Robert Cabeza

Dibuix, aquarel·la, algunes cal·ligrafies i una mica de música. Apassionat de la terrissa catalana i, a més a més…avi cofoi. II*II

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

La Terrassa que he dibuixat.
Si us ve de gust donar-hi una ullada, aquest és l'enllaç de l’esmentada publicació en el meu blog:
https://t.co/wUZv4sCkQI

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@gallifantes 😂😂🙌🙌

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@psiborn @BentanachsFredi @pedradellamp 😂😂

[Guillem Dels Comptesclars @Comptesclares]

10/10 (jackpot)
Si arribem als 1000 RT d'aquest fil, publicarem tot el que hem trobat de Salvador Illa i les mascaretes.

De 7,9 milions d’euros que la Generalitat va pagar per duplicat a una empresa xinesa de patinets elèctrics per un “error administratiu”. I que s’han “perdut”

Voleu veure on van els vostres impostos? Voleu saber si van a enriquir a tercers?

(RT = sí, vull saber-ho)

Recorda, contribueix en el que puguis i vulguis https://t.co/vQZEU0lfmY

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@gallifantes No faran ni una cosa ni l’altra. Com sempre.

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

9000 RETUITS.

[Guillem Dels Comptesclars @Comptesclares]

0/15 Avui et parlem de com els que som de classe mitjana paguem festetes de l'elit gràcies a Illa, Colau i Collboni.

Sabies que el 85% de l'IRPF ve de retencions de nòmina? De la teva nòmina. No dels fons d'inversió ni del patrimoni de les grans famílies. De les hores que treballes cada mes.

L'IRPF és el primer impost d'Espanya: 126.000 milions d'euros l'any. Gairebé tot, de treballadors com tu.

Ara t'expliquem en què se'ls gasten.

Spoiler: en salts de cavall que mai veuràs en directe. 🐴

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@ivan_sants Quan posis la bandera del Barça a la rentadora utilitza sabor de color sinó els colors es malmeten. No t’ho ha dit la mama?

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@catalacatala @jaumeclotet Miserable és molt suau.

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@AmetllerOrigen Benvolguts senyors, disculpeu la pregunta. És necessari tenir música, i sobretot a un volum que és més propi d’una discoteca, a les vostres botigues? És realment difícil de suportar pels molts que patim algun problema auditiu.

[Donald @catalacatala]

Fa uns dies intentava posar nom a aquest malestar de sentir que casa nostra ja no ens respon igual. Però faltava una altra peça.
Potser la Nació Catalana va voler prosperar massa temps sense ser lliure, i aquella dependència còmoda ara ens passa factura. Per això la pregunta ja no és només què és aquest malestar, sinó què en fem.

QUÈ FEM AMB AQUEST MALESTAR?

La Nació Catalana ha preguntat massa vegades si la llibertat sortia a compte i massa poques què ens feia per dins continuar sense ella. Hem calculat riscos, mercats, estabilitats, pactes, pors, prudències. Tot això. Però hi ha un càlcul que gairebé mai no hem fet bé. El que passa dins d’un poble quan s’acostuma, any rere any, a ajornar la seva pròpia llibertat.

Perquè una llibertat ajornada no queda allà, intacta, esperant-nos com si res. Es va convertint en hàbit de submissió. En una manera de parlar més baixa. En una manera de demanar permís abans de ser. En una manera de viure a casa teva com si sempre haguessis de demostrar que no molestes gaire. I al final, allò que semblava només política acaba entrant al cos.

Potser per això hi ha aquest malestar. Aquesta sensació estranya, difícil de dir, però cada cop més compartida, que la nació encara porta el nostre nom però ens retorna menys món propi. La llengua ja no és sempre aire. Sovint és esforç. La continuïtat ja no és un terra segur. Sovint és una cosa que hem d’aguantar amb les mans. La casa no ha desaparegut, no ben bé. Però hi ha dies que sembla que ja no ens respon igual.

Durant anys, la Nació Catalana ha volgut demostrar que podia prosperar sense ser lliure. I durant un temps va semblar que sí. Vam fer feina, comerç, indústria, cultura, associacionisme, vida civil, una certa idea d’ordre. Tot això sense haver resolt abans la qüestió essencial de la sobirania. Però prosperar dins la dependència no et salva de la dependència. Només la fa més còmoda.

I aquesta prosperitat subordinada tenia verí. Ens va fer creure que podíem continuar sense manar. Que podíem créixer sense decidir. Que podíem tenir nació sense tenir poder. La gàbia era prou suportable perquè no miréssim cada dia qui tenia la clau. I així, de mica en mica, una nació pot acabar confonent supervivència amb plenitud, moviment amb destí, dependència ben gestionada amb llibertat possible.

Ara, quan la nació perd llengua, centre i continuïtat, comencem a entendre que el preu no era només polític. Era moral. Era existencial. Era nacional. El malestar que sentim és el rebut moral d’haver ajornat la llibertat. Però també és una altra cosa, i això és important. És el senyal que encara queda una nació capaç de notar la factura.

