Han passat setze anys. Era el 2009. La selecció nacional de Catalunya jugava davant un Camp Nou ple; Johan Cruyff s’asseia a la banqueta catalana; i el rival era l’Argentina, tricampiona del món, dirigida en aquells moments per Diego Armando Maradona.
Aquell mateix any Catalunya havia reunit 520.000 signatures reclamant la creació de seleccions esportives catalanes per participar en competicions internacionals i havia aconseguit que el Parlament aprovàs la Llei 9/1999, de 30 de juliol, de suport a les seleccions esportives catalanes. Mentrestant, el Govern de José María Aznar recorria la norma davant el Tribunal Constitucional. I futbolistes com Oleguer Presas, a Catalunya; Nacho Fernández, a Galícia; o Inaxio Kortabarria, a Euskal Herria, eren considerats per molts autèntics referents nacionals per haver renunciat o expressat la seva negativa a representar la selecció espanyola per motius de convicció política.
Hem passat de tot això a la situació actual, que no crec que faci falta descriure. És una metàfora força eloqüent de l’estat en què es troba la nació.
Crec que el moviment independentista hauria de fer una autocrítica profunda per entendre com hem arribat fins aquí. La situació actual es pot revertir, però difícilment serà possible si es pretén fer el mateix de sempre, amb les mateixes persones i les mateixes propostes que ens han dut a la situació present.
El nacionalisme espanyol obert i integrador no existeix. És etnicista i catalanòfob. Els molesta sentir la retransmissió en català i celebren com si haguessin marcat un gol quan els hi canvien a l'espanyol.
no teniu memòria i com que no teniu memòria no teniu classe i sense classe s'acaba despolititzant tot per això la selecció és una eina d'espanyolització perquè dilueix el blanqueig d'un escut i una bandera i el pes de la seva història
Em cago, em cago i em cago en tota la recontraputamaleïda selecció espanyola, en l'estat espanyol i totes i cadascuna de les rates covardes i desarrelades que l'animen des de Catalunya. Bona nit.
Dit amb una llengua estrangera, normalitzada per un procés d'immigració massiva que va doblar la població del país en 15 anys el segle passat. Són fills de la immigració acomplexadíssims. És molt trist, un ha d'estar en paus amb qui és i d'on ve. Si no tot és delirant.
Els exàmens de selectivitat s’avaluen de forma anònima, si han tret un 0 és perque no saben euskera, punt.
Aquests alumnes són víctimes, sí, però d’uns pares amb el Toro de Osborne incrustat al cervell que han jugat amb el futur dels seus fills per odi a la terra que els acull.
Per què volen parlar una llengua que només dominen 500 milions de persones al món si l’anglès el parlen 1.500 milions de persones? Per cridar l’atenció? Per molestar? El Mundial és un esdeveniment global i en anglès ens entenem tots! El nacionalisme és una malaltia.
Catalunya és una de les societats més secularitzades d'Europa. Més enllà d'unes desenes de milers de fidel hipermobilitzats i una indecent cobertura mediàtica, per la majoria dels catalans la sensació és de dispendi de diners públics i un mal de cap en la mobilitat.
Aquí s’hi veu la Nació Catalana sense que ningú l’hagi d’explicar. Un símbol que tots reconeixem, uns nens cantant com qui continua una cadena, una llengua que no fa de complement sinó de casa, i una manera d’estar davant del món que no sembla improvisada. No és la Catalunya administrativa, ni la Catalunya de les campanyes, ni la Catalunya convertida en decorat. És aquella Catalunya que, quan apareix sencera, fa que fins i tot qui volia mirar només una cerimònia acabi veient un poble.
Aquesta és la part que costa tant de falsificar. Una nació no és només gent vivint al mateix lloc. És una memòria que encara passa de boca a boca, uns codis compartits, una continuïtat que els infants reben abans de saber posar-hi paraules. En aquesta escena no hi ha teoria política, i justament per això colpeja més. Hi ha un nosaltres visible. I quan el veus, costa molt tornar a fer veure que Catalunya és només una població dins un mapa.