Final.
Fins aquí. Des d'abril fins avui.
Tinc una nova idea, a un altre lloc.
No sóc poeta, ni tan sols escriptor, però necessito escriure a èpoques, per viure.
De la poesia el que té d'acte xamànic. Un gest d'algú al carrer. Un crit desconegut en la nit. Només això. Tot.
Ho sé. Després veig que m'equivoco. Tinc por de ser res per a tu, de deixar d'escriure sense tu.
Hi ha lluna, I també estels. Hi ha un que tentineja, que es mou, un avió. Gent a dins.
Sé que quasi ets irreal. Sé que tinc la meva realitat, i és quasi la que desitjo.
Conec la por, la mateixa por de malmetre un cor de vidre. I els jocs de llum de la seducció són banals.
Alguna cosa més. I només era una resposta, perquè les teves paraules arribaven a la línia on la imatge s'enfonsa en el mirall.
...
dins la nit, dues frases
córrer pels lligams secrets fins a un mateix
pel joc de miralls i contrallums i els altars del sacrifici i la bellesa
amagada?
no puc contestar jo,
el dubte sí, la por de travessar llindars sí
1
et perdo en el teu sacrifici,
incomprensible per mi
i corro a tu, i et crido en una flama que no t'encén
i et segueixo en els senyals que deixes per trobar-te
i et torno a perdre a cada moment i sempre,
el teu algun dia és el meu mai
4
ja no queda fusta dins meu
i llavors, de cop, només el vent
tu ets vent, el teu cos de dona és de vent i actes de vida
i el teu ser una dansa nua de poemes
no seré el mirall on tu et sentiràs en el plaer,
però t'estimo, lluny i dolor i desig
1
et perdo en el teu sacrifici,
incomprensible per mi
i corro a tu, i et crido en una flama que no t'encén
i et segueixo en els senyals que deixes per trobar-te
i et torno a perdre a cada moment i sempre,
el teu algun dia és el meu mai
3
amb senyals equívocs
a tu, que ni em parles a mi,
però si m'acaricies
amb la teva mà en algun moment
i et segueixo, quasi obsessivament
entre l'amor i el desfici
un gos esperant, quan sé segur que no vindràs
falta cremar alguna cosa,
però ja no queda fusta dins meu