RamonsalvansB.

si pots somiar-ho, pots fer-ho

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

M’agradaria compartir amb vosaltres una notícia que ha sacsejat la meva família aquest matí.

Per fi, després de molts anys de recerca, han trobat davant la costa de Premià les restes del PO-087, un Spitfire abatut l’any 1938.

Perquè entengueu què significa, deixeu-me retrocedir uns quants anys.

Som a inicis de 1938. La Guerra Civil Espanyola comença a agafar un caire dramàtic. Des de Mallorca, el líder feixista italià Arconovaldi organitza els bombardejos sobre Barcelona. Els bombarders italians creuen el Mediterrani des de les seves bases a les Balears i ataquen sistemàticament la ciutat, provocant milers de morts.

Davant d’aquest escenari, el servei secret britànic posa en marxa una operació secreta per intentar mitigar els efectes dels bombardejos.

Deu pilots de la RAF, alguns dels millors de la força aèria britànica, són destinats clandestinament a Catalunya. Entre ells hi havia un germà del meu avi: Jack Wills.

Tenien la base a Avinyó, a l’Empordà, i, en coordinació amb l’aeròdrom de Sabadell, van organitzar un petit dispositiu de deu caces Spitfire amb una missió gairebé impossible: interceptar els bombarders italians que venien de Mallorca i dificultar, tant com fos possible, els atacs sobre Barcelona.

I així arribem al fatídic 13 de març de 1938.

Aquell dia els italians van llançar el que havia de ser un dels seus atacs més devastadors sobre la ciutat. Els deu joves pilots britànics van enlairar-se des de Sabadell per intentar aturar-los.

Pel poc que sabem —bona part de la documentació sobre aquella operació encara continua sota secret del govern britànic—, la batalla aèria va ser duríssima.

Va arribar un moment en què els pilots britànics van haver de prendre una decisió: abandonar el combat i tornar a la base abans de quedar-se sense combustible, o continuar lluitant.

El meu parent va decidir continuar.

I pel poc que sabem d’aquell dia, ho van aconseguir.

L’atac massiu que podia haver estat un dels més destructors sobre Barcelona va ser rebutjat i els bombarders italians que no van ser abatuts van acabar tornant cap a Mallorca.

De Jack Wills no se’n va saber mai més res.

Simplement, va desaparèixer sobre el mar.

Fins avui.

Aquest matí ens han comunicat que un club submarinista de Premià va localitzar fa uns mesos les restes d’un avió a unes quantes milles nàutiques de Premià de Mar.

Ara, finalment, se n’ha certificat la identitat.

És el PO-087.

El seu Spitfire.

Evidentment, a casa estem molt emocionats amb la notícia. Després de gairebé noranta anys, d’alguna manera, en Jack ha tornat.

Simplement ho volia compartir amb vosaltres.

Que passeu un bon dissabte.

I si feu molts likes i molts retuits, un dia us explico la història sencera, i perquè hi ha una samarreta seva exposada al Imperial War Museum de Londres.

[RamonsalvansB. @SalvansBallus]

@neusparce Doncs, Bon vent i barca nova

[Miriam Nogueras 🎗 @miriamnoguerasM]

Si algú que hi era té informació, TOTA, que ens la faci arribar. Aquests animals han de pagar per aquest abús i maltractament.

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

Llestos i intel·ligents

A la vida he conegut poca gent intel·ligent. Molt poca. De fet, 2 homes i 1 dona.

En canvi, he conegut molta gent llesta. Gent espavilada, ràpida, hàbil. Però intel·ligent, intel·ligent de veritat, molta menys. I trobar algú que sigui alhora llest i intel·ligent ja és gairebé una excepció. Una quimera.

Perquè no són exactament la mateixa cosa.

Ser llest és una qualitat gairebé darwiniana, d'afdaptació al medi i la seva incertesa. Una qualitat ulissiana. Ulisses era polýtropos, l'home dels molts recursos: Capaç d'adaptar-se, d'enganyar el ciclop, d'escapar d'una situació impossible, d'improvisar quan les coses no surten com estava previst.

