Olivia
Online
Llegendari Valencià
@LlegendariVal
De serra, carrasca i margalló. Costums, creences mites i llegendes de les nostres terres. 📜
Diània, País Valencià
Joined July 2023
3.5K Following
3.6K Followers
632 Posts
La Porta del Mestre s’alçava entre els murs del Castell de Montesa com un dels accessos més importants del convent fortificat. Les seues pedres van presenciar durant segles l’activitat quotidiana de l’Orde de Montesa, des de l’entrada i eixida dels mestres fins a les reunions i decisions que es prenien en el centre de govern de la institució. Situada a l’accés de les dependències reservades al Mestre, la màxima autoritat de l’orde, aquesta portada simbolitzava el poder i la importància del càrrec. La seua arquitectura renaixentista, enriquida amb un frontó clàssic i l’escut del Sacre Convent, reflectia la rellevància de l’espai al qual donava accés.
En arribar a l’espai on s’alçava la Porta del Mestre, és fàcil imaginar la importància que va tindre dins del Castell de Montesa. Durant segles, aquesta portada va donar accés a les estances del Mestre de l’Orde de Montesa, la màxima autoritat de la institució. Per ella transitaven els responsables del govern de l’orde i aquelles persones que acudien a tractar assumptes relacionats amb l’administració d’un dels principals centres religiosos i militars del Regne de València.
La porta formava part de les cambres del Mestre, situades dins del Sacre Convent de Montesa. Manada construir pel mestre Francesc Llançol de Romaní, la seua elaborada decoració renaixentista, amb un frontó clàssic i l’escut conventual, mostrava la rellevància de l’espai i la dignitat del càrrec que representava. No era només un element arquitectònic, sinó també una manifestació visible del poder i del prestigi de l’Orde de Montesa.
L’any 1748, un fort terratrèmol va destruir gran part del conjunt monumental. Les dependències conventuals van quedar greument afectades i el castell inicià un llarg període de decadència. Malgrat la destrucció, la Porta del Mestre es va conservar i fou recuperada de les ruïnes. En un primer moment, va ser traslladada a la Casa Temple de València, que s’havia convertit en la nova seu de l’Orde de Montesa després de l’abandonament del castell. Anys més tard, la portada fou instal·lada al Palau de la Generalitat Valenciana, on continua conservant-se en l’actualitat.
Hui, el seu recorregut, des de la muntanya de Montesa fins a València fa que la porta ja no es trobe al lloc per al qual va ser construïda, ha deixat de ser guardiana de secrets, juraments i decisions que marcaren el destí del Regne de València, però continua sent una de les peces més valuoses conservades de l’antic Castell de Montesa.
Sí, en termes generals això ha passat moltes vegades al llarg de la història, encara que amb matisos.
Quan una religió nova apareix en una societat on ja existeixen creences, costums i festes arrelades, sovint es produïx un procés que els historiadors anomenen sincretisme religiós: elements de tradicions diferents es combinen, s’adapten o es reinterpreten.
Ara bé, no sempre és una estratègia conscient de convertir gent més ràpidament. De vegades és una decisió deliberada de líders religiosos; altres vegades ocorre de manera gradual perquè les persones convertides continuen conservant costums anteriors i els adapten al nou marc religiós.
Des dels seus orígens en el segle XIV el Corpus va coincidir en dates amb antigues celebracions paganes, rituals ancestrals lligats al cicle agrari. L’absorció d’aquestes manifestacions per part del cristianisme explica la fusió d’elements de la cultura popular i religiosa.
Però, més enllà de la significació religiosa, els nostres majors vivien la diada del Corpus Cristi com un esclat del que ja tenim casi damunt, l’estiu, i ho feien amb una riqueza cultural extraordinaria que encisava i que encara perdura.
La processó del Corpus compta amb nombroses danses i elements religiosos: les roques, gegants i cabuts… Però sens dubte el més característic és la Moma, la que enclou més contingut simbòlic i considerada la més antiga.
La Moma, vestida de blanc i element central de la dansa, encarna la virtut, mentre que els ‘moms’, vestits de roig i negre simbolitzant els colors de l’infern, representen els pecats capitals. Les figures que representen, al so d’una senzilla melodia interpretada amb dolçaina i tabal, simbolitzen la lluita entre el bé i el mal, i a la fi, el triomf de la virtut.
Durant els darrers temps de domini musulmà a la Valldigna, el vell castell d’Alfàndec (o de la Reina Mora )s’alçava majestuós sobre les muntanyes, vigilant la vall i els seus habitants. Entre els seus murs vivia una reina mora, orgullosa i valenta, que governava la fortalesa amb fermesa.
