La inacción del Vaticano ante la sistemática apostasía disfrazada de "sinodalidad": La profanación pública del Cuerpo y la Sangre de Cristo.
Lo que estas imágenes del video exhiben no es pastoral, ni cercanía, ni evolución; es la demolición deliberada de la fe católica y un ultraje abierto contra la Majestad de Dios. Bajo el pretexto revolucionario de construir una iglesia "sinodal, pobre, ecuménica, democrática e inclusiva", se ha expulsado a Cristo del Altar para imponer una parodia protestantizada y horizontal donde el hombre se adora a sí mismo.
Arrancar el Santo Sacrificio del templo consagrado para tirarlo a la intemperie, sobre una mesa cualquiera cubierta de trapos folclóricos, y permitir que manos profanas y no ungidas hurguen en los vasos sagrados para autocomulgarse mojando la Hostia en el Cáliz, es un sacrilegio abominable. La Tradición Apostólica y el Concilio de Trento(Sesión XIII, cap. 8) enseñan que la Eucaristía no es una cena común, sino el Sacrificio tremendo del Calvario. Santo Tomás de Aquino sentenció con rigor inapelable (Summa Theologiae, III, q. 82, a. 3): "Por reverencia a este Sacramento, nada lo toca sino lo que está consagrado; por eso se consagran el corporal, el cáliz y también las manos del sacerdote para tocar este Sacramento". Hoy, la soberbia "sinodal" pisotea esa santidad, reduciendo el Pan de los Ángeles a un vulgar autoservicio comunitario.
Incluso la propia normativa disciplinar de Roma (Instrucción Redemptionis Sacramentum, nn. 94 y 104) condena y prohíbe bajo grave culpa que ningún fiel tome jamás por sí mismo la Hostia consagrada o el Cáliz, y mucho menos que practique la intinción por cuenta propia. Los sacerdotes que presiden sentados esta farsa, cómplices silenciosos de la irreverencia, traicionan su ordenación y abandonan su deber de custodios de los misterios de Dios.
A estos arquitectos de una "nueva iglesia sinodal" que aplauden la pérdida de todo temor de Dios, les cae encima como un rayo la sentencia de San Pablo: "Quien coma el pan o beba el cáliz del Señor indignamente, será reo del Cuerpo y de la Sangre del Señor... come y bebe su propia condenación, sin discernir el Cuerpo" (1 Cor 11, 27-29). Y el Profeta Malaquías ya denunciaba a los sacerdotes infieles que profanaban el culto: "Ustedes desprecian mi Nombre... ofreciendo sobre mi altar pan inmundo y diciendo: 'La mesa del Señor es despreciable'" (Mal 1, 6-7).
No existe "sinodalidad" allí donde se pisotea la ley de Dios y la Tradición de los Apóstoles. Quienes convierten el Sacrificio Redentor en un espectáculo folclórico, igualitario y profano, merecen el mismo látigo con el que Cristo expulsó a los mercaderes del Templo: "¡Quiten esto de aquí! No conviertan la casa de mi Padre en un mercado" (Jn 2, 16).
No és un oblit casual ni simple desconeixement: els partits autodenominats independentistes silencien les Constitucions de Catalunya perquè invocar-les destruiria el sistema partitocràtic i autonòmic del qual viuen. Hi ha tres motius fonamentals que expliquen aquest silenci còmplice:
* El lligam econòmic i legal amb el règim del 78
Els partits actuals són estructures creades dins la Constitució espanyola de 1978, dissenyades per gestionar una autonomia i dependre de les subvencions, els sous i els càrrecs de l'Estat. Reivindicar la vigència no prescrita de les Constitucions de Catalunya (Tercera Compilació de 1704 i Corts de 1705-1706) i denunciar la nul·litat d'origen del Decret de Nova Planta de 1716 (en virtut de la Constitució de l'Observança de 1481, Poc Valria, i del principi internacional ex iniuria ius non oritur) implica declarar il·legítim el marc jurídic espanyol a Catalunya. Si reconeixen que som un Estat ocupat militarment des de 1714, perden qualsevol coartada per continuar demanant permís a Madrid, pactant al Congrés o acatant el Tribunal Constitucional.
