Veo la Caminata del Honor.
Todo el personal alineado, aplaudiendo mientras un paciente con muerte cerebral hace su último recorrido para donar sus órganos.
Y no puedo evitar encabronarme.
Porque mientras ese paciente salva hasta ocho vidas, afuera sigue el festival nacional de la ignorancia.
“No, doctor, es que todavía está vivo porque el corazón late…”
Pues claro que late, compadre… para eso está conectado a un ventilador. La muerte cerebral ES muerte. Punto. No está dormido, no está en coma, no va a despertar por un milagro de TikTok.
Luego sale el otro iluminado.
“Es que le van a sacar los órganos para venderlos.”
Sí, hombre… porque existe una mafia internacional que opera dentro del IMSS, con anestesiólogos, enfermeras, cirujanos, ministerios públicos, coordinadores de trasplantes y hasta el camillero, y nadie habla. Hay teorías de conspiración menos ridículas.
Y el pilón:
“Dios decidirá.”
Precisamente. Tal vez Dios ya decidió… y te dejó la oportunidad de regalar vida a siete u ocho personas. Lo demás es usar su nombre para justificar el miedo.
Pero tampoco le echemos toda la culpa a la gente.
Tenemos un sistema que muchas veces llega tarde, explica mal, no tiene suficientes coordinadores, pierde oportunidades de donación y después se sorprende de que haya miles esperando un órgano.
Nos encanta llorar cuando un familiar necesita un riñón.
Pero cuando toca donar…
…todos se convierten en expertos en WhatsApp, neurocirugía, bioética y teología. ( hacerse pendejos pues .. si ya lo dije !)
Mientras tanto, la lista de espera sigue creciendo.
Y la muerte… esa sí nunca tiene lista de espera.
La Caminata del Honor debería hacernos llorar.
Lo que debería darnos vergüenza es todo lo que pasa antes de llegar a ella.
#DonaciónDeÓrganos #Trasplante
Même si c’est dur, c’est important 🙏❤️🙏
" Il s'avère que les animaux de compagnie ont aussi des dernières volontés avant de m.o.u.r.i.r, mais seulement connues des vétérinaires qui endorment les animaux vieux et malades. Un utilisateur de Twitter, Jesse Dietrich, a demandé à un vétérinaire quelle était la partie la plus difficile de son travail.
Le spécialiste a répondu sans hésiter que le plus dur pour lui était de voir comment les animaux vieux ou malades cherchent leurs propriétaires du regard avant de s'endormir. Le fait est que 90 % des propriétaires ne veulent pas se trouver dans une pièce avec un animal m.o.u.r.a.n.t. Les gens partent pour ne pas voir leur animal partir. Mais ils ne réalisent pas que c'est dans ces derniers moments de la vie que leur animal a le plus besoin d'eux.
Les vétérinaires demandent aux propriétaires d'être proches des animaux jusqu'à la toute fin. ′′Il est inévitable qu'ils m.e.u.r.e.n.t avant vous. N'oubliez pas que vous étiez le centre de leur vie. Peut-être n'étaient-ils qu'une partie de vous. Mais ils sont aussi votre famille. Même si c'est difficile, ne les quittez pas.
Ne les laissez pas m.o.u.r.i.r dans une pièce avec un étranger dans un endroit qu'ils n'aiment pas. Il est très douloureux pour les vétérinaires de voir comment les animaux de compagnie ne retrouvent pas leur propriétaire dans les dernières minutes de leur vie. Ils ne comprennent pas pourquoi leur maître les a quittés. Après tout, ils avaient besoin de la consolation de leur maître.
Les vétérinaires font tout leur possible pour que les animaux n'aient pas si peur, mais ils leur sont totalement étrangers. Ne soyez pas un lâche parce que c'est trop douloureux pour vous. Pensez à l'animal. Endurez cette douleur par égard pour eux. Soyez avec eux jusqu'à la fin."
Aime Les Animaux ❤️
Li van okupar el pis cinc anys. No va cobrar ni un euro de lloguer. I ara Hisenda li demana que justifiqui els ingressos d’aquell lloguer.
La Pilar té un pis a la Corunya que va posar de lloguer juntament amb el seu marit, ja mort. La inquilina va deixar de pagar la renda i els subministraments, i es va quedar a dins més de cinc anys negant-se a marxar.
Els serveis socials van oferir a l’okupa una alternativa habitacional en dues ocasions. Les va rebutjar. El seu advocat va demostrar davant del jutjat que rebutjava aquestes alternatives de manera deliberada, sostenint una situació de vulnerabilitat que ella mateixa estava forçant.