Un dia, les tropes cristianes arribaren a les portes del castell. L’assalt fou llarg i ferotge. Els crits dels combatents ressonaven entre les roques mentre les defenses anaven cedint a poc a poc. Quan la reina comprengué que la derrota era inevitable i que el castell estava a punt de caure en mans de l’enemic, una profunda tristesa s’apoderà del seu cor.
Negant-se a rendir-se i decidida a no veure’s humiliada pels vencedors, prengué el seu fill menut entre els braços i s’acostà a una de les finestres que donaven al precipici. Diuen que, abans de llançar-se al buit, dirigí una última mirada a la vall que tant havia estimat. Tot seguit, amb una determinació que encara hui impressiona, es deixà caure al buit amb el seu fill.
La reina morí en l’acte en colpejar les roques del barranc. Però, contra tota esperança, el xiquet sobrevisqué. Alguns conten que fou protegit per la providència; altres, que les mateixes muntanyes el van acollir amb pietat.
Des d’aleshores, la memòria d’aquell tràgic succés ha perdurat de generació en generació. I encara avui, en les nits més fosques i silencioses, quan el vent s’escola entre les ruïnes del castell, hi ha qui assegura sentir una veu llunyana i melangiosa. Diuen que és la reina mora, que continua vagant pels voltants de la fortalesa, lamentant la pèrdua del seu regne i vetlant eternament pel destí del seu fill.
@desficacis @aguesuttree @mutronda_jm @pacolonso @tonacatala @FelipBens La millor de les sorts company ! Faré parada obligatoria.
Orgull !
Tot col·lapsat. La plaça de l’Ajuntament ja està plena i nosaltres estem davant de l’estació del Nord pràcticament sense moure’ns cap a Colom
S’acosta el moment màgic d’arreplegar les herbes per al nostre benvolgut Herbero, una beguda espirituosa molt arrelada de les comarques que envolten la Serra de Mariola (El Comtat, l’Alcoià i la Vall d’Albaida). La Mariola te una impressionant riquesa botànica on predominen les plantes medicinals i les herbes aromàtiques que s'han adaptat perfectament a la sequedat i aridesa que es troba en zones del bosc…
L’ origen d’esta veguda que a dia de hui ens acompanya a moltes de les nostres sobretaules es pot situar en els temps dels alquimistes i metges musulmans que van fer referència a l’alcohol (aqua vitae o aqua ardents) per a la vida quotidiana, enaltint les seues virtuts medicinals, tradició que va continuar amb els monjos cristians i posteriorment amb els vilatans que han elaborat les seues pròpies fórmules magistrals amb receptes que han passat de pares a fills donant-li per nom genèric d’Herbero.
La fórmula o combinació exacta de plantes sol ser molt personal i no hi ha dues idèntiques. La llista de plantes amb les quals algun afeccionat ha preparat el seu herbero pot superar el centenar…
El Cantalar sempre havia sigut considerada una muntanya especial, envoltada d’un misteri antic que els habitants de la Foia de Castalla respectaven des de temps immemorials. No destacava per la seua altura, sinó per l’energia i el simbolisme que amagaven les seues roques. Per als antics pobladors, aquella serra era una muntanya màgica, un espai sagrat que unia la terra amb el cel, un autèntic centre espiritual on els humans podien comunicar-se amb les forces de la natura i amb els avantpassats.
Els camins del Cantalar conduïen fins a diversos altars rupestres excavats directament sobre la pedra. Les seues cassoletes i canals no havien sigut fetes a l’atzar. Cada forma, cada orientació i cada detall semblaven respondre a un coneixement antic relacionat amb el moviment dels astres. Els savis de la muntanya observaven el firmament i coneixien les estreles, el recorregut del Sol i els cicles de la Lluna. Algunes cassoletes apareixien alineades amb constel·lacions com l’Escorpí i l’Ossa Menor, convertint El Cantalar en una mena d’observatori astronòmic i calendari sagrat.
Durant els solsticis i els equinoccis, la muntanya adquiria encara més importància. Els primers rajos del Sol travessaven les roques i il·luminaven exactament determinades cassoletes i canals, mentre que en certes nits la Lluna apareixia alineada amb alguns dels altars principals. Aquells fenòmens eren interpretats com senyals divins. Els antics habitants es reunien aleshores per celebrar rituals, demanar fertilitat per als camps, protecció per al poble i pluja per a superar les sequeres. El cel i la pedra quedaven units en un mateix llenguatge sagrat.
