Per poder aconseguir aquest titular i reforçar el relat són capaços de jugar amb els pensionistes i els usuaris dels transports públics. Si els importessin de debò i no pas com a mers instruments del que sembla ja la precampanya electoral, ho tenien i ho tenen fàcil: que presentin un decret amb la revalorització de les pensions i els descomptes al transport públic, i demà mateix els tindran aprovats. Però aprofitar que són decisions que tots volem aprovar per forçar-nos a acceptar en el mateix paquet una vuitantena de mesures (!) d'allò més divers i dispers, és inacceptable. I ho saben perquè els ho hem dit a totes les reunions.
Però han preferit el titular, pensant que a ells políticament els és rendible (i tenen altaveus de sobres, propis i aliens, per treure'n rèdit) encara que sigui a costa dels ciutadans. Estan acostumats a una mena de fer política --i de socis-- que es mou per l'estètica o la por escènica; pel "com quedarem" i "què diran", enlloc de poder explicar les decisions complexes a qui hi tingui interès real. No només volem que pugin les pensions sinó que fins i tot voldríem els jubilats catalans --com el salari mínim interprofessional-- tinguin un factor corrector a l'alça per raó del cost de la vida a Catalunya.
Governar en minoria exigeix una gran responsabilitat; culpar els altres de les conseqüències dels teus actes no genera confiança. Potser estan mal acostumats amb partits que els donen tot el suport de manera incondicional, però no és ni ha estat mai el nostre cas.
Català a Europa: qui se’n recorda?
Traspàs de Rodalia: estafa conscient.
Amnistia: fracàs anunciat.
Competències en immigració: enganyifa ‘made in PSOE’.
Finançament singular: cornuts i pagar el beure.
Què més ha de passar per tal que trenquin JA tots els pactes amb el PSOE?
Durant generacions, els catalans hem recordat l'11 de setembre de 1714 amb una doble mirada. Com a resistència heroica a l'exèrcit d'ocupació espanyol, i com a punt d'inflexió per a la reconstrucció nacional després de la caiguda de Barcelona i els posteriors decrets de Nova Planta amb què els Borbons van decidir castigar la nostra nació. Per això el Parlament la va declarar Festa Nacional de Catalunya, i per això els diferents representants del país han preservat el sentit original i històric de la commemoració d'avui.
Mantenir aquest fil roig traçat per tantes generacions de compatriotes és també feina col·lectiva, especialment en circumstàncies i contextos difícils o fins i tot hostils. I en aquesta feina no hi sobra ningú, pensi el que pensi, vingui d'on vingui, tingui la llengua materna que tingui.
Que tingueu una bona Diada Nacional, i que l'esperit del poble que es va redreçar l'endemà del 11 de setembre de 1714 es mantingui intacte i ferm, malgrat les maltempsades amb què la història el posa a prova.
Visca Catalunya lliure!
Has de dimitir per les teves opinions personals contra un càrrec públic i actual diputat escollit democràticament, pel desastre ocasionat amb l'operació "gàbia", per ordenar carregar contra manifestants no violents i per detenir gent per fets que no són delictius. Ho entens, oi?
Avui sóc a Waterloo després d'uns dies extremadament difícils. Cal analitzar la situació política i posar en perspectiva la raó profunda de l'operació que va fer possible el que va ocórrer ahir. I ho faré. Però són milers de quilòmetres en molt pocs dies i moltes jornades d'una tensió difícil d'explicar, i confio que s'entengui que em calguin encara unes hores per reposar i agafar aire.
Lamentablement, avui l'inefable Departament d'Interior del nostre Govern ha perpetrat una de les rodes de premsa més deplorables que recordo, i em sento obligat a fer-ne un comentari. No puc creure que la caça de bruixes que s'ha desfermat contra algunes persones concretes, simplement perquè les han vist al meu costat en moments determinats, sigui protagonitzada des d'àmbits polítics que s'omplen la boca de lluita antirepressiva. L'onada repressora que ha desfermat el conseller Elena i el comissari en cap dels Mossos és digna de Marlaska o de Zoido. He de dir que algunes coses no em sorprenen, com això que jo vaig dur un barret de palla (no en vaig portar pas cap, tampoc no he estat mai en cap maleter, i tampoc no he residit mai a Hamburg: coses que s'inventen en els atestats policials i tenen sempre allò de la "presumpció de veracitat")
Em sap molt de greu per les persones que estan reben la ira d'uns responsables polítics i policials que saben que no han estat gens a l'alçada del moment. La reben perquè el conseller i el comissari en cap han tingut una rebequeria en veure que l'espantós, incomprensible i a voltes delirant dispositiu policial no l'ha entès ningú i només ha servit per molestar els ciutadans. I per gastar inútilment diners públics, que farien més servei combatent la delinqüència i el crim organitzat que no pas perseguint polítics que no tenen ni una sola condemna i castigant agents dels Mossos d'Esquadra pel seu compromís cívic, i no pas perquè hagin comès cap delicte.