* El pànic a la rendició de comptes del dret públic català
El sistema espanyol actual permet als partits prometre la independència en campanya i fer autonomisme l'endemà amb total impunitat, blindats per les llistes tancades i la disciplina de partit. En canvi, el constitucionalisme històric català es fonamentava en la limitació estricta del poder i la fiscalització dels governants: els síndics anaven a les Corts amb mandat imperatiu dels municipis (si trairien l'encàrrec dels veïns eren revocats i jutjats), els càrrecs s'escollien per insaculació per evitar oligarquies de partit, i el Tribunal de Contrafaccions (1706) processava qualsevol oficial o autoritat que vulnerés les lleis del país. La classe política actual no sobreviuria ni un sol dia sota el rigor del dret català.
* La colonització mental i la coartada del 2017
Tres segles d'ocupació han fet que bona part dels dirigents i assessors jurídics dels partits, formats sota el positivisme espanyol, hagin assumit el marc mental de l'ocupant. Per això el 2017 van descartar el nostre títol de sobirania originària i van preferir jugar a fer una Llei de Transitorietat des d'un Parlament autonòmic, presentant-nos davant les cancelleries internacionals com una regió espanyola que feia una secessió interna i portant-nos directament al fracàs.
Els partits autonòmics mai no impulsaran la restitució de les nostres Constitucions perquè fer-ho significa posar fi al seu propi negoci. Per això la recuperació del nostre dret públic i la seva actualització en una Quarta Compilació, combinada amb la ratificació democràtica de l'1 d'Octubre, ha de ser liderada per la ciutadania lliure desbordant la partitocràcia del 78.
De la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!
Impressionant Sílvia Orriols!
Guanyarà pel sol fet que és l'única política que sap parlar clar i català que ja és moltisim i a sobre està molt més documentada que tots aquests sirvents de l'estat nyordo
5 minuts per entendre-ho tot!
Feu RT perque corri!
“Distinguished Gentlemen, you are not being asked to reenact the Battle of Lepanto with galleys. You are asked – each in your own place and according to your own station – to be what your forebears were: a sword of Truth and a shield of fidelity. You are asked not to ratify error, not to countenance falsehood, and not to take pleasure in injustice. You are asked to defend the institutions that still remain, to safeguard the memory of the past against its systematic dissolution, and to oppose the manufactured crisis and the servitude that is being prepared. Omne regnum divisum contra se desolabitur (Mt 12:25). Division is the work of the Divider. When it penetrates the very heart of what ought to be a principle of unity – the Papacy, nations, families – the resistance of the pusillus grex (the little flock) becomes necessary.”
https://t.co/9o65wYBxbv
Christianity is dying in the place where Christianity was born.
In Bethlehem, where Christ was born. In Mosul, where Christians prayed for two thousand years. In Aleppo, where churches stood before Islam even existed. In the very soil where the apostles walked, Christians are now almost gone.
This is not a slow decline. This is not people losing faith. This is not people moving away for better jobs. This is churches burned. This is priests beheaded. This is families given three choices. Convert, pay, or die. This is girls kidnapped. This is boys forced to fight. This is whole villages emptied overnight, and the world watching in silence.
Two thousand years of history, erased in one generation by Islamists.
In Iraq, there were more than one and a half million Christians before the invasion. Today there are less than two hundred thousand.
In Syria, ancient Christian communities that survived Romans, Mongols, Ottomans, and dictators, were wiped out by ISIS and Al-Qaeda and their friends.
In Bethlehem, Christians were once the majority. Today they are a tiny minority, squeezed, threatened, pushed out by the same Islamists the West calls resistance.
In Lebanon, the last Christian-majority country in the Middle East, Christians are now refugees in their own land, watching Hezbollah turn their country into a launching pad for war.
