1/2 🚫 La Intersindical Educació hem engegat enguany una campanya en contra de l'acreditació automàtica del C1 en finalitzar l'ESO.
👉 Fa anys que hem pogut comprovar que el decalatge entre el que s'acredita i la competència lingüística real (escrita, comprensiva i oral) és...
🚨 El 14 d'octubre cridem tota la pagesia a la MOBILITZACIÓ‼️
Costos disparats. Productes de fora sense les mateixes regles. Males praxis comercials. Burrocràcia. I una inacció política que ens ofega. 😡
🤜🏽Així no hi ha pagesia que aguanti.
PAGESIA O FOC! 🔥
Per qui encara es pensa que la @EU_Commission recolzarà alguna vegada el dret d'autodeterminació de Catalunya:
Escandalosa declaració del Periodista letó @OttoOzols: "Vam vendre vilment als catalans per la nostra tranquil·litat… Espanya ens amenaçava"
Respecte a Catalunya, la UE està mostrant una doble moral i cinisme, de fet, està donant l'esquena a milions de ciutadans de la UE. El moment en el qual literalment van ser copejats, va ser un veritable xoc, la gent no ho entenia: com era possible trair-los així…
La raó principal pot ser l'enorme influència d'Espanya a la UE, una diplomàcia agressiva i obertament refinada fomentada durant segles. Els catalans no tenen experiència en diplomàcia internacional, de fet van ser venuts, i els països bàltics van tenir un paper molt vergonyós en aquest assumpte: en realitat comprem una sensació de seguretat a través de l'assistència militar des d'Espanya, a canvi de la llibertat d'un altre poble. Espanya i Catalunya es parla obertament d'això i la nostra reputació és ara la que és.
A Letònia, els mitjans de comunicació i els especialistes en relacions públiques controlats per l'ONG "Vienotība" elogien a Rinkēvičs com un bon diplomàtic. Però, de fet, ha passat molta vergonya, soscavant la imatge del nostre país.
Una vegada vaig tenir una breu i dolorosa conversa amb un respectat periodista de Barcelona, editor cap d'una gran publicació coneguda als països bàltics. Em va preguntar amb una brutal fredor: com vas poder tu, que vas lluitar amb tanta valentia per la llibertat en els anys 80 i 90, trair a altres persones amb tanta rudesa i fins i tot negociar a costa de la nostra llibertat? Va anar una pregunta retòrica. Dit això, es va acomiadar amb fredor i es va anar.
Mai m'he sentit tan avergonyit del meu país i de la meva gent. Sé molt bé que editor no és l'únic a Catalunya i Espanya que pensa això. A Madrid, fins i tot es ridiculitza el tema, "quan vam posar als bàltics en el seu lloc, els vam fer tancar la boca".
Rinkēvičs encara es va permetre mentir des del faristol de Saeima "nom del parlament unicameral de Letònia" com si res d'això hagués succeït. Encara que no era un secret per a cap dels entesos a Espanya o Letònia.
Podem explicar llarga i tediosament per què vam fer això, però això no canviarà el succeït. Només podem viure amb aquesta vergonyosa situació que creguem.
Els diplomàtics van parlar gairebé obertament sobre aquesta pressió i el tracte. Així ho va reconèixer també en una conversa privada amb un bon diplomàtic espanyol, expert relacionat professionalment amb l'OTAN, qui va assegurar que en diversos fòrums, Espanya estava amenaçant obertament als Estats bàltics si no mantenien la boca tancada i negaven el seu suport a Catalunya.
Permetin-me recordar-los que l'OTAN es va fundar com una organització per a la protecció del món lliure i la democràcia, no com un mercat on països cínics duen a terme tractes diplomàtics bruts.
Un bon amic d'Espanya, també relacionat amb l'OTAN, em va confirmar que Espanya va amenaçar als països bàltics si donaven el seu suport a Catalunya i deixar d'ajudar-los. (Cal recordar que Espanya proporcionava i encara ho fa, vigilància i protecció aèria amb avions de guerra als països del Bàltic).
