Lo Canigó

Dues estrofes del Canigó cada dia. Una manera pausada de llegir el Gran Poema de Verdaguer.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.–

[Lo Canigó @LoCanigo]

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

[Lo Canigó @LoCanigo]

–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?

[Lo Canigó @LoCanigo]

–Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

[Lo Canigó @LoCanigo]

D’Orsèolo a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

[Lo Canigó @LoCanigo]

Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

[Lo Canigó @LoCanigo]

[Epíleg. Los dos campanars]
Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que umplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

[Lo Canigó @LoCanigo]

Avant: per monts, per terra i mars no et pares,
ja t’és petit per trono el Pirineu,
per ésser gran avui te despertares
a l’ombra de la Creu.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Pàtria!, et donà ses ales la victòria;
com un sol d’or ton astre es va llevant;
llença a ponent lo carro de ta glòria,
puix Déu t’empeny, oh Catalunya!, avant.

[Lo Canigó @LoCanigo]

Bressem-la encara en est bressol de serres,
enrobustim sos braços i son cor;
sos braços fem de ferro per les guerres,
mes per la pau umplim son pit d’amor!

[Lo Canigó @LoCanigo]

Branda amb son puny la llança poderosa;
lo que ella guanye ho guardarà la Creu;
sobre son pit té sa fillada hermosa
que ens fa alletar amb fe i amb amor seu.