Ahir vaig estar 6 hores parlant de St Jordi a les meves classes d'espanyol a Londres! 300 nens anglesos saben què significa la nostra Diada i saben què parlem també en català! I que a casa només parlem aquesta llengua. Bona diada a tothom! #santjordi
@CarlotaGurt Quina sort tenim que @CarlotaGurt escrigui, que li posin micros, que pugi a l'escenari! Que tinguem una escriptora de premi! I que ho faci en català❤️
Als gimnassos la majoria de gent porta auriculars a la sala de peses. No han pensat mai que els que no en portem, volem silenci? Per què posen un fil musical com si estiguessim en una sala d'steps? Ommmm!!!!
Hi ha vides que fan un gir quan no s’ho espera ningú. La Carme va començar a escriure de debò quan ja havia viscut molt. I des de llavors, no ha parat: novel·les, contes, premis, una novel·la eròtica i una editorial pròpia! #SantJordi3Cat
«Massa personatges femenins continuen tenint el nucli narratiu al cony; és a dir, l’autor els ha introduït a la trama perquè són follables (seduïbles, enamorables), violables o fecundables (les embarassades són omnipresents fins al ridícul).»
Més aquí 👇
https://t.co/wJWvCYpmMs
“La vergüenza debe cambiar de bando”.
Hoy declaro mi respeto inmenso a esta mujer: Gisèle Pelicot.
Su marido la drogó durante años para que otros hombres la violaran estando inconsciente (más de 80 hombres acusados). No voy a calificar a estas bestias porque quiero centrarme en ella.
Gisèle, con valentía y entereza, ha querido que el juicio se haga en público, que sea abierto, para que “se sepa todo” y “ninguna mujer sufra esta sumisión química”.
Ella acude a las vistas con la cabeza alta y el rostro descubierto. Porque son “ellos” los que deben sentir vergüenza.
Mi heroína de hoy. 💜
👊Mujeres afganas rompen el silencio que les impone el régimen talibán.
Desafían, en las redes, la prohibición de cantar y hablar en público.
Voces que piden libertad y que habría que hacer virales. Compartamos su lucha 💜
#StandWithAfghanWomen#AfghanWomen
Avui sóc a Waterloo després d'uns dies extremadament difícils. Cal analitzar la situació política i posar en perspectiva la raó profunda de l'operació que va fer possible el que va ocórrer ahir. I ho faré. Però són milers de quilòmetres en molt pocs dies i moltes jornades d'una tensió difícil d'explicar, i confio que s'entengui que em calguin encara unes hores per reposar i agafar aire.
Lamentablement, avui l'inefable Departament d'Interior del nostre Govern ha perpetrat una de les rodes de premsa més deplorables que recordo, i em sento obligat a fer-ne un comentari. No puc creure que la caça de bruixes que s'ha desfermat contra algunes persones concretes, simplement perquè les han vist al meu costat en moments determinats, sigui protagonitzada des d'àmbits polítics que s'omplen la boca de lluita antirepressiva. L'onada repressora que ha desfermat el conseller Elena i el comissari en cap dels Mossos és digna de Marlaska o de Zoido. He de dir que algunes coses no em sorprenen, com això que jo vaig dur un barret de palla (no en vaig portar pas cap, tampoc no he estat mai en cap maleter, i tampoc no he residit mai a Hamburg: coses que s'inventen en els atestats policials i tenen sempre allò de la "presumpció de veracitat")
Em sap molt de greu per les persones que estan reben la ira d'uns responsables polítics i policials que saben que no han estat gens a l'alçada del moment. La reben perquè el conseller i el comissari en cap han tingut una rebequeria en veure que l'espantós, incomprensible i a voltes delirant dispositiu policial no l'ha entès ningú i només ha servit per molestar els ciutadans. I per gastar inútilment diners públics, que farien més servei combatent la delinqüència i el crim organitzat que no pas perseguint polítics que no tenen ni una sola condemna i castigant agents dels Mossos d'Esquadra pel seu compromís cívic, i no pas perquè hagin comès cap delicte.
Ja vaig dir que no he tingut mai la voluntat d'entregar-me voluntàriament ni de facilitar la meva detenció perquè em sembla inacceptable que se m'estigui perseguint per raons polítiques i que, al damunt, no s'estigui aplicant la llei d'amnistia. Entenc les raons per les quals el Tribunal Suprem té l'obsessió per tenir-me a les seves mans però ni l'operatiu ni la reacció dels comandaments polítics i policials dels Mossos és comprensible ni acceptable.
Als Mossos no se'ls ha de demanar lleialtats a idees i narratives polítiques. Això ho fan els espanyols amb la seva Policia i la Guàrdia Civil. Aquí hem defensat sempre un model policial propi i de caràcter nacional, que se'l creuen molts agents que tenen vocació de servei públic. Com a president, em sento molt orgullós del paper dels Mossos d'Esquadra en la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i de la forma com els comandaments van saber entomar una crisi en què també havien de competir amb altres cossos policials. I tothom sap que el Major Trapero no era precisament de la corda política del Govern. Però aleshores va actuar amb una gran responsabilitat i un gran sentit de la institució, que és el que sí li podíem exigir el conseller Forn i jo mateix com a responsables polítics. I quan es va decidir muntar una operació Gàbia va ser perquè calia atrapar uns terroristes que acabaven de perpetrar una massacre a la Rambla. Uns terroristes. Gent que acabava d'assassinar indiscriminadament. No un responsable polític que té una ordre de detenció que tota Europa ha rebutjat i que, per descomptat, no ha matat ningú. Quantes ordres de detenció hi ha en aquests moments vigents contra lladres, violadors, narcotraficants i assassins? I quants dispositius com el d'ahir s'estan muntant? No els cau la cara de vergonya?
La degradació a què els compareixents de la roda de premsa d'avui han arrossegat el cos de Mossos d'Esquadra serà molt difícil de revertir. La via cap a la seva espanyolització (principalment en el sentit de model policial) va començar amb un tripartit i culminarà amb un govern que el mateix tripartit ha fet possible.
I una consideració final. Si el conseller Elena i el departament d'Interior haguessin complert amb la llei i m'haguessin donat l'escorta que em pertoca, haurien sabut en tot moment quin era el meu recorregut per Barcelona i per Catalunya. No els hauria calgut la delirant operació d'ahir, que formarà part per sempre més de la seva biografia pública. I no pas com un mèrit precisament.