Fa hores que no sabem res, esteu menystenint milers d'usuaris, que demà han de treballar i fer la seva vida
I demà què ?????
Un servei públic ha de ser confiable, ha de ser eficaç i la prioritat d'una administració responsable
renfe i adif no ho son
Fora de Catalunya JA
El cap del general Moragues fou penjat dins una gàbia de ferro a l'entrada del portal del mar durant dotze anys mentre el col·laboracionista Rafael Casanova tornà a exercir l'advocacia després del 1714. Portem 300 anys així
LA MATEIXA ESCENOGRAFIA DE SEMPRE
El que va passar amb el noi d’Elx podia haver obert una esquerda de debò. Un català agredit mentre duia una estelada, una reacció espontània de ràbia, gent que de cop torna a sentir que l’Estat continua sent l’Estat i que nosaltres continuem sent nosaltres. Hi havia material perquè aquella indignació escapés del guió habitual.
I ha durat ben poc.
Com tantes altres vegades, els mateixos actors que fa anys que administren políticament el catalanisme han corregut a posar-s’hi al damunt. L’estelada torna al centre, Laporta beneeix el gest, ANC i Òmnium hi entren, Junqueras apareix al Camp Nou, els partits s’hi afegeixen i, gairebé sense adonar-nos-en, una reacció que podia haver estat nacional torna a quedar encapsulada en el llenguatge, els símbols i els actors del Procés.
No dic que ningú hagués planificat l’agressió ni que la indignació sigui fingida. Seria absurd. Dic que quan apareix una energia catalana que no controlen, les estructures existents procuren conduir-la cap als llocs que sí que saben gestionar. Estelades. Manifestacions. Minut 17.14. Crides a omplir estadis. Unitat. Mobilització. Onze de Setembre. Tornem-hi.
I això arriba just quan fa setmanes que ens parlen de recosir, recuperar transversalitat, tornar a fer pinya i retrobar l’esperit d’aquells anys.
L’incident d’Elx els ha proporcionat allò que els faltava, una emoció real, una imatge forta i un símbol compartit amb què tornar a posar en marxa la mateixa maquinària.
El més trist és que el catalanisme processista és extraordinàriament hàbil transformant ràbia en litúrgia. Una agressió de l’Estat pot acabar convertida en deu mil estelades, una fotografia de Junqueras, quatre discursos solemnes i una mica més d’ambient per a la Diada. I al final tothom se’n torna a casa amb la sensació que Catalunya ha respost.
Però què ha canviat?
Quin poder català s’ha creat arran d’Elx? Quina estructura pròpia tenim avui que no teníem abans? Quina capacitat nova tenim per protegir el següent català a qui l’Estat decideixi passar per sobre?
Cap.
Aquesta és la cooptació que em preocupa. I que és una estrategia vella. No que apareguin estelades. Tant de bo n’hi hagi moltes. El problema és que una vegada més una reacció nacional acaba reconduïda cap a una expressió processista, administrada pels mateixos actors, dins dels mateixos rituals i sense sortir ni un mil·límetre del terreny polític que ja sabem on porta.
Fins i tot la ràbia ens l’acaben convertint en escenografia.
I després ens preguntarem per què, quan arriba l’hora de manar, continuem tenint moltes banderes i tan poc poder.
Ho veieu, o no?
1. Vull callar, però fins q arribi setembre, us explicaré historietes que valtros no sabeu
Sabeu quina empresa està arruinant el Penedès sencer? Mes que Freixenet?
Son de Múrcia
Poseu-vos còmodes q es llarga. Els pagesos som pacients. vatros els de ciutat no, però val la pena.
Avui fa 101 anys de la xiulada del públic de Les Corts a la Marxa Reial, l’himne espanyol, que va suposar la clausura del Club durant 6 mesos, i que Joan Gamper hagués de marxar a l’exili acusat de separatista.
Un segle i res ha canviat massa…
De Jong utiliza un poco de condescencia para explicarnos que no tenemos ni idea de fútbol, que sus críticos le criticamos por aguantar demasiado el balón. Como si ese fuera su (único) problema y que los que entienden de verdad entienden, él el primero, saben que hay que soltar el
After four years full of challenges and hard work, it's time to move on.
