler d'adopció, Lliurepensador.
veritats amagades.
- Arquitectura del Temps i del Poder -

[Francesc @FrancescAranG]

1️⃣
Vivim més ràpid que mai.
Però entenem menys del que passa.
I el pitjor és que ens hi estem acostumant.

Si segueixes llegint… ho començaràs a veure.
🧵 FIL

[Ramon Berenguer lll @RBerenguerIII]

Catalunya no és una comunitat autònoma rebel nascuda el 1978. Catalunya és l'Estat de dret més antic d'Europa. Canviem el marc mental que ens inculca Espanya.

Mentre a la majoria d'Europa i a Castella els reis absoluts feien i desfeien per dret diví, els catalans ja havíem lligat de peus i mans el nostre monarca mitjançant el pactisme i les #Constitucions catalanes. Des del segle XI, amb les Constitucions pau i treva de Déu, i consolidat a les Corts de Barcelona de 1283 amb el rei Pere el Gran, a Catalunya el Rei no estava per sobre de la Llei. El parlamentarisme europeu no va néixer a Anglaterra; va néixer a les Corts Catalanes.

El punt culminant d'aquesta revolució jurídica va arribar a les Corts de 1480-1481 amb Ferran II, on es va aprovar la **Constitució de l'Observança o Poc valdria).** Aquest text és, literalment, el mecanisme de control al poder polític més avançat i revolucionari de l'edat moderna. Diu així:. 👇

«Poc valria fer lleis i constitucions si per nosaltres i els nostres oficials aquelles no fossin observades. Per això confirmem les Corts Generals de Catalunya, les Constitucions de Catalunya, Capítols i Actes de Cort, Usatges i Privilegis... i volem que si algun dels nostres oficials farà contra les dites Constitucions... el seu acte sigui nul i de cap valor.»

Això implica que qualsevol ordre del Rei, del Virrei o de la seva administració que contradigués les Constitucions catalanes era automàticament nul·la de ple dret. Catalunya va inventar el Tribunal constitucional i l'imperi de la llei segles abans que Montesquieu hagués nascut.

I aquí ve el fet jurídic que Espanya intenta amagar: Les Constitucions catalanes continuen plenament vigents avui. 👇

Per què? Perquè en dret públic, un ordenament jurídic només pot ser derogat per les mateixes institucions que el van crear o per voluntat de la nació. El 1714, Felip V va ocupar Catalunya per la força de les armes i va pretendre abolir-les amb el Decret de Nova Planta (1716). Però hi ha un detall legal crucial: a diferència dels furs de València i d'Aragó, on el rei va emetre decrets de derogació expressa basats en el "dret de conquesta" i l'expropiació de drets, les Constitucions de Catalunya tenien una clàusula d'auto-protecció que impedia la seva abolició unilateral. La força de les armes pot suspendre l'exercici d'alguns dret de facto, però la força no genera dret. Un acte il·legal i violent (la invasió militar de Castella) no té capacitat jurídica per derogar un cos constitucional sobirà.

La Constitució Espanyola de 1978 no va derogar les nostres Constitucions històriques; simplement hi va superposar un marc autonòmic dependent de la voluntat central.

Però el fil de la història no s'ha trencat. El mandat democràtic del referèndum de l'1 d'Octubre de 2017 no va ser només un acte de protesta: va ser l'activació del dret a l'autodeterminació d'un poble que manté viva la seva legitimitat històrica. L'1-O enllaça directament amb la tradició jurídica de la sobirania de les nostres Constitucions.
No estem inventant una república del no-res sobre un foli en blanc. El que ens correspon, com a societat moderna del segle XXI, és fer valdre el fil de continuïtat jurídica de l'Estat català històric per restituir una República avançada, democràtica i social. Una República que utilitzi el dipòsit de sobirania de les nostres lleis històriques —mai derogades legítimament— com la fundació més sòlida per continuar i actualitzar l'Estat independent.

Catalunya no demana la independència; Catalunya exigeix la devolució del seu Estat de dret, el més antic d'Europa desde el S XI, i que es cumpleixi la llei.