Durant aquests cinc anys, la Pilar no va recuperar casa seva. La passivitat de les administracions i de la justícia la va deixar en desemparament mentre continuava sent la propietària, i per tant la responsable de tot el que passés amb l’immoble.
Quan la justícia va obligar finalment l’okupa a marxar, va deixar l’habitatge destrossat i el gas obert. I a la Pilar li va caure un deute de milers d’euros en subministraments que havia consumit una altra persona.
La Xunta podria assumir aquest deute, però li exigeix rebut rere rebut, i molts pagaments es van fer per telèfon sense que en quedés constància. La companyia de l’aigua tampoc li facilita els documents. Continua sense poder cobrar aquesta ajuda.
I llavors arriba Hisenda.
Un requeriment de l’AEAT sobre la seva declaració de la renda del 2022. Li demanen el contracte d’arrendament, el justificant dels ingressos mensuals i els justificants de totes les despeses deduïbles —IBI, assegurances, despeses de comunitat— segons l’article 13 del Reglament de l’IRPF.
El detall que converteix això en una trampa: en l’IRPF el lloguer tributa pel que s’ha meritat, no pel que s’ha cobrat. Hisenda parteix del fet que aquesta renda havia d’entrar, encara que l’inquilí no pagués ni un euro.
Per no tributar per uns diners que no va veure mai, el casolà ha de demostrar l’impagament com a saldo de dubtós cobrament —art. 13 del RIRPF—, i això exigeix justificar gestions de cobrament i reunir papers. Els mateixos papers que cinc anys de caos fan gairebé impossibles d’aconseguir.
Resumint: el sistema la va deixar sense protecció durant cinc anys. I ara el mateix sistema li demana que documenti, factura a factura, un lloguer que no va cobrar mai.
“No em desfaré d’aquest pis en la vida”, responia la Pilar per telèfon. Costa no entendre-la.
A la newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes com aquest.
Cada dia, un mail que t’estalvia una consulta. Tot el que afecta la teva butxaca, explicat perquè s’entengui.
Apunta-t’hi de franc: 👉 https://t.co/3KYpimcWay
(Rebràs un correu electrònic de confirmació. Si no el veus, revisa la carpeta de correu brossa, arrossega’l a la safata principal i confirma'l perquè t'arribin totes les novetats.)
La realidad del sueldo en España que Hacienda no quiere que calcules:
Tu empleador paga 6.122 € al mes por ti.
IRPF + cotizaciones → te ingresan 3.000 €
Al gastarlo, Hacienda se lleva otros 400 € en IVA.
Te quedan 2.600 € reales. De 6.122.
Tú → 2.600 €
El Gobierno → más de 3.500 €
España tiene 19.300 entes públicos. Uno por cada 2.500 habitantes. Chiringuitos auton��micos, organismos duplicados, miles de asesores enchufados.
Si el Estado gastara un tercio menos con los mismos servicios, te llevarías 1.174 € más al mes. De 2.600 € a 3.774 € limpios.
Así de caro sale el derroche público.
(Fuente: Understanding Employment Costs in Europe 2025 + IVA efectivo real)
‼️“Desde el 21 de abril, poco antes de las 10 de la mañana, se encuentra desaparecida Elena B., una joven española de 25 años. La madre de Elena la perdió de vista en la estación de tren de #Gesundbrunnen. Según las primeras averiguaciones, Elena salió de la estación y se dirigió hacia el Volkspark Humboldthain.
Debido a una discapacidad cognitiva, tiene el nivel de desarrollo de una niña de 10 u 11 años, solo habla español y no conoce #Berlín.
¿Alguien ha visto a Elena desde el 21 de abril o puede dar información sobre su paradero?
Información, por favor, al:
📞 (030) 4664-271100”
EN DIRECTE una vergonya…
Qui empadrona i desempadrona a molta gent a #Barcelona sense que els propietaris tinguin constància. Desde pl Espanya, parlem amb una família greument afectada. Un gran RT, es urgent. Molt urgent.
Avui han tornat a robar a la meva àvia de 85 anys (el segon cop en menys d'1 any). Ha sigut a la Caixa de Cronista Sessé de Tarragona, l'han espiat posant el pin i després li han buidat el compte amb la targeta. Suposo que això ho podrem arreglar, però la cartera que li han robat
Este texto👇 no es para todos…
Está acostado.
Respira lento.
Y aun así… no deja de mirarte.
No es miedo.
No es dolor.
Es otra cosa.
Tu perro sabe que algo está cambiando.
Su cuerpo se apaga poco a poco.