El llest entén ràpidament l'entorn i sap moure-s'hi. Però això no implica necessàriament intel·ligència.

La intel·ligència és una altra cosa.

És la capacitat de veure simplicitat en la complexitat. De mirar un problema ple de variables, soroll i contradiccions i descobrir què és realment important.

És també la capacitat d'entendre que entre l'avui i el futur no hi ha una línia recta, sinó una successió de escenaris intermedis, cadascun amb probabilitats, riscos i conseqüències diferents.

El llest sap sortir del problema d'avui.

L'intel·ligent intenta entendre quin serà el problema de demà.

I la combinació de tots dos és extraordinàriament poderosa: Saber cap on vas, però alhora ser capaç de modificar el camí quan la realitat canvia.

Potser una part important del problema de Catalunya és precisament aquesta.

Tenim una política plena de tàctica i pobra d'estratègia. Gent extraordinàriament preocupada per guanyar la votació de dimarts, dominar el relat de dimecres o sobreviure al congrés del partit de dissabte.

Però costa molt més trobar algú capaç de mirar deu anys endavant, reduir la complexitat a quatre o cinc idees essencials i començar avui a construir el camí per arribar-hi.

I encara costa més trobar qui, a més de tenir aquesta visió, tingui l'habilitat, la flexibilitat i l'astúcia necessàries per navegar tots els obstacles que inevitablement apareixeran pel camí.

Ens falten intel·ligents.

Ens falten llestos.

Però, sobretot, ens falta gent que sigui les dues coses alhora.

Que passeu un bon Dimecres.

[TΟΝΙ RΟS @ToniRos26]

INFORME PISA

Si t'envien allaus incontrolades de bàrbars del tercer món que envaeixen els teus carrers i les teves escoles.

Si els aproven l'ESO sense saber ni escriure.

Si omples les aules de TIC i de paperassa burrocràtica.

Si ho deixes tot en mans de pedagogs esnobs i de protocols demencials.

Si queden quatre profes que fan les classes en català.

Si, precisament, han estat els governs d'esquerres els que s'han carregat l'ensenyament públic d'aquest país, quan l'ensenyament és l'únic ascensor social per als pobres.

Què coi esperes que surti al famós Informe PISA?

Doncs que estem al cul del rànquing, no solament d'aspanya, sinó del món mundial.

És normal que ens ho amaguin.

Un desgavell, un desastre, un disbarat, una vergonya incommensurable que pagarem amb sang.

El problema és que això no s'arregla en dos dies.

Sempre ho repeteixo: hi ha uns responsables amb noms i cognoms. Uns consellers i uns partits.

Ni oblit ni perdó quan voteu.

#SalvemCatalunya

[Bernat Deltell @Bernat_Deltell]

Tothom intueix per què s'ha deixat fora un percentatge tan alt d'alumnes i què s'ha intentat amagar amb aquesta exclusió. Alguns ho veiem i patim cada dia a les aules.
https://t.co/555uhe81kO

[LaRepública.cat @LaRepublicaCat]

1/2 🚨 El sistema educatiu, en caiguda lliure. Miquel Puig adverteix clarament: “No ha estat un error, l'escola catalana ha col·lapsat”. L'exclusió de Catalunya de les proves PISA per apartar un 23% dels alumnes de la mostra amaga una realitat estructural molt preocupant. 👇

[Un tal Toni @dracdolot]

Aquesta senyora és la Blanca Arbell (ERC), ex-batllessa de Canet de Mar, a part del seu sou de 42.000€ anuals facturava 8.000€ diaris a la DGAIA per acollir menas a la casa de colònies de la seva propietat. Heu vist res d'això a TV3?

[Caragirat 🙃 @caragirat]

Si la teva selecció nacional no es l'espanyola, fes RT

[Antiburocràcia Catalunya @AntiburocraciaC]

L'any 1984 un pagès de Gurb va guanyar el mundial de cros júnior, corrent contra els millors atletes del món. Avui fa de jardiner a l'ajuntament del seu poble.