[Francesc @FrancescAranG]

Quan observo els jubilats que avui escriuen, investiguen, creen projectes o treballen amb intel·ligència artificial, no veig únicament persones ocupant el seu temps lliure. Veig alguna cosa potencialment molt més important. Veig biblioteques que es resisteixen a desaparèixer. Biblioteques que, per primera vegada, disposen d'eines capaces d'ajudar-les a ordenar els seus continguts, ampliar-los, compartir-los i posar-los a disposició d'altres persones.
#ATP #Arquitecturadeltempsidelpoder
https://t.co/oPxPmVvrIv

[Francesc @FrancescAranG]

Talvez não estejamos simplesmente diante de alguns aposentados que descobriram uma nova tecnologia.

Talvez estejamos observando os primeiros indícios de uma geração que começa a redefinir o seu papel dentro da sociedade do século XXI.

Esta reflexão está disponível no Substack.

#ATP #Arquteturadotempoedopoder

https://t.co/2nK0ANn4dz

[Francesc @FrancescAranG]

Aquest es el quid de la qüestió... encara que primer descolonització ...

[Donald @catalacatala]

Daniel, aquí és on discrepo.

Tot això s’ha de fer políticament, sí. Però política no vol dir necessàriament partit, urna autonòmica i càrrec institucional. Això és la part més visible de la política, i sovint també la més domesticada.

Un cens nacional, una xarxa pròpia i una llengua convertida en poder no poden néixer només per decret d’un partit. Han de néixer d’un poble que ja s’està reconeixent, organitzant i obeint a si mateix. Després, si hi ha una eina política que ho serveix, perfecte. Però si primer deleguem el subjecte al partit, tornarem a tenir el mateix de sempre.

Votar pot ser una eina quan hi ha poder propi al darrere.

Quan no n’hi ha, és només una manera civilitzada de renovar la gàbia.

[Francesc @FrancescAranG]

@sninobecerra Si parla d'Amazon o AWS, perque hi posa una foto d'Space X, que no hi te res a veure?
Embolica que fa fort.. La qüestió es posar-hi @elonmusk pel mig.

[Maria Angels Portell @PortellMaria]

@Rosell_Advocat Els grans objectius exigeixen tolerar incomprensió, crítica i soroll sense perdre el rumb i l'energia és limitada, i cal decidir on invertir-la.

[Francesc @FrancescAranG]

O caminho até a Arquitetura do Tempo e do Poder https://t.co/gISOL24Ev3

[Francesc @FrancescAranG]

⌬O caminho até a Arquitetura do Tempo e do Poder

Há caminhos que não se escolhem, se reconhecem. E, quando são reconhecidos, já não há volta.

https://t.co/gISOL24Ev3

[Francesc @FrancescAranG]

A responsabilidade de transmitir https://t.co/AiAgJfXwLe

[Francesc @FrancescAranG]

@lluisgibert El problema son els enganys i les traïcions. Mentre hi hagi un traidor amb poder no hi ha res a fer... iel 2017 va deixar clar que n'estem plens.

[Francesc @FrancescAranG]

In a world flooded with information, clarity is power.

Perhaps.

But over the years I have come to a different conclusion: the difficulty is neither the lack of information nor even its excess.

The real difficulty is distinguishing what is urgent from what is important.

Societies observe events.

History is shaped by structures.

That is why I devote much of my work within the Architecture of Time and Power (ATP) to exploring those processes that rarely make the headlines but slowly transform the world:

energy, demographics, economic power, technology, time.

Clarity does not consist in following every piece of news.

It consists in identifying the few forces that will explain most of the news of the future.

Architecture of Time and Power (ATP): https://t.co/brQoz3cbJM

[Francesc @FrancescAranG]

There is a profound difference between societies that build the future and societies that simply wait for the future to arrive. At first glance, this distinction may seem subtle. After all, every society moves inevitably toward tomorrow. Time advances for everyone. Generations succeed one another. Change occurs.