Ja vaig dir que no he tingut mai la voluntat d'entregar-me voluntàriament ni de facilitar la meva detenció perquè em sembla inacceptable que se m'estigui perseguint per raons polítiques i que, al damunt, no s'estigui aplicant la llei d'amnistia. Entenc les raons per les quals el Tribunal Suprem té l'obsessió per tenir-me a les seves mans però ni l'operatiu ni la reacció dels comandaments polítics i policials dels Mossos és comprensible ni acceptable.
Als Mossos no se'ls ha de demanar lleialtats a idees i narratives polítiques. Això ho fan els espanyols amb la seva Policia i la Guàrdia Civil. Aquí hem defensat sempre un model policial propi i de caràcter nacional, que se'l creuen molts agents que tenen vocació de servei públic. Com a president, em sento molt orgullós del paper dels Mossos d'Esquadra en la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i de la forma com els comandaments van saber entomar una crisi en què també havien de competir amb altres cossos policials. I tothom sap que el Major Trapero no era precisament de la corda política del Govern. Però aleshores va actuar amb una gran responsabilitat i un gran sentit de la institució, que és el que sí li podíem exigir el conseller Forn i jo mateix com a responsables polítics. I quan es va decidir muntar una operació Gàbia va ser perquè calia atrapar uns terroristes que acabaven de perpetrar una massacre a la Rambla. Uns terroristes. Gent que acabava d'assassinar indiscriminadament. No un responsable polític que té una ordre de detenció que tota Europa ha rebutjat i que, per descomptat, no ha matat ningú. Quantes ordres de detenció hi ha en aquests moments vigents contra lladres, violadors, narcotraficants i assassins? I quants dispositius com el d'ahir s'estan muntant? No els cau la cara de vergonya?
La degradació a què els compareixents de la roda de premsa d'avui han arrossegat el cos de Mossos d'Esquadra serà molt difícil de revertir. La via cap a la seva espanyolització (principalment en el sentit de model policial) va començar amb un tripartit i culminarà amb un govern que el mateix tripartit ha fet possible.
I una consideració final. Si el conseller Elena i el departament d'Interior haguessin complert amb la llei i m'haguessin donat l'escorta que em pertoca, haurien sabut en tot moment quin era el meu recorregut per Barcelona i per Catalunya. No els hauria calgut la delirant operació d'ahir, que formarà part per sempre més de la seva biografia pública. I no pas com un mèrit precisament.
🔴El Conseller Elena i el President Aragonès han de donar explicacions de manera urgent sobre el desplagament nivell alerta antiterrorista endegat per detenir un diputat electe.
Han perdut el control.
#Catalunya
Fa temps que a Espanya hi ha una mena de cop d'estat híbrid. Des d'institucions i instruments de la democràcia --el poder judicial, les forces policials-- s'està actuant al marge de la llei. Ho fan grups organitzats (on hi ha policies, periodistes, juristes, empresaris) i ho fan jutges del Tribunal Suprem quan no apliquen les lleis aprovades pel Parlament i es constitueixen oposició al Govern.
Com que visiblement no són guàrdies civils entrant al Congrés amb la metralleta a la mà, el cop d'estat no és percebut com a tal. Però el resultat és el mateix: subvertir les decisions del Parlament, intervenir el funcionament de les institucions de l'Estat.
El problema no és només aquest, sinó també ho és el fet que qui hauria de tenir la responsabilitat de protegir la democràcia, mira cap a un altre cantó i s'inhibeix de prendre decisions, amb la ingènua pretensió que així estaran a resguard de les urpades colpistes. Com que el context social i polític no és exigent en termes de drets fonamentals i llibertats com ho havia estat en el passat, els colpistes actuen desbocats. El creixement de la intolerància i l'autoritarisme els empara i els anima.