Vaig a escriure un fil d'unes poques anècdotes que com a cambrer fan tornar a creure en l'humanitat.
Com a qualsevol treball cara al públic, et trobes a moltes persones que són un dolor de cul impressionant i que et fan sentir com l'última merda del món.
2 setmanes de vaga. I demà deixe tirats als meus companys mentre es manifesten. Tota la baixona de colp, mentre estic esperant a la facturaci�� d'un vol.
Cansanci de tanta mani, la preparació d'EQC, la falta de classe, Deu. What a week, innit?
I torne a tindre por. Por de no ser independent amb 30 anys. De poder perdre el meu temps, si tot el que estic fent, és el correcte.
De si estic dedicant temps a coses que no hauria de fer. Por a parlar, por a obrir-me, a queixar-me.
Es complicat, la veritat. Necessite mimir.
Sent que torne a tener moltes coses al cap. Que només em dedique a queixar-me. I mira que tinc gent amb qui parlar, i tot I això sembla no ser prou.
Torne a no dormir, pensant si estic prenent les decisions adequades. Si la vaga servirà d'alguna cosa. Si podre mantenir-me soles.