Entre tots els altars destacava la coneguda Taula de Sacrificis. La gran roca, amb dues cassoletes redones i una cavitat rectangular, també esta el vas del bronce i l’altar de la lluna. Allí es dipositaven ofrenes de cereals, oli, vi o sang d’animals sacrificats. Els líquids descendien lentament pels canals excavats, com si la mateixa muntanya absorvira les pregàries dels humans.
La nit transformava El Cantalar en un lloc encara més impressionant. Quan el Sol desapareixia darrere de la Penya del Migjorn i les estreles començaven a aparéixer, el silenci cobria els altars i les roques. L’Escorpí brillava sobre l’horitzó i l’Ossa Major marcava el nord etern, tal com ho havia fet durant milers d’anys. En aquell instant, la muntanya deixava de ser només pedra i paisatge per convertir-se en un pont entre mons, un temple viu on el temps, la natura i el cosmos es trobaven en perfecta harmonia.
Hui, en complir-se 750 anys de la mort d’Al-Azraq, la seua figura emergeix amb força des de les muntanyes i valls que el van veure resistir. Cabdill valent i símbol de dignitat, representa la lluita d’un poble per la seua terra, la seua cultura i la seua llibertat en un temps de profunds canvis i conquestes.
Tal com recorda l’historiador Lluís Vidal, Al-Azraq fou “un personatge que es va deixar la vida per la terra dels seus”, una afirmació que sintetitza el seu llegat amb una intensitat que travessa els segles. La seua resistència, marcada per la intel·ligència estratègica i una determinació inqüestionable, culminà amb la seua mort en combat, fidel fins al final a allò que defensava.
Lluny de ser només un personatge del passat, Al-Azraq s’ha convertit en memòria viva, en veu dels vençuts que sovint no apareixen als relats oficials. La seua història ens recorda que el passat no és únic ni immutable, sinó plural, construït també des de la resistència i la pèrdua.
Set segles i mig després, el seu llegat continua present en la identitat de les nostres terres. Recordar-lo no és sols mirar enrere, sinó també reivindicar la riquesa cultural que ens ha configurat i la necessitat de preservar-la.
Que la memòria d’Al-Azraq perdure com a símbol de resistència, de dignitat i de fidelitat a les arrels.
D’aquesta mateixa vesprada. Algú sap dir-me si s’obri al públic o sempre està tancat?
Hi hagué un temps en què l’Orde de Montesa no era només una institució religiosa i militar, sinó un dels grans pilars del Regne de València. Nascuda de les cendres de l’Orde del Temple, i hereva també d’una part del seu poder, Montesa es convertí en una força clau dins d’un regne que, encara sota la Corona, conservava les seues pròpies estructures, lleis i una identitat política pròpia.
Però aquell equilibri començava a trontollar.
Al segle XVI, les antigues llibertats dels territoris de la Corona d’Aragó anaven cedint davant un nou model: una monarquia cada vegada més centralitzada. El Regne de València, com altres territoris, veia com la seua autonomia es reduïa lentament, no sempre amb decrets visibles, sinó a través de decisions polítiques, pressions i maniobres de poder.
En aquest context apareix Pere Lluís Galceran de Borja, l’últim gran mestre que exercí amb una autonomia real. No era només un líder religiós o militar: era també un dels últims representants d’aquell poder propi valencià que encara resistia dins del sistema.
Però això el convertia en un obstacle.
Al tron, Felip II, decidit a consolidar el seu control sobre tots els territoris. Després d’intents fallits per sotmetre l’orde, el conflicte prengué un gir més fosc. Un jove, sotmés a tortura, acusà el mestre d’una relació íntima prohibida. Paraules arrancades amb dolor, convertides en instrument polític.
El judici fou ple d’ombres: contradiccions, testimonis poc fiables, interessos evidents. El jove acabà a la foguera. El mestre, condemnat a presó, passà anys reclòs en possessions de la pròpia orde, especialment al castell de Perputxent.
Però el veritable desenllaç no es trobava en la sentència.
Amb el temps, arribà el perdó. Un acord silenciós, però transcendental. Pere Lluís Galceran de Borja recuperava la llibertat, però el preu era altíssim: acceptar que, després d’ell, l’Orde de Montesa deixaria de ser autònoma.
I amb això, no sols es transformava una orde.