Pero su atención no está en él… está en ti.
Te observa.
Sigue cada movimiento.
Busca tus ojos.
Como si quisiera asegurarse de algo… antes de irse.
La psicología lo explica de una forma que duele.
Los perros no piensan “me voy a morir”.
Piensan… “¿vas a estar bien?”
Por eso, en sus últimos momentos… tu presencia lo es todo.
Y aquí es donde esto se vuelve importante para ti: Especialistas recomiendan tres cosas cuando tu perro está en su etapa final:
-No lo dejes solo. Aunque duela, tu voz y tu olor lo calman más que cualquier medicamento.
-Háblale. Tu tono le transmite seguridad, incluso si ya no puede responder.
-Y sobre todo… míralo.
Porque muchos perros se van intentando encontrar tus ojos por última vez.
Su cerebro incluso libera oxitocina… la misma que sentía cuando llegabas a casa.
Por eso no siempre hay dolor.
A veces… hay paz.
Porque su vida nunca fue para siempre.
Fue para acompañarte.
Y en ese último momento… no está pensando en irse.
Está confiando… en que vas a estar bien sin él.
Porque un perro no mide su vida en años.
La mide en cuánto te amó.
Y cuando cierra los ojos… no está diciendo adiós.
Está diciendo:
“Gracias por no dejarme solo.”
Porque a veces… el mayor acto de amor que puedes hacer… es quedarte hasta el final.
Si tienes o has tenido un perro… Por favor, haz que más personas entiendan esto antes de que sea demasiado tarde.
📖 Hay monstruos que desaparecen al encender la luz, con un beso o con un cuento de papá y mamá antes de dormir. Pero para algunas familias, ese monstruo es mucho más real de lo que te imaginas. 👾
Cuando diagnostican a tu hijo de DIPG, tu mundo se derrumba.
De repente, te enfrentas al cáncer infantil más letal que existe: 📉 La esperanza de vida mediana es de apenas 11 meses.
📉 Solo el 10% de los pacientes supera los 2 años.
📉 La mortalidad a los 5 años es del 99%.
Es un túnel muy oscuro... pero aún tenemos una ESPERANZA. 💛
Sabemos que a los monstruos de papel se les rompe fácil, pero a este solo podemos destruirlo con una cosa: INVESTIGACIÓN. 🔬
Ayúdanos a darle voz a lo invisible. Necesitamos tu ayuda para ahuyentar a estos monstruos para siempre.
👉 Ve https://t.co/0gJzEVLHgJ, firma nuestra petición y descubre cómo puedes sumar tus fuerzas. ¡Comparte este vídeo para que todo el mundo conozca al verdadero monstruo! 💪
Carbohidrats.
Hi ha idees que, per simples, resulten incòmodes.
Els carbohidrats, per exemple. Són necessaris. Donen energia, sostenen el cos, formen part d’una dieta equilibrada. Sense ells, el sistema no funciona igual.
Però en excés, ja no alimenten: saturen. Generen desequilibris, problemes metabòlics, fatiga. El que era útil esdevé perjudicial.
Amb la immigració passa una cosa similar.
Una societat oberta, dinàmica, necessita fluxos migratoris d’entrada. Aporten talent, mà d’obra, diversitat, empenta. Han estat —i són— part del motor de creixement de molts països.
Però negar que l’excés o la mala gestió poden generar tensions és contraproduent. Pressió sobre serveis públics, dificultats d’integració, competència en determinats segments del mercat laboral. No és una qüestió moral, és una qüestió d’equilibri.
El problema és que hem convertit el debat en un absolut: O tot és bo, o tot és dolent.
Com si algú defensés una dieta basada només en sucre… o una sense cap tipus d’hidrat.
La realitat, com sempre, és més avorrida i més exigent: gestionar bé les quantitats, entendre els límits, i assumir que fins i tot allò que és positiu pot deixar de ser-ho si es porta a l’extrem.
Ni demonitzar, ni idealitzar.
Només governar.
He arribat al punt que penso que a Catalunya el Govern Espanyol, amb col·laboració amb els seus d'aquí i d'allà, està fent un gegantí experiment social per veure fins a quin punt una societat pot aguantar i quins són els seus límits:
1. Un 70% dels inspectors fiscals de l'Estat
Que ningú oblidi que si el Nadal té "màgia" es gràcies a la feina invisible de milions de dones de pensar, planificar, organitzar i executar. Sense les dones no hi ha Nadal, això és així i puntoyseacabó
Ya te lo explico yo.