Això també va ser confirmat per altres fonts no relacionades i indirectament, però clarament també pel polític de l'ONG "Vienotība", (Unitat) el diplomàtic Ojārs Kalniņš en una discussió de la televisió letona LTV sobre aquest tema.
Parlant de la comparació de Catalunya amb Bielorússia, cal entendre que Lukashenko coneix bé la veritable essència de la UE, que tard o d'hora preferirà els interessos comercials a les qüestions de democràcia.
En 1990, Alemanya i França van demanar públicament a Lituània que no s'oposés a l'URSS; en 1991, diplomàtics dels països nòrdics van aconsellar al ministre de Relacions Exteriors d'Islàndia, Hannibalsson, que tanqués la boca quan va voler secundar enèrgicament la lluita per la independència al Bàltic.
Al gener de 1991, Europa va observar amb horror formal els sagnants successos de Vílnius i Riga. Durant el cop d'agost de 1991, les grans potències d'Europa van observar els esdeveniments des de l'exterior, i si els vells comunistes haguessin guanyat, Letònia seguiria ocupada. Val la pena recordar que durant la Guerra Freda, Letònia no es va esmentar en els llibres de text d'història suecs.
Ha de recordar-se que en la dècada de 1990, l'ex Iugoslàvia va estar en guerra amb massacres i violacions durant 10 anys; Europa pràcticament no va fer res per a detenir-la de manera efectiva. La massacre de Srebrenica va matar a 8.000 persones, la força de manteniment de la pau holandesa va fugir i el general francès va sabotejar la resistència activa contra els bandits paramilitars serbis.
El mateix ocorre amb el règim comunista de la Xina: no fa molt, Alemanya va acceptar una enorme estàtua de Karl Marx com a regal del govern xinès; La UE va decidir no pensar en la plaça de Tiananmen, el Tibet, Hong Kong i altres crims del règim.
El mateix s'aplica a Rússia: agressió contra Ucraïna, un vaixell de passatgers derrocat, l'ocupació de Crimea, i res d'això va impedir que Alemanya i els països nòrdics permetessin la construcció de Nord Stream i continuessin alimentant al règim de Putin. Les sancions són només de naturalesa formal, i Rússia espera raonablement que Europa s'empassi un altre gripau, perquè la democràcia per a la UE és només una ficció quan es tracta de diners. I Lukashenko no és ximple, ho entén molt bé.
I també veu que a l'Espanya europea en 2017 va ser possible copejar als votants pacífics, empresonar a polítics triats democràticament, difondre silenciosament mentides propagandístiques, fer xantatge i subornar a altres països. I la UE troba excuses legítimes per a això…
Així que ja sabeu què s'hi "cou" a Europa.
#SalvemCatalunya
No penso anar a veure Cronos. Tinc la sensació que és una mena de tancament d’un episodi, com si ja formés part del record. Una clausura oficial, gairebé historiogràfica, en forma de thriller. I jo no voldria perdre’n la memòria: dels fets, del context i de les conseqüències.
Ja sabeu aquella idea jueva segons la qual el poble d’Israel no té història perquè l’han escrita els altres; el que té és memòria. Doncs això.
L’atemptat de la Rambla, l’agost del 17, s’haurà d’estudiar també a partir d’un fet que no és menor: Abdelbaki Es Satty, l’imam que va radicalitzar aquell grup de joves, no va aparèixer del no-res: era conegut pels serveis d’intel·ligència espanyols, hi havia mantingut contactes i el CNI havia intentat captar-lo com a confident. Això últim ho va reconèixer el mateix número dos del CNI al Congrés el 2025, tot negant que arribés a convertir-se en confident. Què significa exactament això, fins on arribaven aquells contactes i què se sabia d’ell continua sent una qüestió que mereix molt més que un «cas tancat».
