Cert, Jordi. La inseguretat no és un problema aïllat, sinó una conseqüència més d'una degradació urbana que fa massa temps que s'arrossega durant aquest mandat: manca de neteja, paviments deteriorats, comerç de proximitat cada vegada més debilitat, immobles abandonats i patrimoni desatès.
Quan tots aquests factors s'acumulen, el resultat és un nucli antic que perd activitat, confiança i qualitat de vida. No n'hi ha prou amb actuacions puntuals ni amb negar la percepció dels veïns i comerciants. Cal una intervenció integral, sostinguda i amb objectius concrets. La deixadesa es resol amb un bon govern que deriva d'una estima per la ciutat i la seua gent.
Una altra vegada, el comerç de Tortosa s’ha despertat amb una mostra de la inseguretat que pateix. Un altre establiment afectat. Un altre comerciant que paga les conseqüències.
Ja n’hi ha prou de minimitzar el problema i de refugiar-se en discursos tranquil·litzadors. El govern Lleixà-Jordan ha de deixar de negar l’evidència.
Cal reforçar des d'ara mateix la vigilància i actuar amb mesures concretes. La seguretat del comerç no pot continuar sent una prioritat només de paraula.
Avui el centre històric d Tortosa s'ha despertat amb diferents comerços amb els vidres trencats. I mentre,el govern Jordan segueixen dient que no tenim cap problema de seguretat. Cal actuar i posar https://t.co/TcHhHxNtEY seguretat ha de ser una prioritat i fa 3 anys que no ho es
@AticcoWorkspace «Parlar una llengua que tots entenem» és el nom educat que doneu a una imposició molt simple: que el catalanoparlant renunciï i el castellanoparlant no hagi de fer mai cap esforç. Això no és convivència, és supremacisme lingüístic de saló: prou polit per no semblar brut i prou brut per deixar clar quina llengua mana i quina ha de demanar permís. I encara us feliciteu per la tolerància.
📌 Els treballadors d'Aticco defensen l'acomiadament d'una empleada: "No és el mateix prohibir el català que demanar parlar una llengua que tots entenem" https://t.co/QI1LPU0z3g
Cap diagnòstic converteix una conducta perjudicial en acceptable, però cap conducta observada superficialment permet negar un possible trastorn ni culpabilitzar automàticament la família.
Hi ha una observació de fons defensable, però està desenvolupada amb prejudicis, confusió terminològica i una generalització abusiva. Com a columna provocadora pot funcionar; com a reflexió solvent sobre educació i salut mental, és deficient.
Aina Clotet ha defensat la barreja de català, castellà, anglès i francès a "Viva" com un acte de llibertat creativa. Diu que li agrada perquè la vida també barreja llengües. La frase sona oberta, moderna i cosmopolita. Però amaga una qüestió incòmoda: les llengües que conviuen a Catalunya no ho fan en condicions d’igualtat.
L’escriptor Enric Gomà ho ha resumit amb una ironia precisa: volia anar a veure la pel·lícula amb un noi holandès de 29 anys que sap català, però no castellà. Si la projecció no subtitula en català els diàlegs en castellà, aquell espectador no pot seguir l’obra sencera.
La paradoxa és evident. Clotet reivindica la seva llibertat per utilitzar qualsevol llengua, però no sembla preocupar-se per la llibertat de qui ha decidit aprendre català i viure en català. La llibertat de la creadora es proclama; la de l’espectador simplement es dona per irrellevant.
Naturalment, una directora pot fer la pel·lícula que vulgui. Ningú no li exigeix que elimini el castellà, l’anglès o el francès. Però la llibertat artística no converteix qualsevol decisió en neutral, ni impedeix que se’n critiquin els efectes. Quan una obra catalana incorpora diverses llengües i no garanteix que pugui ser compresa íntegrament des del català, la suposada diversitat acaba reforçant la llengua dominant.
Aquest és el punt que Clotet omet. A Catalunya, el bilingüisme que s'hi aplica no és una trobada equilibrada entre dues llengües igualment fortes. El castellà és conegut gairebé universalment i disposa d’un mercat audiovisual immens; el català, en canvi, ha de justificar constantment la seva presència i sovint ni tan sols serveix per accedir plenament a productes culturals creats al mateix país.
