Carles Mateu del Rio de Batlle

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@momentoviral Nunca olvidan!!

[Momentos Virales @momentoviral]

Después de tanto buscarlo y no perder la esperanza, el momento que más soñaba por fin llegó: volver a abrazar a su mejor amigo.

¿Crees que los perros nunca olvidan a quienes aman?

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@AnVeritas @ernest_sant @alenrich @sagradafamilia Pero d'on surts tu ara, em sembla que vas mol perdut/da.

[An veritas @AnVeritas]

@ernest_sant @alenrich @sagradafamilia 👇

[Ernest II*II @ernest_sant]

Els Segadors. Els 600 cantaires expulsats del Temple de la
@sagradafamilia ahir pels dictadors espanyols i els seus col.laboracionistes a Catalunya.
#MaiNingúNoEnsPodràTòrcer
#ViscaCataunyaLliure
#NiUnPasEnrere

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@EvaGarc14446704 I cada dia en tenim mes. 😠😠😠

[Eva García @EvaGarc14446704]

Badalona. Baralla entre hindús amb matxets.
Quan no són marroquins, són paquistanesos, àrabs, africans...Tota l'escòria que tant li agrada acollir al nostre govern.

[JBC @JBC_21D_2017]

CATALUÑA QUIERE, A.U.T.O.D.E.T.E.R.M.I.N.A.R.S.E.

¿ LO ENTENDEIS PODRIDOS MESTIZOS DE ARABE ?

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@Arteymas_ Que guapo!!

[El Club del Arte 🎨📷📚🖼🕍🎼 @Arteymas_]

Un leopardo observa la puesta de sol, posado en lo alto de un árbol en Masai Mara, Kenia.

El arte de la naturaleza

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@Pepsina_Mataro Es una pena, pero despres de tants anys, seguim igual.

[Octavi Nonell i Carulla ♏ @Pepsina_Mataro]

Algú li podria explicar al Papa Lleó
🟨❤️🟨❤️🟨❤️🟨❤️🟨

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

NO A ADJUDICAR EL CUIDADO DE ANIMALES ABANDONADOS DE VALENCIA A EMPRESAS DE PLAGAS - ¡Firma la petición! https://t.co/UBF8rfposK via @change_es Signem tothom!!

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@momentoviral Esta claro que si. Si no quien lo ayudaría, hay muy pocos. 😞😞😞😞

[Momentos Virales @momentoviral]

Un hombre vio a un perro luchando por no ahogarse en una balsa y no dudó en ayudarlo. 🐾❤️

¿Tú habrías hecho lo mismo?

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@nascudaala Així tindria que ser. Tots junts tenim molta, molta força!! 💪💪💪💪

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

NO A ADJUDICAR EL CUIDADO DE ANIMALES ABANDONADOS DE VALENCIA A EMPRESAS DE PLAGAS - ¡Firma la petición! https://t.co/wUtgX0ZmjM via @change_es

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@catalacatala Tota la raó, pero com ho fem?? Saben que ara es una lluita perduda. Junts, es com tenim mes força!!

[Donald @catalacatala]

EL PATRÓ DE CATALUNYA

Fa dècades que als catalans ens fan el mateix joc de mans i encara sortim de la funció dient que hem vist política.

Ens foten un cop, ens porten a un record noble, ens encenen l’ànima, sortim al carrer, fem quatre fotos maques i l’endemà el poder continua exactament on era.

Greuge + fet històric + emoció + protesta.

Aquí hi ha la roda. I un cop l’has vista, ja no desapareix. La veus als editorials solemnes, a les crides cíviques, als discursos de partit, als fils indignats, als actes de país, als cartells amb tipografia èpica i a cada convocatòria que fa veure que el país s’aixeca quan en realitat només s’està desfogant amb permís.

Primer arriba el greuge. Espanya retalla, jutja, prohibeix, espolia, intervé, pega, arracona el català o ens recorda que Catalunya pot tenir bandera, himne i molta memòria, però no comandament. El fet és d’avui. No és cap fantasma. Té jutges vius, policies vius, governs vius, partits vius, institucions vives i catalans actualíssims fent cara de no entendre res.