Es diu Pere Casacuberta. El 1984, amb prou feines havia pujat mai a un avió, va viatjar a Nova Jersey per disputar el mundial de cros júnior amb la selecció espanyola. Corria pels camps d'Osona des de petit, sovint descalç, i ningú no l'hi donava com a favorit contra els atletes africans que dominaven la disciplina.

Va guanyar. Va tornar a Catalunya convertit en un heroi: rebut per una multitud a l'aeroport del Prat, aclamat al Palau de la Generalitat, felicitat pel Borbó i pel president del govern espanyol.

El van batejar "el kenyà blanc". Tenia vint anys i, de la nit al dia, el coneixia tot Catalunya.

Treballava a la fàbrica d'embotits Tarradellas, a Osona. Combinava vuit hores diàries de feina física amb l'entrenament d'un esportista d'elit. Ningú dels estaments esportius va pensar que això no es podia sostenir.

El periodista Dani Martí ho diu clar al documental "Sense ficció": "No pot ser que estigués treballant vuit hores diàries en una feina que implicava força física."

Va tenir un accident laboral. Es va fracturar el turmell i el braç. Va tornar a córrer, però ja mai més va ser el mateix atleta que havia guanyat un mundial.

I llavors, el silenci. Cap federació, cap institució, ningú no es va fer càrrec del que li havia passat a l'home que quaranta anys enrere havia omplert Catalunya d'orgull. El periodista Jordi Basté ho resumeix així: "L'esport català l'ha oblidat. I el problema és que l'hem oblidat tots."

Avui Pere Casacuberta viu sol a la casa de pagès on va créixer, a Gurb. Treballa fent manteniment i jardineria a l'ajuntament del seu poble. Quaranta anys després de ser el millor del món, ningú li va preguntar mai què necessitava per seguir-ho sent.

A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi 👇

[RamonsalvansB. @SalvansBallus]

https://t.co/AyJdEc5gae

[Quico Sallés @QuicoSalles]

Illa regala al Papa un bitllet de Rodalies perquè el “seu viatge sigui etern”

[𝑳𝒂𝒍𝒐&𝑪𝒉𝒂𝒓𝒍𝒚🎙️ @LaloyCharlyVar]

🔵🔴🎙️ Pep ha dicho una verdad muy incómoda para muchos madridistas que solo hablan de las 15 Champions e incluso para muchos culés que no valoran lo que tienen.

La Champions es enorme, sí.
La más grande.
La que te pone en el mapa de los elegidos.
Pero también es una competición traicionera, caprichosa y muchas veces cruel con proyectos que están bien construidos.
Una mala noche, una lesión en marzo, una decisión arbitral, un cruce infernal o un rebote maldito… y te puedes ir a la calle.
Y a partir de ahí, en este fútbol histérico, parece que ya no sirve nada:
ni el trabajo del entrenador,
ni la evolución del equipo,
ni el crecimiento de los jóvenes,
ni la identidad,
ni el resto de competiciones.
Y eso es una barbaridad.
Porque la Liga es otra cosa.
La Liga no te la regala un sorteo.
No te la decide una tanda de penaltis.
No te la maquilla una noche de inspiración.

La Liga te obliga a ser bueno durante meses.
A competir cada semana.
A levantarte cuando pinchas.
A sostener una idea.
A tener continuidad, regularidad y personalidad.
Por eso Pep viene a decir algo muy serio:
la Champions te consagra, pero la Liga te define.
Y si un proyecto solo se valora por si levanta o no la Champions, entonces no estás construyendo nada sólido.
Estás viviendo atrapado en la ansiedad, en el cortoplacismo y en la histeria de una competición que puede decidirse por detalles que no siempre controlas.
El Barça de Flick tiene que seguir creciendo, compitiendo y llegando cada vez más fuerte a marzo y abril.
Eso es lo importante.
Lo otro vendrá… o no vendrá.
Pero destruir todo porque no caiga la Champions sería de club pequeño con complejo grande.