This is the greatest religious cleansing of our time. And the world does not want to talk about it.
The world talks about everything else. The world talks about Islamophobia. The world talks about colonialism. The world talks about Palestine. But the world will not talk about the Christians of Mosul who had the letter N painted on their doors, meaning Nazarene, meaning kill them.
The world will not talk about the Christians of Aleppo who were beheaded on camera.
The world will not talk about the Christians of Nigeria who are slaughtered every week, but that is Africa, and Africa is always ignored. The world will not talk about the Christians of Bethlehem who cannot even walk to church without fear.
Despite all of this, despite the blood, despite the empty churches, despite the mass graves, some people still choose to romanticize Islamism.
Hi ha espai per una nova comunicació política, i agradi o no @alhora_cat l’està fent.
Hi ha espai per una politica independentista diferent a l’habitual i @alhora_cat vol fer-la.
Donem-li l’oportunitat, no hi tenim res a perdre quan ERC i Junts només aspiren a resistir.. #Atac
Van entrar a la presó precisament perquè l'octubre de 2017, en lloc de sostenir la sobirania i exercir el control del territori, van acatar l'article 155, van lliurar les institucions sense resistència i es van presentar voluntàriament a Madrid reconeixent la jurisdicció del Tribunal Suprem espanyol.
L'article 155 només té efecte si acceptes ser una comunitat autònoma sotmesa al règim del 78 i obeeixes el butlletí oficial de l'ocupant. Quan el 1990 Lituània, Letònia i Estònia van restituir la seva independència, l'URSS també tenia la policia i l'exèrcit Roig al seu costat i va enviar els tancs a Vílnius i Riga, però els dirigents bàltics no van dissoldre el seu parlament ni es van entregar als jutges de Moscou: van mantenir l'Estat actiu amb el poble defensant les institucions al carrer fins que la repressió soviètica va quedar deslegitimada internacionalment.
El poble català ja va demostrar l'1 i el 3 d'octubre de 2017 que no tenia por de la policia; qui va capitular va ser una classe política autonòmica que anava de farol i que mai va voler trencar amb la legalitat espanyola. Per això la restitució de les Constitucions de Catalunya (emparada en la nul·litat d'origen de l'ocupació de 1714-1716 segons la Constitució de l'Observança de 1481, Poc Valria) exigeix substituir els gestors autonòmics per líders i síndics que no demanin permís ni es rendeixin l'endemà davant del jutge de l'ocupant.
De la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!
El primer pas és sortir del marc mental burocràtic: restituir un Estat ocupat militarment no és presentar una instància en una finestreta esperant que un funcionari de Madrid, de Brussel·les o de l'ONU ens doni la raó. Si limites la sobirania a presentar un tràmit o un escrit mentre a la pràctica continues acatant la legalitat espanyola, el document acabarà sempre en un calaix, perquè en geopolítica les cancelleries no responen a peticions teòriques, sinó a fets consumats emparats en un títol jurídic sòlid.
* Qui ho ha de fer?
Els partits autonòmics mai no ho faran perquè viuen del règim del 78. El procés ha de ser impulsat per la societat civil organitzada, per un cos de juristes i historiadors lliures de servituds partitocràtiques i per una nova articulació política i municipalista —recuperant l'esperit dels síndics del Braç Popular— que es presenti davant del poble amb l'únic mandat de trencar amb el marc autonòmic i restituir la legalitat catalana.
* Quin ha de ser el procediment?
El camí segueix la mateixa lògica jurídica i política que van aplicar Estònia, Letònia i Lituània el 1990-1991 per alliberar-se de l'URSS:
Primer, la redacció de la Quarta Compilació: una comissió jurídica codifica l'actualització de la Tercera Compilació de 1704 i les lleis de les Corts de 1705-1706 al segle XXI, fonent la sobirania ciutadana i el sufragi universal (ratificats l'1 d'Octubre de 2017) amb els mecanismes de control del poder propis del dret català (mandat imperatiu i revocabilitat dels representants, insaculació per als òrgans de control i restauració del Tribunal de Contrafaccions).