I leave with the feeling that the mission is complete. 4 seasons, 3 championships.
I will never forget the love I received from the fans from my very first days.
Catalonia is my place on earth.
Thank you to everyone I met along the way during these beautiful four years.
A special thank you to President Laporta for giving me the chance to live the most incredible chapter of my career.
Barça is back where it belongs.
Visca el Barça. Visca Catalunya 💙❤️
@fcbarcelona
⏳Bona tarda a tothom. Ajudeu-nos a ser més seguidors del Menjòmetre. Quants més siguem, més consciència del desgavell tindrà a la ciutadania. I més por tindran els polítics. Ajudeu-nos a arribar als 20.000 seguidors. En una setmana. Si ja ho ets, convida a fer-se’n a amics i familiars. Gràcies!!!✊
Fem-nos mereixedors dels qui ens han precedit i dels qui ens sobreviuran. El pessimisme i la resignació són un luxe, un privilegi que no ens podem permetre. Moltes gràcies i endavant!
🚨COMUNICAT: Hola! Us parla l’autor de no-ficció més venut (no necessàriament més llegit) de la Diada de Sant Jordi 2026. I us parla per dir que gràcies, que moltes gràcies i que gràcies de debò.
🧵01/10 #Tabarra
📸 Joel Codina
La querella presentada per @Pro_Cassandra pel cas DGAIA contra els exconsellers Dolors Bassa, Chakir El Homrani, Violant Cervera i Carles Campuzano, a més d'un reguitzell d'alts càrrecs, és un cop de puny al sistema corrupte que ens oprimeix, fem-los costat.
"Una acusació d'Acció Cassandra destapa 167 M€ en irregularitats i “places fantasma” en la DGAIA. Una querella presentada per Acció Cassandra davant la justícia catalana denuncia malversació de fons públics, contractes irregulars i presumpta fustigació a alertadores en la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), evidenciant una xarxa de corrupció sistemàtica amb implicació de polítics, directius i fundacions."
@catalunya_press
https://t.co/sCfwSFC4Td
OPEN DATA: QUAN LA TRANSPARÈNCIA FA POR
Hi ha moments en què una societat es mira al mirall… i no li agrada el que veu.
A Catalunya, aquest moment ha arribat no per una llei, ni per una auditoria oficial, ni per una comissió parlamentària. Ha arribat per dues webs “pirates”: https://t.co/027zfu95Zc i el @Menjometre , similars al que en @JaimeObregon porta anys fent: Fiscalitzar l'administració
No són institucions.
No tenen pressupost públic.
No tenen gabinets de comunicació.
Només tenen una cosa: dades.
I això ha estat suficient per fer tremolar el relat.
Durant anys, l’Administració ha parlat de transparència. Portals oberts, PDFs, dashboards… tota una estètica de modernitat institucional. Però la realitat és una altra: ocultació de dades disperses, difícils d’interpretar, sovint incompletes. Transparència de façana.
Fins que algú decideix fer la feina de veritat. Agafar totes aquestes dades. Ordenar-les. Fer-les intel·ligibles... i el més important, fer-les públiques.
I llavors passa el que sempre passa quan la informació es fa entenedora: Apareix la veritat.
La xifra és contundent: 5.000 milions d’euros anuals en subvencions. Un 11% del pressupost de la Generalitat. No és una línia menor. No és un detall tècnic.
És un model.
Un model que planteja una pregunta incòmoda:
Per a què serveixen aquests diners?
Perquè, mentrestant, el ciutadà paga.
I paga molt. Catalunya té una de les pressions fiscals més altes d’Espanya, especialment en IRPF. Treballes més. Pagues més. I després descobreixes que una part molt significativa d’aquests recursos es redistribueixen en forma de subvencions.
A qui?
Sempre s'ha parlat de mitjans de comunicació, però té lògica: Ningú paga ja pel diari, i si és en català, menys. Per tant, està bé subvencionar-los, però...
Associacions.
Sindicats.
Entitats diverses, que han fet de l'activisme de boquilla un modus vivendi.
Tot un ecosistema. Un ecosistema que, casualment, rarament qüestiona el sistema que el finança.