Felip II aconseguia integrar definitivament una de les institucions més poderoses del territori dins de la Corona. El títol de gran mestre passava a ser patrimoni del rei. I el que abans havia sigut un centre de poder valencià es convertia en una peça més de l’engranatge monàrquic.
Era un pas més —decisiu— en la pèrdua d’autonomia del Regne de València.
No fou un trencament sobtat, sinó un procés lent, fet de concessions, imposicions i derrotes silencioses. Però cada pas comptava. I el cas de Montesa simbolitza com les institucions pròpies anaven quedant subordinades a un poder cada vegada més llunyà.
Segles abans, Jacques de Molay havia sigut eliminat en una altra lluita entre ordre i monarquia. En el cas valencià, no hi hagué una destrucció total, però sí una absorció progressiva.
Hi hagué un temps en què l’Orde de Montesa no era només una institució religiosa i militar, sinó un dels grans pilars del Regne de València. Nascuda de les cendres de l’Orde del Temple, i hereva també d’una part del seu poder, Montesa es convertí en una força clau dins d’un regne que, encara sota la Corona, conservava les seues pròpies estructures, lleis i una identitat política pròpia.
Però aquell equilibri començava a trontollar.
Al segle XVI, les antigues llibertats dels territoris de la Corona d’Aragó anaven cedint davant un nou model: una monarquia cada vegada més centralitzada. El Regne de València, com altres territoris, veia com la seua autonomia es reduïa lentament, no sempre amb decrets visibles, sinó a través de decisions polítiques, pressions i maniobres de poder.
En aquest context apareix Pere Lluís Galceran de Borja, l’últim gran mestre que exercí amb una autonomia real. No era només un líder religiós o militar: era també un dels últims representants d’aquell poder propi valencià que encara resistia dins del sistema.
Però això el convertia en un obstacle.
Al tron, Felip II, decidit a consolidar el seu control sobre tots els territoris. Després d’intents fallits per sotmetre l’orde, el conflicte prengué un gir més fosc. Un jove, sotmés a tortura, acusà el mestre d’una relació íntima prohibida. Paraules arrancades amb dolor, convertides en instrument polític.
El judici fou ple d’ombres: contradiccions, testimonis poc fiables, interessos evidents. El jove acabà a la foguera. El mestre, condemnat a presó, passà anys reclòs en possessions de la pròpia orde, especialment al castell de Perputxent.
Però el veritable desenllaç no es trobava en la sentència.
Amb el temps, arribà el perdó. Un acord silenciós, però transcendental. Pere Lluís Galceran de Borja recuperava la llibertat, però el preu era altíssim: acceptar que, després d’ell, l’Orde de Montesa deixaria de ser autònoma.
I amb això, no sols es transformava una orde.
Felip II aconseguia integrar definitivament una de les institucions més poderoses del territori dins de la Corona. El títol de gran mestre passava a ser patrimoni del rei. I el que abans havia sigut un centre de poder valencià es convertia en una peça més de l’engranatge monàrquic.
Era un pas més —decisiu— en la pèrdua d’autonomia del Regne de València.
No fou un trencament sobtat, sinó un procés lent, fet de concessions, imposicions i derrotes silencioses. Però cada pas comptava. I el cas de Montesa simbolitza com les institucions pròpies anaven quedant subordinades a un poder cada vegada més llunyà.
Segles abans, Jacques de Molay havia sigut eliminat en una altra lluita entre ordre i monarquia. En el cas valencià, no hi hagué una destrucció total, però sí una absorció progressiva.
Hui coneguem la llegenda de la Cova de les Calaveres a Benidoleig.
Un vell llibre havia estat a la casa d’eixa família morisca a Benidoleig des de temps immemorials però ningú de la casa parlava d’ell, era un secret de la família.
Durant generacions els moriscos treballaren els camps valencians fins que un mal dia va arribar la noticia, el rei els expulsava, aquella antiga família també havia de deixar les terres i partir per a embarcar cap a Àfrica.
Dos membres joves van decidir fer alguna cosa per poder anar-se'n amb millors garanties i van buscar l’ajuda de dos cristians, la proposta era trobar el fabulós tresor que segons la llegenda estava ocult en una cova propera, gran i profunda, la Cova de les Calaveres.
Els dos cristians també coneixien les històries sobre la caverna i els advertiren que el tresor estava protegit per una poderosa màgia, els moriscos es van mirar, era hora de trencar el jurament famíliar i els van mostrar el llibre. Estava escrit en llengua d’Aràbia per un avantpassat que ningú recordava però que alguna cosa tenia a vore en el tresor doncs explicava com véncer la protecció màgica de la cova.
