🤔 Aliança puja, el règim tremola
L’enquesta de l’ARA no només retrata un canvi polític profund a Catalunya. També retrata la por del sistema.
El titular és prou clar: Aliança Catalana supera Junts. Però el marc que tria el diari és encara més revelador: “l’esquerra resisteix”. És a dir, fins i tot quan Aliança Catalana irromp amb una força que cap mitjà del règim pot continuar amagant, el relat continua sent el mateix: tranquil·litzar el bloc PSC-ER-Comuns i presentar el tripartit com una mena de mur de contenció inevitable.
Aquesta és la cuina política del país: si Aliança puja, s’ha de minimitzar; si Junts cau, s’ha de presentar com una recomposició; si ER respira, s’ha de convertir en esperança; i si el PSC baixa, s’ha de vendre com una victòria. Tot molt convenient.
Però l’enquesta, vista fredament, diu una altra cosa: una part creixent del país ja no compra el discurs oficial. Ja no compra les lliçons morals dels mateixos que han portat Catalunya a una situació límit en immigració, inseguretat, degradació institucional, submissió lingüística i dependència política. I, sobretot, ja no compra el fals dilema entre un processisme esgotat i un socialisme espanyolista disfressat de gestió responsable.
Aliança Catalana puja perquè diu coses que molts catalans pensen i que la resta de partits fa anys que esquiven. Puja perquè parla clar. Puja perquè incomoda. I puja, sobretot, perquè el sistema mediàtic i polític ha perdut el monopoli del relat.
Per això resulta tan sospitós que, fins i tot quan l’enquesta reconeix l’ascens d’Aliança, el dibuix final sembli tan ben ajustat als interessos del PSC i d’ER: el PSC aguanta, ER revifa, el tripartit suma i Aliança queda encapsulada. Potser és una fotografia real. O potser és una fotografia cuinada amb prou sal perquè el poder la pugui pair sense ennuegar-se.
En qualsevol cas, hi ha una dada que cap cuina pot amagar: Aliança Catalana ja és central en la política catalana. Ja no és una anècdota. Ja no és un fenomen local. Ja no és una protesta testimonial. És una força que disputa l’espai nacional, que posa nerviosos els partits del règim i que obliga els diaris més progovernamentals a parlar-ne encara que sigui amb el nas tapat.
La pregunta, a partir d’ara, no és si Aliança Catalana puja. La pregunta és fins a quin punt puja de veritat quan els catalans voten sense la cuina dels despatxos, sense els titulars protectors del tripartit i sense el filtre d’uns mitjans que fa massa temps que confonen informar amb sostenir el govern.
L’altre dia vaig anar a un bar de Cornellà i el cambrer s’assemblava moltíssim a en Gabriel Rufián.
Després d’una estona em vaig atrevir a comentar-li la semblança i va somriure.
-Ja m’hi puc assemblar. Soc en Gabriel Rufian.
+Però què fas treballant aquí de cambrer?
Doncs va rebentar el procés gent de la suposada esquerra que pertany a la mateixa classe social que Artur Mas. Aquest va ser, potser, un dels problemes. Esperem que la CUP no es recuperi mai de tant cinisme i de tanta covardia. https://t.co/SsrcMXGgSC
1/6 🧵🧶Hola @vpartal i @txell_pm. Us escric perquè vull compartir amb vosaltres que gràcies a la vostra “exclusiva” d’ahir, m’apunta l’extrema-dreta que diueu combatre. No sabeu qui? Mireu, és aquest digital 👇