Si tot ens fos igual, no faria mal. Si ja fóssim només gent dispersa, població sense memòria, habitants sense comunitat, no sentiríem aquesta ferida. Ens seria igual. Passaríem de llarg. El dolor, en aquest cas, no és només decadència. És memòria. És pertinença. És la nació dient-nos, encara fluix però encara clar, que no hem desaparegut del tot.

Això que alguns voldrien presentar com una por mal portada, una nostàlgia sospitosa o una mania identitària, potser és una cosa més fonda. És etnoansietat catalana. No com a malaltia privada, no va d’això, sinó com el nom incòmode d’un cos nacional que encara nota quan el seu món es desfà. El problema no és sentir-la. El problema seria no sentir res. La indiferència seria molt pitjor que el malestar.

Les elits han administrat aquesta confusió amb una habilitat gairebé perfecta. No han estat soles, és clar. Una nació també ha de preguntar-se per què ha acceptat durant tant de temps una dependència tan ben presentada. Però hi ha qui ha tingut més responsabilitat que els altres. Massa sovint ens han venut seny quan era por, estabilitat quan era dependència i responsabilitat quan era simple defensa d’un ordre que a ells ja els anava prou bé.

I no és que no haguem tingut finestres. Amb Napoleó, l’ordre espanyol es va esquerdar i el mapa va deixar de semblar immutable. El 1873, en plena Primera República, la possibilitat d’un Estat Català va aparèixer enmig de la crisi del centre. El 1931, Macià proclamà la República Catalana abans que aquella energia fos reconduïda cap a l’autonomia. El 1936 i el 1937, amb l’Estat espanyol en col·lapse, diverses mirades exteriors ja contemplaven una Nació Catalana separada. Cap moment era net. Cap era còmode. Cap venia amb garanties. Però és que les oportunitats històriques gairebé mai no venen amb garanties.

Aquest ha estat un dels nostres errors més cars. Esperar una llibertat sense turbulència. Una porta oberta sense risc. Una ruptura sense dolor. Com si la història tingués l’obligació de posar-nos-ho fàcil. Però les nacions no es mouen quan tot és confortable, perquè sovint és justament el confort allò que les manté quietes. Es mouen quan saben llegir una esquerda. Quan entenen que la crisi no és només perill, sinó també espai. Quan deixen de mirar el desordre amb ulls d’administrador i comencen a mirar-lo amb instint de poble.

Ara potser en tenim una altra al davant. El decreixement, l’escassetat de recursos, la fi de l’abundància fàcil i l’esgotament profund de l’Estat espanyol no són només amenaces. També són una oportunitat històrica que cal saber llegir. Cap crisi no ens farà lliures per si sola, això seria infantil. Però una crisi pot trencar el miratge que feia suportable la dependència. Pot mostrar que continuar dins la decadència d’un altre no és prudència. És quedar exposats a una ruïna que ni tan sols decidim nosaltres.

Per això aquest malestar no s’ha d’amagar. No l’hem de deixar morir en converses petites, ni disfressar-lo de cansament, ni convertir-lo en vergonya. Cal escoltar-lo. No per quedar-nos-hi atrapats, sinó perquè potser és una de les poques formes honestes que encara té la nació de parlar-nos. Ens diu que alguna cosa no va bé. Però també ens diu que encara hi ha algú capaç de notar-ho.

Potser tot comença aquí. No en una teoria perfecta, ni en un calendari màgic, ni en una altra promesa solemne. Comença quan deixem de tenir vergonya d’aquest malestar i entenem que no és odi, ni caprici, ni feblesa. És memòria ferida. És pertinença que encara respira. És la casa que ens reclama perquè, malgrat tot, encara sabem que era casa.

La Nació Catalana no se salvarà quan finalment li surti a compte ser lliure. Se salvarà quan entenguem que no ser-ho ens desfà, però també que aquest dolor és una prova de vida. Si encara ens incomoda la pèrdua, és que encara no hem estat vençuts del tot. Si encara enyorem la casa sencera, és que encara sabem què vol dir casa. I si encara fa mal, és que encara hi som. Ara cal que aquest malestar deixi de ser només tristesa i comenci a ser consciència.

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@Susimaso @gallifantes No donis idees…😡

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@gallifantes @montserumbau @isaacrrr7 🙌🙌😂😂

[Donald @catalacatala]

QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR?

Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre.
No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat.

Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa.

I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre.

La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa.

Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món.
Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva.

Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

Bona Diada! 🌹II*II🌹

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@gallifantes @serratsabi Bona Diada!

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@FerranFaRun @velasc_alberto Marc mental català i dient pallús i imbècil a l’Alberto Velasco? Quina vergonya que fas…

[Miquel Strubell i Prats @miquelstrubell]

Vídeos de l'HORROR de l'1-O que ni sabíeu que existien.

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@velasc_alberto @lluisgibert 👏👏👏

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@orriolsderipoll @DavidGR1714 ❤️

[Robert Cabeza @RobertCabeza]

@gallifantes @N0Tvictorinfer_ 🤣🤣🤣