No cal conspiracions. Només cal entendre els incentius.
Però hi ha una segona capa, encara més preocupant. No és només una qüestió de quantitat. És una qüestió de direcció.
Quan analitzes les dades —i això és el que permet l’Open Data de veritat— no només veus qui cobra.
Veus cap on va el país. O, més ben dit, cap on no va.
El Govern català parla constantment de futur. De sostenibilitat. De transició energètica. D’innovació.
Però després mires les dades… i no trobes rastre d’aquesta narrativa en la despesa real.
Ni un euro rellevant cap a empreses punteres que podrien liderar aquest futur.
Un exemple és especialment simbòlic: @Wallbox_ES
Una startup nascuda a Barcelona, líder en tecnologia de recàrrega de vehicles elèctrics, competint a escala global. El tipus d���empresa que, en altres països, seria objecte de suport estratègic.
Consultem quants contractes públics han rebut per equipar de carregadors elèctrics a l'Administració. Zero.
Consultem quantes subvencions han rebut per accelerar el seu creixement, desde Barcelona cap al món. Zero
Això és el que abans en dèiem —sense complexos— política industrial. Creació de campions nacionals.
Aquí? Zero.
Permeteu-me l'exabrupte, però hi ha milions d'eruos gastats en subvencions en causes peregrines, a païssos remots. No hi ha un euro invertit en promoure l'activitat industrial, innovadora i sostenible a Catalunya.
I aquí és on l’Open Data esdevé perillós.
Perquè ja no es tracta d’opinions. Ni de relats. Ni de discursos.
Es tracta de dades.
I les dades expliquen una història molt diferent de la que se’ns ven:
Una Administració que recapta com si fos escandinava… però gasta sense una estratègia de futur clara, només per acontentar panxacontents.
Una Administració que parla d’innovació… però no aposta pels seus innovadors.
Una Administració que distribueix recursos… però no transforma l’economia.
L’Open Data no és només una eina tècnica.
És un mecanisme de control democràtic.
Perquè la transparència real no consisteix en publicar dades. Consisteix en fer-les comprensibles.
I, sobretot, en acceptar les conseqüències del que revelen, i donar explicacions.
Potser per això iniciatives com https://t.co/027zfu95Zc incomoden tant. Perquè no creen informació nova.
Només fan visible el que ja hi era.
I quan això passa, la pregunta deixa de ser tècnica i esdevé política: Estem utilitzant els recursos públics per construir el futur… o per gestionar el present?
Europa, amb totes les seves dificultats, està immersa en processos de reconversió. Indústria verda. Soberania tecnològica. Reindustrialització.
No és fàcil. No és indolor.
Però hi ha direcció. Aquí, en canvi, el risc és un altre:
Confondre estabilitat amb inèrcia. I despesa amb política.
L’Open Data ha obert una porta. Ara la qüestió és si volem mirar a dins… o tornar-la a tancar.
Perquè un cop has vist les dades, ja no pots fer veure que no hi són.
I aquesta, al final, és la seva veritable força.
Al cercador de persones de https://t.co/BhfhEoNtA1, ja mostro si aquestes tenen càrrecs electes (en ens locals, de moment).
Crec que és el primer cop que s'uneixen 3 fonts de dades: contractació pública, registre mercantil i càrrecs electes.
Per aclarir dubtes: contractes i càrrecs venen directament de la Generalitat. Moltes gràcies per facilitar-nos l'API. Els del Registre ho posen complicat però ens en anem ensortint.
En funció del que em deixi dormir el meu fill aquesta nit, demà publicaré les subvencions.
@JaumeRV Tu tens tot el dret a programar pel·lícules racistes, classistes, d'apologia de la violència contra els catalans. Però no m'ho venguis com una decisió neutral. Almenys justifica-m'ho artísticament. Perquè si no qualsevol dia d'aquests veurem el Mein Kampf a la puta FNAC.
@JaumeRV Ho sento, però no. Si tu programes, tu tries els continguts i els tries per alguna raó. I no, rebutjar pel·lícules que fan apologia de la violència contra una minoria nacional no és cap tipus censura. És una decisió que pots prendre o pots no prendre.