És fastigosa la invisibilització sistemàtica de la gent que ja era aquí. Ni millors, ni pitjors: simplement ja hi eren. És inaudit explicar un lloc (l’ex alcaldessa de la capital del lloc!) sense tenir en compte la gent que l’únic pecat que va cometre va ser existir prèviament.
El 1868, la Hisenda espanyola estava pràcticament en fallida.
La ninfòmana i pervertida Isabel II, la borbona de torn, va haver de fugir cames ajudeu-me.
Al darrera de la crisi econòmica hi havia allò del estirar més el braç que la màniga amb els trens. Però cal distingir la fallida de les companyies ferroviàries de la insolvència de l'Estat.
És un episodi força revelador de la història econòmica espanyola: La bombolla ferroviària de 1855-1866
El mecanisme va ser aquest:
1855: Gran aposta ferroviària. El govern d'Isabel II aprova la Llei general de ferrocarrils, amb subvencions públiques, exempcions aranzelàries i facilitats per al capital estranger. Aprofitada evidentment per fer passar les vies pels terrenys expropiables menys rendibles de les elits de sempre.
1855-1864: febre constructora. Espanya passa d'uns 477 km de vies el 1855 a més de 4.300 km el 1866. Hi entren enormes quantitats de capital, especialment francès. Multiplica per 10 els kilòmetres de via, amb diners europeus, STUPOR MUNDI!
1864-1866: el negoci no funciona. Les línies transporten menys passatgers i mercaderies dels previstos. Moltes no generen prou ingressos per remunerar les inversions. Les línies comencen a caures a trossos.
1866: esclata la bombolla. Les accions ferroviàries s'enfonsen, diverses societats de crèdit fan fallida i la construcció pràcticament s'atura.
Espanya havia construït una xarxa ferroviària pensant en una activitat econòmica que encara no existia en aquella magnitud, perquè el que era llaminer era l'especulació i el gran projecte radial i polític de connexió de Madrid amb les "Provincias".
Tant li feia si era un país majoritàriament agrari, amb una industrialització limitada i un mercat interior relativament feble.
A més, les subvencions incentivaven la construcció de línies encara que la seva rendibilitat fos dubtosa. Una part considerable del material ferroviari s'importava, cosa que limitava l'efecte industrial intern de la inversió.
El 1867, la Hisenda espanyola es trobava al límit de la bancarrota i, el 1868, el deute del Tresor exigible a curt termini superava els 2.500 milions de rals.
Bé... i ara no sé a què em venen aquestes coses al cap.
Moltes gràcies per la vostra atenció en aquesta matèria.
Sabeu per què a Catalunya les dones no perden mai els cognoms en casar-se i tenen separació de béns per defecte, mentre que a Espanya i a mitja Europa durant segles la dona casada passava a ser propietat legal del marit?
La resposta és a les Constitucions de Catalunya i els Usatges, que van atorgar a la dona catalana un estatus jurídic, econòmic i polític avançadíssim i únic a Europa:
1️⃣ Independència econòmica total (Separació de béns): A Castella o Anglaterra, en casar-se, tot el que tenia la dona passava al marit i no podia signar cap contracte sense el seu permís (licencia marital). A Catalunya, les nostres Constitucions garantien la separació absoluta de patrimonis: els béns parafernals de la dona eren només seus, els administrava ella lliurement i els seus cognoms es mantenien intactes.
2️⃣ Blindatge contra els deutes i delictes del marit: El dret constitucional català protegia la dona davant la ruïna de l'home. Els creditors del marit —ni tan sols el fisc reial— mai podien embargar l'aixovar, l'escreix (la donació per noces) ni el patrimoni de la dona.
3️⃣ L'Any de Plor i la "Tenuta" (Sobirania de la vídua): Si el marit moria, la Constitució catalana atorgava a la vídua el dret d'Any de Plor (ser mantinguda amb tot l'estatus durant un any a càrrec de l'herència) i la Tenuta: es convertia en "senyora, majora i poderosa" (domina et potens) i usufructuària de tot el patrimoni familiar fins que no se li retornés fins a l'últim cèntim del seu dot. Cap hereu la podia fer fora de casa!