Yet a closer look reveals that not all communities maintain the same relationship with what does not yet exist. Some seek to shape it. Others merely adapt to events as they unfold.

Unfortunately, Catalonia is one of the latter.

[Francesc @FrancescAranG]

Os livros envelhecem.
As tecnologias mudam.
As gerações passam.
Mas cada sociedade continua dependendo de uma pequena minoria de pessoas dispostas a observar, compreender e transmitir.

[Francesc @FrancescAranG]

@Rosell_Advocat Totalment d'acord. Mentre no desapareixin de la vida pública TOTS els traïdors del 2017 no hi ha cap possibilitat de independencia.

[Francesc @FrancescAranG]

@IguarbeO @PiotrSalva1385 Nomes serà posible quan desapareixen de la vida publica TOTS els traïdors del 2017

[Francesc @FrancescAranG]

@LeeCamp #Destruens & #Fonsfera

[Francesc @FrancescAranG]

@Hopscotch800 @LeeCamp #Destruens

[Francesc @FrancescAranG]

Votre publication m'a amené à me poser une question simple : Et si certaines guerres ne se terminaient pas parce que leur prolongation profite à des structures économiques et financières qui vivent de l'insécurité permanente ? Cette réflexion m'a conduit à écrire un article plus approfondi dans le cadre de Fonsfera, où j'explore les liens entre guerre, peur, dépenses publiques, fonds d'investissement et concentration du capital. L'article est disponible en catalan et en portugais : 📖 [LIEN CATALAN] https://t.co/xAubbOSF9c 📷 [LIEN PORTUGAIS] https://t.co/P2RTWHL2a4 Merci pour cette réflexion qui a servi de point de départ à cette analyse.

[Fenelon MASSALA @rfemassala]

« Lorsque Julian Assange a affirmé que l’objectif n’était pas de gagner les guerres, mais de les prolonger, il a touché à l’une des questions les plus troublantes de notre époque.

Et si les conflits modernes n’étaient pas seulement des luttes pour le territoire, l’idéologie ou la sécurité ?

Et s’ils étaient avant tout des mécanismes de transfert de richesse ?

Des milliards sortent des poches des contribuables. Des milliers de milliards circulent entre gouvernements, banques, sous-traitants militaires, fonds d’investissement et entreprises liées à l’industrie de la guerre. Pendant ce temps, le récit officiel change de nom, change de drapeau et change d’ennemi, mais le flux d’argent reste le même.

Afghanistan. Irak. Ukraine. Gaza. Venezuela. Nouveaux théâtres, anciens intérêts.

Assange a soutenu que le véritable objectif de certaines interventions n’est pas d’atteindre la paix, mais de maintenir un état permanent de conflit : suffisamment stable pour justifier des dépenses illimitées, mais suffisamment instable pour qu’aucune solution définitive ne voie jamais le jour.

La guerre engendre la peur.

La peur engendre le consentement.

Le consentement libère des ressources.

Et ces ressources alimentent une élite transnationale qui prospère loin des champs de bataille.

Peut-être que la question n’est pas de savoir qui gagne la guerre.

Peut-être que la question est : qui gagne de l’argent grâce à elle ?

« L’objectif est une guerre sans fin, et non une guerre victorieuse. » — Julian Assange. »

Christine Deviers Joncour

[Francesc @FrancescAranG]

Votre publication m'a amené à me poser une question simple :

Et si certaines guerres ne se terminaient pas parce que leur prolongation profite à des structures économiques et financières qui vivent de l'insécurité permanente ?

Cette réflexion m'a conduit à écrire un article plus approfondi dans le cadre de Fonsfera, où j'explore les liens entre guerre, peur, dépenses publiques, fonds d'investissement et concentration du capital.

L'article est disponible en catalan et en portugais :

📖 [LIEN CATALAN]
https://t.co/xAubbOSF9c
📖 [LIEN PORTUGAIS]
https://t.co/P2RTWHL2a4

Merci pour cette réflexion qui a servi de point de départ à cette analyse.