Dir que “la vida també és així” no resol aquesta desigualtat: la naturalitza. Confon descriure una realitat amb legitimar-la. La vida pot estar plena d’asimetries, però l’artista decideix com les representa i quines necessitats considera dignes d’atenció.
Aina Clotet té tot el dret a barrejar llengües. Però no pot presentar aquesta decisió com una forma absoluta de llibertat i ignorar que, sense subtítols en català, deixa fora precisament qui ha fet l’esforç d’aprendre la llengua pròpia del país.
Perquè la llibertat lingüística no consisteix només a poder parlar en qualsevol llengua. També consisteix a poder viure plenament en català sense que et recordin, fins i tot al cinema català, que hauries d’haver après castellà.
Un noi holandès de 29 anys sap català. No sap castellà. Per això no podrà anar a veure "Viva".
Aina Clotet, arran de l'estrena de la seva pel·lícula "Viva" —seleccionada a la Setmana de la Crítica de Canes—, ha reivindicat la barreja lingüística del film com un acte de llibertat creativa: diu que li encanta perquè "la vida també la té", i que per això hi conviuen el català, el castellà, l'anglès i el francès.
L'escriptor Enric Gomà (@EnricGoma) li ha respost amb una ironia que val més que deu articles d'opinió: "hi volia anar amb un noi holandès de 29 anys que sap català i no sap castellà i per tant no hi podrà anar."
I aquí és on la "llibertat" es desmunta sola. El noi holandès va triar aprendre català. Una tria tan legítima com qualsevol altra, i que en qualsevol país normal seria l'opció més "lliure" possible: aprendre la llengua pròpia del lloc on vius.
Però resulta que aquesta llibertat només compta quan és la del cineasta que barreja idiomes a la pantalla. La de l'espectador que ha après només català no compta per a res: es queda fora de la sala igualment.
Es pot defensar la barreja lingüística com a decisió artística, això és feina de cadascú. El que no es pot fer és dir-ne "llibertat" i no veure que aquesta mateixa llibertat exclou precisament qui ha decidit viure només en la llengua del país.
A la newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes com aquest.
Cada dia, un mail que t’estalvia una consulta. Tot el que afecta la teva butxaca, explicat perquè s’entengui.
Apunta-t’hi de franc: 👉 https://t.co/3KYpimcWay
(Assegura’t de posar bé el correu. Després, rebràs un correu electrònic de confirmació. Si no el veus, revisa la carpeta de correu brossa, arrossega’l a la safata principal i confirma'l perquè t'arribin totes les novetats.)
NOU CONCEPTE DESBLOQUEJAT: la bretxa de gènere tèrmica.
Quan ell abaixa la temperatura de l’aire condicionat no és perquè tingue calor: és heteropatriarcat refrigerat.
I si ella augmenta la temperatura de la calefacció, és justícia climàtica amb perspectiva de gènere.
El termòstat, com sempre, serà investigat per masclisme estructural.
#Neofilologia
Expertos piden más vegetación y menos asfalto para lidiar con el aumento de temperaturas por el cambio climático: "El aire acondicionado es insuficiente. Las ciudades son hornos y hay que convertirlas en bosques habitables" https://t.co/0xrcuKVQGA
🔴 Castell de Miravet: un viatge al cor de la història templera de Catalunya
Considerat un dels millors exemples d’arquitectura militar templera d’Europa, el castell continua sent una de les grans joies patrimonials de Catalunya
https://t.co/BNS5M8HbD4
@VilaWeb La típica barreja de fets comprovables, inferències plausibles i judicis de valor com si tot tingués el mateix grau de certesa. I això, periodísticament, és una mala pràctica.
Si el català és invisible en actes amb presència o cobertura municipal, la Regidoria de Llengua Catalana falla en la seua funció bàsica. La llengua no es defensa només proclamant-la, sinó fent-la present i necessària en l’espai públic. Vergonya, govern, vergonya.
Quina és exactament la funció de la Regidoria de Llengua Catalana de @Tortosa si es promocionen o es col•labora en actes on el català és invisible? 🤔 #Tortosa#Català