4️⃣ Hereves universals (Pubilles) i governants de ple dret: En absència de fills barons (o per voluntat testamentària), la dona heretava la totalitat del patrimoni i la prefectura de la casa com a Pubilla, amb exactament les mateixes obligacions fiscals i drets civils que un home. A més, pels Usatges de Barcelona, les dones podien exercir jurisdicció sobirana, governar comtats i baronies, i fins i tot presidir i convocar Corts Generals (com van fer les reines Maria de Luna o Maria de Castella amb plens poders constitucionals).
5️⃣ Obligacions i responsabilitat pròpia: Precisament perquè la llei catalana reconeixia la dona com un subjecte jurídic lliure i adult, tenia plenes obligacions de gestió: podia i havia d'exercir la tutela legal dels fills, administrar negocis i gremis, testar lliurement sense permís de ningú i respondre pels seus propis contractes.
6️⃣ El contrast amb l'ocupació espanyola: Quan el franquisme i el Codi Civil espanyol van imposar la llei castellana a les catalanes al segle XX, les nostres àvies van patir un retrocés de 700 anys: de cop, necessitaven el permís del marit per obrir un compte bancari, treballar o viatjar! No va ser fins a la Compilació del Dret Civil de 1960 i la fi de la dictadura que vam poder recuperar una part d'allò que les Constitucions de Catalunya ja garantien el 1706.
I amb la Quarta Compilació (la Constitució de la República Catalana del segle XXI) farem el pas definitiu: agafarem aquesta tradició històrica de llibertat i independència civil de la dona catalana i l'elevarem a la igualtat política, institucional i de drets humans més avançada del món modern.
Fes RT perquè tothom sàpiga quin nivells de llibertat teníem i per què restituir les Constitucions de Catalunya és mirar cap al futur! 🔖
Que no els hi facin la feina, els més interessata a allargar el judici fins a l'extenuació som nosaltres, que seguin al banc dels acusats molt de temps es l'únic que podem aconseguir.
https://t.co/9qPjL7WSsf
Ho diré clarament com ho penso, perquè si no, esperem sempre el moment de dir-ho de manera refinada i mentrestant avancen les idees que ens han de destruir:
Cap dels que argumenten contra el vel ho fan per protegir les dones —no tenen en realitat cap altre discurs en cap altre àmbit per fer avançar la llibertat de les dones de fer res.
El vel és un pretext per argumentar contra l'Islam de manera que sembli que la idea és protegir un valor progressista, en comptes d'un valor retrògad i xenòfob.
L'argument contra l'Islam tampoc és sobre l'Al-Corà, que no han llegit, ni sobre la fe de la gent, que no coneixen, ni sobre el seu comportament íntim, que tant els fa. És sobre els moros, que no els agraden, i pensen que són inferiors culturalment i potser genealògicament també. Els fan una mica de fàstic.
La gran quantitat d'immigrants musulmans posa en evidència la decadència a la qual els nostres polítics, al que tots hem votat en un moment o altre, ens han abocat. I ara, des de la impotència d'aquesta decadència, hi ha uns oportunistes polítics, que de tota la vida han estat racistes, que pretenen viure del nostre descontent, de la nostra percepció real i legítima que el país se'ns escola entre els dits. Aquests oportunistes a més volen que no mirem les coses que sí que fem bé i ens fan atractius, no fos cas que ens adonéssim que la nostra única opció no és tornar-nos uns totalitaris.
Perquè tingueu-ho clar: primer van a pel vel, però després aniran a pel Corà, i després a per la llibertat religiosa, i finalment a per la llibertat de pensament. Diran que hi ha uns valors, una ètica, i una cultura occidental expressada en una ètnia que s'ha de respectar (això ja ho estan dient els seus equivalents a EUA i nord d'Europa, que van un anys per davant: passeu-vos pels Rt del Musk si voleu un exemple fàcil i fresc).
