El sociólogo James Petras describió como nadie a Felipe González: "No está vendido, está alquilado. Cualquier dirigente de la derecha puede contratarlo por una cuota. No es solo un reaccionario, es de los políticos más corruptos e inmorales de la socialdemocracia en la historia"
“Qui pugui fer, que faci”
Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud.
Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur.
I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors.
I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit.
Per això aquests dies han estat tan sorprenents.
La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció.
I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir.
En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar:
“Quien pueda hacer, que haga.”
Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa.
Vol dir deixar d’esperar permisos.
Vol dir assumir responsabilitats.
Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són.
El ciutadà que parla per defecte en català.
L’empresari que crea una empresa.
L’investigador que impulsa un projecte.
El professor que forma millor els seus alumnes.
L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel.
L’enginyer que resol un problema.
La periodista que explica les coses amb honestedat.
El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir.
Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món.
Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias.
Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies.
Potser és el recordatori que encara hi som.
Que el país continua ple de gent capaç.
Que encara existeix energia, talent i vocació de servei.
Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva.
I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat.
Qui pugui fer, que faci.
@NachoTyrion@grok Me n'alegro que confirmis que som un país ocupat perquè la gent suposadament morirà sent espanyola contra la seva voluntat. Seria Catalunya part d'Espanya sense amenaça de violència policial i de presó? No. Per tant, està ocupada. Següent pregunta, subnormal.
En una ciutat q al mati mataven una persona davant d’una comissaria d policia, a plena llum dl dia, i en van 6 enguany, els cantaires eren tractats a la @sagradafamilia com a delinqüents i expulsats pls serveis d seguretat pl simple fet q van veure una estelada. Prioritats?
Considerar que la castellanoespanyolitat a Catalunya és intrínsecament menys nacionalista, més progressista o que té més consciència de classe que la catalanitat, no només és mentida: és propaganda supremacista del nacionalisme espanyol.
El progre no nacionalista espanyol és una de les formes més dogmàtiques de nacionalisme. No van els trens, espien els mestres, sanitaris en vaga, model productiu explotador... res d'això els indigna. Mentre sigui espanyol, tot està bé
Dir que un nouvingut no té deures i que el català ha de ser simpàtic i que tots son pobres i bones persones, no és més que síndrome del salvador blanc i mandra intel·lectual. És paternalisme adolescent i una mica racista
Mentre aquí ens diuen que és retarden els promesos trens de rodalies, el ministre presumeix de tens per Madrid
El triple de trens nous per Madrid pagats amb diners que ens manlleva l'estat.
https://t.co/Sks9ZW7SbK
“Ni discursos apocalíptics, ni mentides bilingüistes, ni racistes, ni franquistes que ens acusen de racistes, ni pactes autonòmics ….. Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans.