Cornuts i pagar el beure.
Ens han venut que separar les escombraries és l’acte suprem de la ciutadania moderna. Tu pagues, tu separes, tu et sents bé. Però a Barcelona, la moral ecològica surt cara. Entre la taxa metropolitana (TMTR) i la taxa municipal, el veí paga de mitjana més de 130 € l’any pel privilegi de fer la feina que abans feien uns quants operaris. Mentrestant, a ciutats veïnes la factura és la meitat. I ningú no t’explica on acaba realment aquella bossa marró que baixes escales avall a les deu de la nit.
Perquè un cop fet el reciclatge i convertit en matèria primera, creus que la reutilitzem nosaltres? No. Es revèn. I el pitjor és que sovint es revèn exportant-la, convertint la recollida selectiva en un negoci rodó on el ciutadà és alhora proveïdor gratuït i client obligatori. Una aberració comparable a la del tap encastat com una paparra a les ampolles amb milions gastats en motllos per després no explicar que el plàstic del tap no té la mateixa composició que el de l’ampolla i requereix una feina extra de separació. Qui se’n beneficia? No pas tu.
Quan jo era adolescent, et donaven cinc pessetes per cada ampolla de Coca-Cola, i fins i tot alguna cosa pel feix de diaris de La Vanguardia que s’acumulava a casa. En molts països, encara avui, premien la separació amb targetes que bonifiquen impostos. Aquí no. Aquí paguem perquè uns altres facin negoci, mentre anem separant a consciència perquè tinguin menys feina i més benefici.
I si obrim el focus, el quadre es completa. Urbaser, gegantina filial de Firion Investments, s’ha embutxacat 32,5 milions d’euros per recollir residus a Mercabarna durant vuit anys. Forma part també d’aquell megacontracte de 2.300 milions adjudicat a FCC, Sorigué-CLD, Valoriza i la mateixa Urbaser. Paprec, grup francès que va comprar la catalana CLD, controla bona part de la recollida selectiva. Ferrovial Serveis s’emporta 23 milions anuals pel tractament de residus de neteja viària. TMA i SIRESA gestionen punts verds i residus especials amb milers de tones a l’any. Sempre les mateixes poques empreses, amb contractes llargs, prorrogables i tan opacs com una tapa de contenidor a mitjanit.
L’anomalia és de manual, paguem dues vegades. Primer, per separar residus a casa. Després, per taxes cada cop més altes, camuflades dins el rebut de l’aigua. I tot mentre l’Ajuntament ens regala titulars d’“economia circular” però calla quina part del que separem acaba a l’abocador, a la incineradora o, pitjor encara, a un Excel inflat i un PowerPoint municipal.
Barcelona no té un problema de reciclatge. Té un problema de “greenwashing” fiscal. El veí no demana miracles. Només vol saber per què paguem més que ningú, a qui paguem i què se’n fa del que separem.
Separar residus, sí. Separar-nos dels nostres diners per inflar megacontractes a quatre empreses, així no.
Menys moralina. Més números. I sobretot, més seny i ordre.
#SalvemBarcelona
Hay un elemento que suele distinguir al historiador profesional del aficionado: el aficionado insiste en que el pasado es como el presente. Pizarro era español como tú; el militar medieval planeaba como el contemporáneo; el ingeniero romano como el ingeniero actual. ->
How to know if a MM6 japanese bag bought in @Zalando is real or fake?? It feels fake but I can't tell it... is it made in China? #fake#zalando#margiela#bag#MM6 Thanks!
Cal treure's el barret.
Les 2 naus bessones Voyager continuen funcionant, després de 47 anys a l'espai, amb 4 dels 10 instruments científics que transporten que encara operen. Els enginyers de la NASA manegen amb molta cura la poquíssima energia que queda.
Fa unes setmanes...
He trobat unes cintes que són una mina (!!!):
Una Barcelonina li explica a un guiri com es pillava haixix a un bar del Raval als anys 90.
Barcelona 1993
Fa anys que tinc un pis en una localitat costanera de Catalunya. El podria tenir llogat per 500 € al mes però per la meva comoditat el tenia buit. Un dia vaig conèixer la veïna de sobre…