Segons les secretes instruccions calia portar un gat sense cap pel negre, després quan arribaren a mitjan cova havien de llegir un conjur per evitar l’atac de les presències defensores, el camí se’ls mostraria si cremaven certes herbes aromàtiques. I finalment arribats al tresor havien d’abocar el gat damunt de l’or com a ofrena.
Era arriscat però a la mitjanit es van trobar davant de l'entrada de la cova, en un sac portaven el gat i un dels moriscos sostenia el llibre amb mans tremoloses. Tots sabien de gent que ho havien intentat i no tornaren a eixir. A la fi s’enfilaren cap a les entranyes de la cova, a punt van estar de tornar a eixir però la fé en aquell llibre màgic els va ajudar i seguiren pels passadissos i grans sales.
Aleshores una llum va aparèixer d’enmig de les tenebres, incapaços de fugir pel pànic, van distingir la forma d’una jove morisca que filava distreta. El morisc que portava el llibre advertint que estaven davant d'una prova, va buscar a les pàgines el conjur, el va recitar i amb l’última paraula del conjur l’espectre es va esvair.
Temorosos van seguir mentre resaven cadascú a la seua divinitat, mentre avançaven van traure les plantes i les van cremar perquè se’ls mostrara el camí, i d’alguna forma màgica malgrat el laberint, arribaren a una estança que brillava. Mai havien vist res semblant, ni tan sols podien imaginar que existira tanta riquesa al món, però ahí estava.
Quan van avançar per a fer-se amb el tresor, de sobte va aparèixer el seu guardià. Era un gegant negre immòbil com una estàtua i amb un garrot alçat, ni entre els quatre junts el podrien véncer. Aleshores van soltar el gat sense cap pel negre per a fer l’ofrena.
El gegant es va moure per a comprovar el gat però aquest no era completament blanc i els el va llançar per a després tornar a la seua posició. Hi Havien fracassat, però mentre passava tot això un dels quatre va agafar un grapat de perles.
Frustrats, feren la caminada de tornada però el pànic els va envair quan trobaren la porta tapada, en eixe moment, totes les forces obscures que purulaven a la caverna es feren presents. El pànic els va dominar i ja esperaven la mort quan van començar a sospitar que un els havia traït, havien furtat part del tresor sense permís i això els hi havia condemnat a passar allí tota l'eternitat.
A la fi el responsable va confessar i sols quedava una possibilitat, tornar-ho i confiar en què aquelles forces màgiques que custodiaven el tresor tingueren pietat d’ells. Deixaren les riqueses a la càmera del tresor i llavors tot va començar a tremolar, hagueren enderrocs, la tornada va ser angoixosa però quan van vore l'entrà i la fosca nit a l’exterior van córrer desesperats tement que es tancara. Van viure per a contar-ho, per això coneguem esta història però cap d’ells va tornar a ser els mateix.
Va de bo ! M&C🌙➕
Hi ha històries que semblaven escrites en pedra… fins que algú s’atreveix a rellegir-les.
Enhorabona per la feina. Molt recomanable 👇
En el Dia dels Castells alliberem TALAIA 🛡️
Preguntem a historiadors i arqueòlegs:
Qui va alçar els castells valencians ? I per a què?
Espòiler: NO són el que pensem que són.
Fil i enllaç al documental 👇
Al-Yazira, l’illa del Xúquer.
Most Popular Users
Elon Musk
@elonmusk
240.3M followers
Barack Obama
@barackobama
119.2M followers
Donald J. Trump
@realdonaldtrump
111.6M followers
Cristiano Ronaldo
@cristiano
109.6M followers
Narendra Modi
@narendramodi
106.9M followers
Rihanna
@rihanna
97.4M followers
NASA
@nasa
92.1M followers
Justin Bieber
@justinbieber
90.7M followers
KATY PERRY
@katyperry
87.1M followers
Taylor Swift
@taylorswift13
81M followers
Lady Gaga
@ladygaga
72.5M followers
Kim Kardashian
@kimkardashian
69.5M followers
Virat Kohli
@imvkohli
69.1M followers
YouTube
@youtube
68.6M followers
Bill Gates
@billgates
63.6M followers
The Ellen Show
@theellenshow
62.5M followers
CNN
@cnn
61.9M followers
Neymar Jr
@neymarjr
61.7M followers
X
@x
60.9M followers
Selena Gomez
@selenagomez
60.2M followers