La versió tova, la que han repetit la premsa bufa i els partits del procés, diu que darrere de tot plegat hi podia haver l’objectiu de crear una situació de caos que superés la capacitat dels Mossos i obligués Catalunya a demanar auxili a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, demostrant així que el país no estava preparat per assumir la seva pròpia seguretat.
Si aquell era l’objectiu, els va sortir al revés: durant aquells dies els Mossos van quedar convertits en símbol d’una Catalunya capaç de protegir-se i gestionar sola una crisi brutal. La fantasia duraria poc. Pocs mesos després, aquella mateixa policia apallissaria independentistes al crit de «La República no existe, idiota!».
Però les actuacions d’Es Satty van tenir una altra conseqüència, segurament més profunda i duradora: van atacar també l’estabilitat del model de societat catalana.
La brutalitat del 17-A no només va segar vides. Va deixar un trauma social que va destruir en molts catalans la confiança en la possibilitat d’assimilar, secularitzar i conviure sense conflicte amb una comunitat musulmana cada vegada més nombrosa. Sense aquell trencament costa molt d’entendre tot el que ha vingut després, inclosa l’emergència d’AC, la centralitat que ha adquirit la immigració en una part del debat nacional i algunes de les bestieses que ara diuen actors del film.
Els morts del 17 d’agost de 2017 no són conseqüència d’una generació espontània de terroristes nihilistes educats a l’escola catalana. Són conseqüència d’un procés de radicalització concret, dirigit per un home que havia estat en contacte amb serveis de seguretat de l’Estat i sobre el qual encara queden preguntes serioses.
Si algun dia resulta que aquestes preguntes tenien una resposta més fosca de la que avui coneixem, no serà perquè ningú no ens havia avisat que calia continuar preguntant.
I això també forma part de les conseqüències de l’atemptat. No només els morts, no només les famílies trencades, no només la por d’aquells dies: també el país que en va sortir, les desconfiances que hi van néixer, les ferides que encara arrosseguem i les preguntes que alguns voldrien donar per enterrades.
Spielberg va esperar més de trenta anys per fer Munich sobre els atemptats dels Jocs Olímpics de 1972. Aquí, en canvi, sembla que tinguem pressa per passar pàgina, posar cada cosa al seu arxivador, etiquetar-la i donar el cas per tancat.
I no. Mentre encara no sapiguem tot el que cal saber, el 17-A no és història. És memòria.
Hui, Guillem Agulló hauria fet 52 anys.
Va ser assassinat amb només 18 anys, però no van poder assassinar la seua memòria ni els ideals pels quals va lluitar.
El temps passa, però la memòria no mor.
Guillem Agulló, sempre present. ✊🏼🖤
#nioblitniperdó
Sariñena Editorial - Huesca
Su catalanofobia les lleva a estar acomplejados hasta el extremo de falsear de forma ridícula, además de la historia, la literatura.
Una de las curiosidades de los eclipses de luna es que si alineas varias fotos respecto a las estrellas te sale una imagen de la Luna atravesando la sombra terrestre y se puede intuir el tamaño de la propia sombra. Pero fíjate en un detalle...
Així, com qui no vol la cosa, Joan Laporta i el seu improvisat homenatge a l'estelada d'avui es convertirà en un nou acte de l'Any Gaudí, perquè Gaudí i la seva mà dreta, Domènec Sugranyes, tenien aquesta estelada de 1919 al taller de la Sagrada Família. Bé, Jan! 👌
El noi vol caminar dret, amb dignitat, i els polis feixistes volen que camini acotat.
Com que ell, tot i que li torcen els braços, segueix caminant dret, el poli feixista no ho suporta i li clava un cop de puny a la cara.
Tota l’actuació policial és delictiva.
INSISTEIXO: La policia sota control del PSOE.
Suposo que per això molts polítics i intel·lectuals "d'esquerres" estan ben callats.
Ells es posen del costat del poli.
Cap agressió sense resposta.