Segon, la deslegitimació interna de l'ocupant: deixar de validar les institucions espanyoles i construir una majoria social conscient que Catalunya no és una regió que demana separar-se, sinó un Estat preexistent ocupat per la força.
Tercer, l'acte sobirà de restitució: una Assemblea Nacional de representants legítims (ja sigui desbordant les institucions actuals o constituïda per síndics municipals i diputats compromesos amb la ruptura) declara solemnement que el Decret de Nova Planta de 1716 és nul de ple dret d'acord amb la Constitució de l'Observança de 1481 (Poc Valria) i el principi internacional ex iniuria ius non oritur, proclama la vigència de la Quarta Compilació i assumeix el control efectiu del territori.
* On cal adreçar-se i com evitar que ens ignorin?
No s'ha de demanar permís previ a cap tribunal ni organisme internacional. Un cop proclamada i sostinguda la restitució al carrer i a les institucions, el govern provisional s'adreça directament a totes les cancelleries estrangeres i a les Nacions Unides mitjançant una nota diplomàtica de notificació de restitució d'Estat.
Quan fas que el conflicte deixi de ser una carpeta de despatx i es converteixi en un exercici efectiu de sobirania sobre el terreny, és impossible que ho tanquin en un calaix. És aleshores quan el títol històric de les Constitucions de Catalunya fa la seva funció decisiva: ofereix a les potències estrangeres la cobertura legal perfecta (ex iniuria ius non oritur) per reconèixer la República Catalana com un Estat restituït, sense que cap país hagi de témer que s'està creant un precedent de secessió interna per a les seves pròpies minories.
De la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!
🇺🇸 Thomas Massie. Representant dels Estats Units per Kentucky
«No vam sortir de la Covid 😷💉perquè tinguéssim líders forts. Vam sortir de la Covid perquè alguns de vosaltres vau dir: «No obeiré».
«Si només entre el 5% i el 10% de nosaltres desobeïm… el sistema s’ensorrarà.»
«Feu-ho allà on pugueu. Amb les vostres finances, amb la moneda que utilitzeu, com eduqueu els vostres fills, on compreu els aliments...»
Quan l'unionisme o l'autonomisme volen desacreditar les Constitucions de Catalunya, repeteixen la mentida que el nostre dret públic abans de 1714 només eren privilegis feudals per protegir quatre nobles i rics.
Aquesta pàgina original de les Constitucions de Catalunya (Cap. iiij.), que regula els Advocats i Procuradors de pobres, desmunta el tòpic amb proves irrefutables. Mentre a Castella i a la França absolutista els pobres estaven indefensos davant dels poderosos, l'Estat català va blindar per llei un veritable torn d'ofici públic, gratuït, d'exclusivitat absoluta i sotmès a auditoria:
* Justícia material i no només formal
Aprovada en Corts Generals ("Statuim, y ordenam ab lloatio, y approbatio de la present Cort"), la llei neix "per acudir a les necessitats dels pobres litigants, que per falta de Aduocats perden moltes causas per mes q tingan en elles justicia". El legislador català assumia que de res serveix tenir raó davant d'un tribunal si ets pobre i no et pots pagar qui et defensi.
* Sou públic digne i dedicació exclusiva al 100%
S'estableixen dos Advocats de pobres (amb un salari públic de 400 lliures cadascun) i dos Procuradors (amb 200 lliures), amb la condició estricta "que no hajan de aduocar, ni aconsellar, a altres causes, ni procurar fora les dels pobres". Tenien prohibit acceptar clients privats rics per no desatendre ni un minut la defensa de la gent humil.
* Cobertura penal i civil universal
La norma els obliga a defensar tant els reclusos de la "preso de la Almoyna, y altres miserables", com qualsevol persona sense recursos en "causes ciuils, a tots los qui pledejaran com a pobres".
