“Qui pugui fer, que faci”
Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud.
Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur.
I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors.
I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit.
Per això aquests dies han estat tan sorprenents.
La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció.
I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir.
En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar:
“Quien pueda hacer, que haga.”
Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa.
Vol dir deixar d’esperar permisos.
Vol dir assumir responsabilitats.
Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són.
El ciutadà que parla per defecte en català.
L’empresari que crea una empresa.
L’investigador que impulsa un projecte.
El professor que forma millor els seus alumnes.
L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel.
L’enginyer que resol un problema.
La periodista que explica les coses amb honestedat.
El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir.
Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món.
Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias.
Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies.
Potser és el recordatori que encara hi som.
Que el país continua ple de gent capaç.
Que encara existeix energia, talent i vocació de servei.
Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva.
I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat.
Qui pugui fer, que faci.
Veig indepes criticant els professors per "demanar massa" i perjudiquen altres col·lectius.
No. Això és acceptar que al que podem aspirar és a les engrunes que dona l'Estat i que cal ser "responsables" i repartir-nos-les equitativament.
Gràcies, mestres i professors!
✊
EL DAÑO ESTÁ HECHO. Pero no a Zapatero, o al PSOE. El daño está hecho a este estado: nadie cree que sea un verdadero estado democrático. Están a la vista sus entrañas ocupadas por golpistas.
Los golpistas de la trama hacen que ya nadie crea en la policía, la justicia, el estado.
Aquest vídeo és de l’any 2008.
En Manel Nadal (PSC) era en aquell moment el Secretari de Mobilitat i es felicitava pel… Tren Orbital. 18 anys després, el mateix personatge repeteix càrrec i el mateix tripartit (PSC, Esquerra i Comuns) presenten literlament el mateix projecte 🍻
Dear @vonderleyen, It’s great to be able to travel by train from Berlin to Barcelona, and anything that promotes rail transport for passengers and freight. But for now, it’s more urgent to ensure that you can get to Barcelona by commuter train from any Catalan town…
Quan la Generalitat em va concedir la Creu de Sant Jordi em vaig sentir molt honrat. Ara quan haig de compartir l'honor amb Loles León em sinto deshonrat. No desitjo "que se joda" la ciutadania catalana. Li desitjo viure en llibertat. Salut. I republicas.
‼️Tv3 li dedica més temps a una balena embarrancada al Bàltic que al @Correllengua_
Quina llàstima perquè les imatges d’avui són brutals. Les podeu gaudir a @VilaWeb
https://t.co/0Oq9TkxQBL
La presidenta de Mèxic defensa l'autodeterminació dels pobles davan de Pedro Sánchez a Barcelona perquè sap perfectament que està davant d'un farsant i no es vol deixar arrossegar.
Bufetada elegantíssima, reina.
És curiós que es faci la Reunió de Líders Progressistes a Barcelona i es parli d'autodeterminació, llibertat, sobirania i dignitat dels pobles, tenint en compte que precisament això és el que Espanya es nega a aplicar a Catalunya.
La presidenta de Mèxic, @Claudiashein, té molt clar que aquests són els principis a seguir, per això, ha demanat tantes vegades que l'Estat colonial espanyol parli de la veritat històrica de la colonització.
Tot i això, sempre sembla que aquests principis es volen aplicar a tot el món, però casualment s'obliden de Catalunya.
La tirania dels experts també consisteix a opinar sobre Hongria sense tenir ni idea de què està passant. A l'esquerra catalana (i espanyola, que és el mateix) critiquen que Magyar és "igual de dretà" que Orban. A la dreta catalana (i espanyola), celebren que ni socialistes ni comunistes tenen representació parlamentària. TOTS ignoren que el què ha passat és que Orban havia fet una llei electoral que beneficiava molt el seu partit si la resta anaven dividits. Fa uns mesos, el partit liberal hongarès va expldir que si es volia guanyar Orban hi havia d'haver un sol candidat en contra d'Orban i que ells es retiraven i donarien suport al que estés més ben situat a les enquestes. Unes setmanes més tard, sis partits més van fer el mateix. Els socialistes i comunistes s'hi van afegir.
Per tant, la lliçó d'Hongria és que els demòcrates hongaresos van entendre que primer havien de salvar la democràcia i no deixar que Orban es perpetués al poder com Putin havia fet a Rússia. Això els honora. I explica perquè els seus respectius partits han tingut zero diputats.
Pregunta de ciència ficció: si a Espanya, Vox manés durant 16 anys i estigués a punt d'acabar la democràcia i l'única solució passés perquè PSOE, l'extrema esquerra (inclòs Rufian) i tota la resta, retiressin les seves candidatures en favor del PP, creieu que ho farien?
Pregunta NO de ciència ficció (perquè ja ha passat): si a Catalunya fos possible la independència però depengués de que els partits independentistes s'unissin i entenguessin que els rivals no són els altres independentistes sinó els del 155, creieu que ho farien?
Doncs això.
La conciliació que Rufián pregona amb les esquerres d’Espanya conviu amb la intoxicació constant que practica a les relacions amb un Junts… a qui per cert Montero titlla alegrement de “racista”, amb aquella irresponsabilitat i violència verbal que els ha tornat com un bumerang.
President @JordiDomingoGM, sobre la decisió del TSJC que afecta al català a l'educació:
"Cridem a la desobediència institucional i cívica a les resolucions injustes dels tribunals d'ocupació"