Como educadora infantil me veo en la obligación de decir que no ceder ante el berrinche y sin embargo darle una opción más sana y aún encima dejar que lo haga él y que sea un rato juntos madre - hijo es lo mejor que podría haber hecho, ojalá todos los padres fuesen así
Puede no haber usado ozempic, pero que el ozempic ha cambiado de nuevo los cánones estéticos (femeninos, claro, cómo no) es una realidad y se busca ese resultado aunque sea con otros medios (más sanos o naturales).
Per Ensenyament l'Educacio inclusiva es tancar totes les escoles d'educacio especial, posar tothom amb un mateix sac i carregar totes les tasques al professorat. O sigui " cafe para todos" i aixo no és res més q una ESTAFA embolicada amb nom d'igualtat i progressisme.
No me canso de decirlo, la inclusión sin recursos, no es inclusión.
Ni para los niños NEAE, que tienen todo el derecho a recibir una educación digna y de calidad.
Ni para el resto de alumnos que tienen el mismo derecho.
Ni para los profesores que no llegamos a todo.
RECURSOS.
JA N’HI HA PROU DE MIRAR CAP A UN ALTRE COSTAT! 📢
Fa massa temps que els docents avisem: les aules han canviat. L’augment de casos d’alumnat amb TEA i dificultats d’aprenentatge és una realitat diària que ens desborda. Però, quina resposta rebem?
❌ Atacs constants: Se’ns resumeix la feina a "tenir moltes vacances" per evitar parlar del que realment importa.
❌ Promeses buides: El Govern s’omple la boca anunciant augments de pressupost que mai arriben realment a les aules.
❌ Mala gestió: Quan hi ha diners, massa sovint s’inverteixen en recursos estètics o projectes que no resolen la falta de mans ni la realitat del dia a dia.
No volem medalles, volem recursos reals. Menys burocràcia, menys inversions en "fum" i més personal especialitzat per atendre com cal a cada infant.
L'educació inclusiva no es fa amb titulars, es fa amb pressupostos efectius i escoltant els qui som a peu de canó. 🍎✊
#DocentsEnLluita #InclusióReal #ProuPromeses #EducacióInclusiva
💔 Divendres ens despediem del forn Santa Clara, assassinat per la gentrificació i l'especulació: la nova propietat li volia apujar el doble el lloguer, a 3000€
Així el capitalisme acaba amb els barris: no té en compte els vincles ni les persones, només l'imperi dels diners
Mestres!!
les criatures amb malalties cròniques tenen dret a que una infermera els assisteixi en horari escolar.
Que no us enganyin, vosaltres NO heu de sondar, ni manipular traqueos ni alimentar per sonda, no heu de fer "cursets" d'infermeria d'una hora per salvar el món
És a dir, els teus fills -a molt tardar- comencen l'escola als 5 anys i acaben d'estudiar als 16, com a poc. Els responsables de cuidar-los, educar-los, i ensenyar-los, durant MÍNIM 13.706 hores surten a dir que estan COL·LAPSATS, i tu t'enfades perquè et tallen una carretera
ok
Sono passati cinque anni da quando è uscita Normal People, la serie tv tratta dall'omonimo libro di Sally Rooney (in Italia pubblicato da Einaudi con il titolo Persone Normali). Non so quante volte ne ho scritto; ho perso il conto. Ciclicamente, soprattutto d'estate, mi capita di rivederla (è disponibile in esclusiva su Raiplay). Continuo a credere che sia una delle cose migliori mai fatte per il piccolo schermo. E per un motivo semplicissimo: ha intercettato, più e meglio di altri prodotti, un particolare sentimento; ha raccontato con lucidità, partendo dal romanzo di Rooney, una generazione. Fragile, complessa, a suo modo unica. Senza mai scadere in una retorica melensa e vittimistica.
Se Normal People è quella che è, buona parte del merito è dei due protagonisti, interpretati da Daisy Edgar-Jones e Paul Mescal, che insieme sono assolutamente perfetti. Riescono a restituire un'idea chiara e coerente di intimità e vicinanza. E poi Normal People è una serie piena di erotismo e di sensualità: e non per le scene di sesso o di nudo, ma per questa tensione che si respira in diversi momenti e che costringe i protagonisti in una morsa asfissiante. Alcuni episodi, come quello ambientato in Italia, hanno partecipato alla creazione - no, meglio: all'affermazione - di un immaginario estivo differente, lontano dalle spiagge e dal mare e più vicino all'entroterra, con i suoi paesini, le sue colline e i suoi alberi.
In Normal People si parla di depressione, di rabbia e di amore. Si parla, poi, di amicizia. E se ne parla in un modo feroce, genuino, che non cerca mai la complicità o la benedizione del pubblico. Le persone che hanno lavorato a questa serie - Lenny Abrahamson e Hettie Macdonald alla regia; Alice Birch e Mark O'Rowe alla sceneggiatura con la stessa Rooney - sono riuscite a cogliere e a fotografare un sentimento preciso: non semplice, attenzione, e nemmeno facile da descrivere; un sentimento universale, di pancia, che pizzica le coscienze, che le smuove, che gioca con i sensi e che ci dice, alla fine, che siamo soltanto persone. Fallibili, imperfette; spesso mediocri. Ossessionate dal sesso e terrorizzate dalla solitudine. E a volte pronte a fare la cosa giusta.
Si esteu cansats de les tardes fosques segur que us agrada saber que a partir d'avui ja comencen a allargar una mica! Diumenge ja haurem guanyat gairebé 30 segons de llum solar a la tarda i a final de mes haurem sumat uns deu minuts. Comença el compte enrere per a l'estiu... 🌞