Després ve el moviment de sempre. El relat nostrat obre l’armari de la història i en treu la peça que toca per a l’ocasió. 1714, Franco, Guerra Civil, papers robats, Estatut humiliat, 1-O, presos, exili. Tot ben posat damunt la taula. Tot carregat de raó. Tot prou antic perquè faci de refugi i prou dolorós perquè ningú no gosi preguntar massa què dimonis estem fent avui.

I aleshores arriba la tercera pota, que és la més fina i la més perillosa. L’emoció.
Aquí és on la roda fa la feina bruta. La humiliació d’avui es renta amb dignitat. La impotència es maquilla d’orgull. La manca de poder es converteix en poble dempeus. De cop ja no estem parlant de qui mana, sinó de com ens sentim. Memòria, ràbia, resistència, país ferit, catalans alçats, llàgrima noble i pell de gallina subvencionable. Tot molt intens. Tot molt compartible. Tot molt segur.

L’emoció és el sucre del mecanisme. Sense ella, la roda faria massa soroll de ferralla. Amb ella, la derrota passa millor. T’empasses la mateixa impotència de sempre, però amb una música de fons que et fa sentir net, digne i acompanyat.

Després ve la protesta, naturalment. Manifest, carrer, campanya, acte, foto, lema, bandera, samarreta, editorial, xiulet, concentració. La litúrgia completa. Sortim, cridem, ens mirem els uns als altres i durant unes hores sembla que Catalunya encara sap fer una cosa junta.

I potser sí. Sap protestar.
Manar ja és una altra història.

La graella només posa alguns exemples. Uns quants. Els que serveixen per veure la mecànica sense perdre’s en detalls. Però n’hi ha molts més. Si entens el patró, després te’l trobes pertot arreu. A cada greuge convertit en efemèride. A cada humiliació transformada en acte emotiu. A cada derrota servida amb un relat bonic perquè ningú no hagi de mirar la paraula lletja que hi ha sota.
Impotència.

Aquesta és la part que molesta, perquè ningú no vol sentir que potser aquella manifestació tan digna, aquell editorial tan ben escrit, aquella crida tan emocionant i aquella pancarta tan necessària també formaven part d’una roda que no ens treia del lloc. Ens feien sentir vius, sí. Però vius dins la gàbia.

El greuge era real. La història era nostra. L’emoció era legítima. La protesta podia tenir sentit. Tot això pot ser veritat alhora.
I, malgrat tot, la roda pot continuar sent una màquina perfecta per administrar la derrota.

Ens han ensenyat a funcionar així. Ens passa alguna cosa avui i ens envien cap a un ahir on ja teníem raó. D’aquell ahir en surt una emoció neta. D’aquella emoció en surt una protesta. I d’aquella protesta en surt una altra espera, una altra campanya, una altra convocatòria, una altra dosi.
I tornem-hi.

Una nació adulta no pot viure d’aquesta droga. No pot convertir cada humiliació present en memòria compartida, cada memòria en emoció calenta i cada emoció en carrer ple. Això pot donar cohesió una tarda. Pot donar likes. Pot donar fotos. Pot donar una sensació deliciosa de comunitat ferida.
Però no dona comandament.

I al final acabes tenint un país molt bo recordant, molt bo emocionant-se, molt bo omplint carrers, molt bo fent cartells, molt bo dient que ja n’hi ha prou, molt bo tornant a casa amb la dignitat planxada.
I molt dolent manant.

Per això la roda s’ha de mirar amb una mica de mala bava. Sense venerar-la. Sense aplaudir cada volta com si fos una passa endavant. Sense deixar-nos entabanar per la solemnitat dels qui han convertit la impotència catalana en una cerimònia recurrent, pulcra, emotiva i perfectament convocada.

Ens han acostumat a tenir raó sense haver de guanyar.

I això, dit clar, és una forma molt catalana de continuar perdent tot creient que fas país.

[Carles Mateu del Rio de Batlle @MateuDel]

@susaboni Si señor, se siguen creyendo COLONIZADORES.😡😡