* Sis hores diàries presencials a la presó
Cap despatx allunyat de la realitat: la Constitució obliga advocats i procuradors a assistir personalment a la presó sis hores cada dia ("tres hores de mati, y tres despres dinar hajen de assistir en la preso per instruirse del que conuindra pera la defensa dels pobres presos").
* Tolerància zero amb la corrupció i fiscalització ("la visita")
Es prohibeix terminantment que dels presos, "ni de llurs deutes ni amichs, per via directa, ni indirecta, no pugan pendre diners, robes, presents, ni altres coses, ans ho tingan de fer tot gratis". I per assegurar-ho, queden "subjectes a la visita com los demes Officials Reals", és a dir, sotmesos a inspecció i judici de residència si fallaven al seu deure.
Aquest era el garantisme social i processal del dret català segles abans que Europa parlés d'Estat del benestar. Quan el 1714-1716 Felip V va abolir les nostres Constitucions per la força de les armes —un acte nul de ple dret segons la Constitució de l'Observança de 1481 (Poc Valria)— no va derogar els privilegis dels rics: va destruir l'escut legal que protegia el poble català de l'arbitrarietat del poder.
Restituir la nostra sobirania originària és recuperar l'Estat de Dret més avançat de la nostra història.
De la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!
“La situazione internazionale non è il prodotto di errori isolati o di fatalità storiche. Gli scenari di guerra che si moltiplicano — dal fronte orientale d’Europa ai teatri del Medio Oriente e oltre — rispondono a una logica di destabilizzazione permanente. Le istituzioni sovranazionali — anzitutto ONU ed Unione Europea — alimentano conflitti, prolungano ostilità, ridisegnano confini e alleanze non per difendere popoli e sovranità, ma per indebolirle, indebitarle e subordinarle a poteri sovranazionali. L’economia è usata come arma; le crisi sanitarie, energetiche e alimentari sono usate come leve; la pressione demografica e i flussi migratori pianificati sono usati come strumenti di trasformazione irreversibile delle società. Ciò che viene presentato come necessità o come progresso è, nella sostanza, un progetto di dissoluzione delle Nazioni e delle loro istituzioni.
Questa crisi non è soltanto militare o economica: è antropologica. Si attacca la famiglia, si cancella la differenza sessuale, si distrugge l’autorità paterna e materna, si sostituisce l’educazione con l’indottrinamento. Si distrugge il passato — la memoria storica, le radici cristiane, le identità nazionali — perché un popolo senza memoria è più facile da governare. E si prepara la schiavitù futura: una nuova forma di schiavitù fondata sul controllo sanitario e digitale, sulla sorveglianza permanente, sulla dipendenza da strutture globali che non rispondono a nessun popolo e a nessuna legge naturale. Il Nuovo Ordine Mondiale è il fine verso cui convergono le politiche che oggi l’élite impone, con o senza il consenso delle nazioni.”
https://t.co/XSDvOmMX2z
Més enllà de les consideracions partidistes, em sap molt greu que al nostre país els brams d'en Rufián tinguin moltíssims més vots que la gent que ha fet aquest vídeo.
Per la forma, però -sobretot- pel contingut.
Com ho veieu?
Quan algú vol menystenir les Constitucions de Catalunya, sol repetir el tòpic que les Corts Generals només representaven quatre senyors feudals que defensaven els seus privilegis. Aquesta afirmació demostra un desconeixement absolut de com funcionava l'Estat català abans de 1714 i de què eren realment els estaments o Braços.
Des de les Corts de Barcelona de 1283 sota Pere el Gran, el poder legislatiu del Principat residia en les Corts Generals, formades pel comte de Barcelona (el rei) i pels Tres Braços, que encarnaven la totalitat jurídica del país (la Universitat de Catalunya):
* El Braç Eclesiàstic
Presidit per l'arquebisbe de Tarragona i integrat pels bisbes catalans, els abats dels grans monestirs (com Poblet, Santes Creus o Ripoll), els priors i els síndics dels capítols catedralicis. En una època on no existia l'administració pública moderna, aquest estament gestionava la xarxa d'hospitals, l'assistència als pobres, les universitats i l'ensenyament, a més de representar les viles i pobles que vivien sota jurisdicció eclesiàstica.