I tenen una idea de cultura que és bàsicament el que ells s'imaginen que els seus avis tenien, però que és una ficció perquè els nostres avis sempre ens expliquen la millor versió del que volen que preservem (i per això els estimem tant). És una ficció que no té en compte com d'aprop de la ratlla de supervivència vivien els nostres ancestres.
El principal perill de la democràcia europea ara mateix no és l'Islam. És la islamofòbia.
Res d'això no vol dir que no hi hagi sectaris musulmans, o islamistes radicals, o imams que cal combatre. Tampoc vol dir que t'hagi d'agradar l'Islam, o que no el puguis criticar perquè et sembla una mala col·lecció d'idees, fins i tot en la versió moderada i moderna, que és la majoritària. O que no puguis defensar que el vel a l'escola amb menors, no. Em trobareu al vostre costat defensant el vostre dret a encarar-vos a les idees que trobeu nocives, siguin les dels l'islams, les dels cristianismes o les dels ateismes.
No és això el que estem veient. El que estem veient és un pendent relliscós que pretén prohibir la llibertat religiosa i atiar les baixes passions de l'electorat per anar-hi en contra. Ho hem vist amb l'antisemitisme milions de vegades, i encara avui, fora del discurs públic, tothom sap que la suposada diferència entre criticar la política del govern d'Israel i l'odi als jueus heretat històricament no és tan clara quan el teu amic activista es deixa anar amb una birra a la mà: no és per casualitat que els mossos fan guàrdia davant de les sinagogues.
Aquesta islamofòbia és un tancament del pensament, de la societat, i de la prosperitat dels catalans, i ens impedeix fins i tot parlar d'immigració com persones. Ens aboquen a la animalitat perquè hi ha quatre llestos que es pensen que l'etnicisme barat els donarà un modus vivendi. Sou l'enemic del futur dels nostres fills i no us deixarem passar ni un míl·límetre.
Per això tot aquest discurs s'ha convertit en un perill també per la llibertat dels catalans de pensar contra les imposicions de tota mena, especialment l'espanyola. Ja ho diuen obertament, que caldrà pactar amb els espanyols per anar contra els musulmans.
M'hi trobaran de cara.
I want to highlight a few important points here.
If there were no freedom of the press allowing CNN to do reports showing daily life in Iran during the war, no one would know that the impacts have been minimal.
If there were no freedom of the press, we would not know that aerial investigations point to an American attack responsible for the deaths of 160 girls in an Iranian school.
If there were no freedom of the press, Israel’s Channel 14 would not be working around the clock to produce extensive reports on the relentless attacks constantly striking Israel.
These are values that many nations still need to learn. Although intelligence services plant fabricated stories from time to time, journalists in much of the West still have the freedom to investigate and publish their coverage.
Although this is one of the West’s greatest achievements, the current invasions are not aimed at exporting these values, neither in Venezuela, where nothing has changed, nor in Iran. These are wars of colonization for resources and political influence.
The press, not only American, but in many countries, has been working honestly with the often suppressed or edited material that reaches them. Such is the reality of wartime. Congratulations to all the professionals covering this and other conflicts.
ATENCIÓ: Totes les pel·lícules d' 'El senyor dels anells' ja disponibles a @NetflixES en català! La plataforma ha incorporat 'Les dues torres', (sense subtítols forçats) i completa la trilogia que s'havia començat a afegir a mitjans de desembre de 2025.
Què fem amb totes les famílies que porten els seus fills a l'escola catalana de @LaBressola i que reben el senyal de TV3 al seu televisor però la seva zona no existeix?
ATENCIÓ: Després de 12 anys de reivindicacions, els nous episodis de 'One Piece' s'estrenaran en català el 20 de febrer al @SomSX3! Serà un dia històric per als fans de l'anime en català. Feu-ne la màxima difusió possible i seguiu @DoblatgeCatala per conèixer totes les novetats.