🤔¿Compráis la reflexión de Pep o pensáis que en el Barça la temporada siempre se juzgará por la Champions por encima de todo? 👇🏽👇🏽

[Hèctor López Bofill @lopezbofill]

El diputat David Cid @Ciddavid ha de renunciar a l’escó després dels inacceptables insults sexistes contra @orriolsderipoll i les primeres que ho haurien d’exigir són les seves companyes de partit.

[VIQUI ||☆|| @viquirepublica]

Una privatitzadora a Salut, un homòfob a Justícia, una antiimmersió lingüística a Educació, una que vol esporgar patrimoni a Cultura, un anticatalà a Exteriors, la que difonia fake news contra Catalunya com a directora de comunicació, un ultraespanyolista que deia que als independentistes se’ls hauria de tancar en una reserva com a secretari…

I a aquesta gent ERC, els tornarà a donar el suport…

Que n'ha fet de feina Pegasus...

[Neus Torbisco Casals🎗 @casals_neus]

El nivell de masclisme i mediocritat que es veu al Parlament de Catalunya fan vergonya. Estic a les antípodes de la ideologia de @silviaorriols. Però els insults sexistes del diputat David Cid reflecteixen bé la seva mediocritat intel·lectual: no exposen raons o arguments sinó insulten i es dediquen a fer rialletes com si fossin a una classe de l’Institut. Exerceixen un càrrec representatiu però el nivell de respecte és tant baix de la seva política de l’espectacle cutre que de fet afegeixen raons a l’escepticisme creixent sobre la democràcia i el triomf de l’antipolítica.

[Aleix Clarió 🎏🐉 @aleixclario]

Deia en Junqueras: “Tothom sap que és impossible un govern amb el PSC, perquè som els dos partits més antagònics, perquè ells representen una monarquia corrupte, tenen un llarg historial de corrupció, s’han manifestat al costat de Vox i aplaudit la presó i l’exili” 🍻💸

[Nil 🌍 @nlprat]

Avui, s’ha consumat la traïció més gran que ha fet mai ERC al poble de Catalunya i que, indubtablement, ha deixat orfes a desenes de milers de catalans que havien confiat en el seu projecte.

Una signatura ha posat fi a un partit amb 95 anys d’història, per acabar dissolent-se en l’espanyolisme més pur.

@junqueras i la resta ja no recorden aquells anys de presó, d’exili que encara dura i de persecució simplement per defensar la llibertat del nostre poble.

Ara, amb l’objectiu de mantenir unes quantes desenes d’alts càrrecs i crear-ne algun de nou, han decidit que prioritzaran el benefici econòmic per sobre dels interessos del país.

No ens enganyem, ERC ha pactat un tren orbital que tardarà 20-25 anys a completar-se i, en principi, finançat pel govern espanyol perquè saben i volen que Catalunya sempre estigui fermament lligada a Espanya.

No creuen ni creuran mai en la independència.

[Juez Central @Juezcentral]

La despedida de Tito Lewandowski ayer fue muy emotiva. Pero este es EL MOMENTAZO.

Lewandowski llega al camerino antes del partido y se encuentra en su puesto la cinta de capitán del Barça. Araujo, Pedri y Raphinha acordaron cederle la cinta para que Robert la llevara en su último partido ante la afición.

Robert la toma, la admira, sonríe y se emociona hasta las lágrimas. Un gesto tan simple que demuestra el amor y respeto que Tito le tiene al Barcelona y viceversa.

Dame siempre a atletas y profesionales como Robert Lewandowski 🫶

[VIQUI ||☆|| @viquirepublica]

300.000 vots menys a les
municipals
440.000 vots menys a les
generals

No forma part del govern
No és Conseller
No és Diputat
Està inhabilitat fins 2031

Que coi firma i pacta aquest home, en nom de tot un País?

L’hòstia a les pròximes eleccions, ha de ser sideral!