* El Braç Militar
Presidit pel duc de Cardona i format pels nobles, barons, cavallers, donzells i homes de paratge (propietaris lliures rurals). Tenien el deure històric de la defensa armada de la terra i representaven les poblacions situades dins les terres de baronia o senyoriu laic. Cal recordar que, des de la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 (incorporada a les Constitucions), els pagesos eren homes lliures, propietaris del domini útil de les seves terres i amb ple dret a acudir als tribunals reials contra qualsevol abús d'un senyor.
* El Braç Reial o Popular
Presidit pel Conseller en Cap de Barcelona i integrat pels síndics (diputats) de les ciutats i viles reials d'arreu del Principat: Lleida, Girona, Tortosa, Perpinyà, Tarragona, Puigcerdà, Manresa, Vic, Vilafranca, Cervera, Balaguer, Tàrrega, Mataró, Seu d'Urgell, Olot i desenes de municipis més. Qui eren aquests síndics i a qui representaven? Eren escollits pels consells municipals —com el Consell de Cent a Barcelona—, on participaven ciutadans honrats, mercaders, juristes, metges, notaris, artistes i menestrals (els oficis i gremis d'artesans).
* Com s'escollien i per què no era una oligarquia?
Des del segle XV, tant els municipis com la Diputació del General escollien els seus càrrecs pel sistema d'insaculació: sorteig públic entre bosses d'elegibles de cada estament social. Aquest mètode evitava compra de vots, els bàndols oligàrquics i impedia que el rei pogués col·locar-hi gent subornada o afí a la corona. Els síndics del Braç Reial anaven a les Corts amb mandat imperatiu dels seus veïns i gremis: no podien votar res que perjudiqués el seu municipi sota pena de ser destituïts.
* La clau de volta: el dret de veto popular i les garanties universals
A les Corts catalanes, cap Constitució ni cap impost podia aprovar-se per majoria simple de dos braços contra un: calia la unanimitat dels Tres Braços. Això vol dir que el Braç Popular tenia dret de veto absolut davant del rei, de la noblesa i de l'Església.
Les garanties constitucionals catalanes no eren privilegis per als rics, sinó drets per a qualsevol habitant del Principat. La inviolabilitat del domicili, la prohibició de la tortura sense indicis i fora de jutge natural (1283 i 1321), el dret a no ser jutjat fora de Catalunya, la llibertat de comerç i la protecció del Tribunal de Contrafaccions (1706) emparaven igualment un noble, un mercader, un sabater o el pagès més humil davant dels abusos del poder.
Jutjar el s. XVII amb la lupa del sufragi universal del s. XX és un anacronisme; però comparar les Corts catalanes amb l'absolutisme que imperava a Castella o a França demostra que Catalunya tenia el sistema representatiu i de control del poder més avançat i garantista d'Europa. I quan el Referèndum de l'1-O 2017 hi va afegir la ratificació del sufragi universal modern, va completar el cercle per actualitzar el nostre dret històric al segle XXI.
@AdaColau Ets una miserable manipuladora i mentidera. Els nostres avis i besavis catalans es van deixar la pell aixecant un país de postguerra i tu els ignores per interès populista. Ves a la merda.
Per què el món ens va girar l'esquena l'octubre de 2017? Perquè els partits processistes van cometre l'error suïcida de presentar el cas català com una secessió des d'una autonomia espanyola i no com el que realment és: la restitució d'un Estat sobirà ocupat militarment.
* El parany de la secessió autonòmica
En aprovar la Llei de Transitorietat des d'un Parlament autonòmic sotmès a la Constitució del 78, els líders del 2017 van acceptar el marc mental i legal d'Espanya. Davant de les cancelleries internacionals, vam aparèixer com una regió espanyola rebel que volia trencar la integritat territorial d'un Estat membre de la UE. En el dret internacional actual, la secessió unilateral d'una regió gairebé mai es reconeix perquè cap Estat europeu vol alimentar aquest precedent a casa seva. Vam anar a jugar al camp d'Espanya, amb l'àrbitre del Tribunal Constitucional, i vam perdre abans de començar.
* La via bàltica i les Constitucions de Catalunya
Estònia, Letònia i Lituània no van cometre aquesta estupidesa el 1990. No van demanar permís a Moscou ni van fer una llei de secessió dins la Constitució soviètica: van declarar la continuïtat d'Estat i la restitució de la seva sobirania preexistent, anul·lant d'arrel l'ocupació il·legal.
Catalunya té exactament el mateix títol jurídic, però molt més antic i blindat: les Constitucions de Catalunya (Tercera Compilació de 1704 i Corts de 1705-1706). El Decret de Nova Planta de 1716 és nul de ple dret segons la Constitució de l'Observança de 1481 (Poc Valria), que invalida qualsevol acte del monarca contrari a les lleis pactades en Corts. El nostre dret públic va ser suprimit únicament per la força de les armes, i en dret internacional el dret de conquesta no prescriu.
* El fracàs que paguem car
El 2017 teníem la força de la gent i la ratificació democràtica del Referèndum de l'1 d'Octubre per posar al dia el nostre dret històric i proclamar la Quarta Compilació. En lloc d'això, van inventar una república de paper que va durar vuit segons, sense control del territori, mendicant una mediació europea impossible i entregant el país al 155, a la repressió i a l'actual submissió autonòmica.
Deixar de banda les nostres Constitucions per jugar a fer lleis dins del règim del 78 ens ha portat a la ruïna política, econòmica i nacional que patim avui. O ens presentem davant del món com un Estat de dret històric, el més antic d'Europa i alhora modern, que restitueix i actualitza la seva pròpia legalitat sobirana, o continuarem sent tractats com un afer intern espanyol.
De la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!
When they call you Islamophobe, remember that 100 years ago, during the events of 1914-1922, the Hellenism of Asia Minor was officially uprooted after the barbaric massacres and the genocide that the Greeks suffered by the Muslim Turks. A genocide that was racially and religiously motivated and orchestrated by Mustafa Kemal. In the Greco-Turkish war of 1912-1922, millions of Greeks either abandoned their ancestral homes or were slaughtered in the most barbaric way by the barbarians Turks, who have no historical continuity in the region.
Only the Greeks who converted to Islam survived and had the right to stay.
That was the reason Greece sent an army to Anatolia: to protect the Greek communities and cities, and to protect the Greeks, Armenians, and Assyrians whom the Turks were slaughtering simply because they were Christians. If a Greek converted to Islam, they would let him live in Asia Minor. That is the strongest proof that the genocide was religiously and racially motivated. Russia was selling weapons to the Turks. At first, France and Britain were in favor of Greece protecting Anatolia and pushing the Turks back to the steppes. But when they realized that the Greeks would become a superpower controlling the straits with a huge economy and population, they wanted to stop it (they=Britain, Italy, France, Germany). Greece, with Constantinople, would have been a worldwide superpower, a nation with the strongest navy in the world. Imagine today Greece is the number 1 shippining owner and controls 21% of global shipping capacity. So they betrayed us and left the innocent Greeks of Asia Minor to disappear.
The Greeks of Asia Minor, the Ionians, paid dearly for the fact that they endured five centuries of slavery and remained Greeks and Orthodox Christians.
Asia Minor, was an integral part of Hellenism for 3,000 years. The fact that it is today under occupation by the Turkish pseudo-nation is the reason there will never be peace in the Eastern Mediterranean.
Not even the Persians expelled the Greeks from their homes, but Muslims did.
We, today's Greeks, are the descendants of those who did not submit to Islam and chose to resist. Today's Turks, in the majority, are those Greeks who cowered and converted to Islam in order to save themselves, avoid taxes, enslavement, tortures and rape.
- Homer Pavlos