Hemos criado una generación que no permite que quienes dirigen una empresa les pisen el cuello por cuatro putos euros. Que reclaman sus derechos y buscan mejoras laborales porque entienden que su familia y su tiempo es más importante que la familia de la empresa y los deseos de sus jefes, esos que dicen que esperan que sus empleados les cojan el teléfono un sábado a las 11 de la noche a la primera.
Últimamente veo a mucho empresario que se indigna porque sus trabajadores hablan de sueldos, derechos laborales y dignidad. Que se quejan de que en horario partido pierden calidad de vida y es imposible la conciliación. ¿Como osan hablar de sus derechos?
Hablan de las generaciones de nuestros padres como algo "conformista" cuando se dieron de hostias e hicieron huelgas para conseguir lo que tenemos que hoy.
Si quieres hablamos de los sueldos que tenemos, esos por los que cerrabais mucho los puñitos y decíais que íbamos a llevar al país a la ruina, un sueldo de poco más de 700€. Eso es lo que vosotros llamáis "dignidad laboral": sueldos vergonzosos, boquita cerrada, horas extra sin quejas y doblar el lomo como cabrones.
Pues mira, olé esa juventud que se queja, que no acepta cualquier mierda y que os pone las cosas claras.
Rufián, saps perfectament que a més impostos, més cara és l’habitatge. I encara més en un moment en què Espanya està creixent en gairebé 500.000 habitants nets l’any. Això implica necessitar més de 200.000 pisos nous anuals, però només n’estem construint uns 130.000. Amb aquesta diferència és impossible que els preus baixin… si és que fins i tot trobes pis.
Tampoc existeix cap “reserva oculta” d’habitatges: la majoria dels que es classifiquen com a “buits” estan okupats, inquiokupats, ubicats en zones on ningú vol viure, en estat ruïnós o en plena venda o rehabilitació. I la inseguretat jurídica del RDL 11/2020, que pot suspendre desnonaments durant mesos o anys, fa que molts propietaris evitin llogar o augmentin preus per cobrir assegurances, advocats i risc d’impagaments.
A Catalunya ja s’ha provat d’apujar impostos i topar preus. El resultat és clar: el parc de lloguer ha disminuït, molts propietaris han venut o han passat al lloguer estacional, i la mitjana de preus ha pujat perquè els pisos assequibles han desaparegut del mercat per manca de rendibilitat.
Mira Barcelona: per cada pis que surt al mercat hi ha uns 400 sol·licitants. Si 400 persones estan disposades a pagar aquell preu, el problema no és tant el preu: el problema és la manca brutal d’oferta.
I l’oferta no creix perquè és gairebé impossible que surti a compte construir: impostos altíssims, burocràcia interminable, 16 anys de mitjana per transformar sòl, i cessions obligatòries del 30%. Amb aquesta càrrega, ni promotors ni petits propietaris poden tirar endavant. I sí, a la gent li agrada poder menjar cada dia: tant els qui necessiten un pis com els qui el construeixen, el rehabiliten o el mantenen.
Tot això són dades objectives. Si volem habitatge assequible, la solució no és castigar qui l’ofereix, sinó fer que n’hi hagi més. Pujar o crear nous impostos sobre les vivendes només aconsegueix convertir l’Estat en l’únic especulador real.
Ha tancat la darrera lleteria del Pallars.
En aquesta terra on, fa gairebé un segle, Felicià Pla i Pol, de casa Miseret de Sort, va fundar la primera cooperativa lletera de la comarca.
Amb ell, la pagesia pallaresa va aprendre a unir-se, a transformar la seva pròpia feina i a donar valor al que sortia directament de la terra i de les vaques de casa.
Avui, tot això s’apaga.
No per manca de llet ni d’esforç sinó per manca de futur, per preus injustos, per normes urbanes que no entenen el ritme de la muntanya, i per una administració que s’omple la boca de sostenibilitat mentre ofega els qui realment sostenen el país.
La pagesia pallaresa no vol compassió, vol respecte.
Vol que el treball digne a la muntanya sigui possible, que les lleteries no siguin record sinó ofici.
Perquè sense pagesos, sense vaques, sense llet… no hi ha país, ni paisatge, ni Pallars.
Avui tanca da darrera lleteria, però el que no pot tancar mai és la memòria de la gent que va creure en la terra i en la cooperació.
Avui ens toca a nosaltres no deixar-ho morir del tot https://t.co/sWyrC70u3j
A veure @Endesa@EndesaClientes , que a una persona amb 89 anys li feu renovar el bo social via online és demencial, feu el favor de fer la vostra feina, no teniu vergonya, vividors, ÉS UNA RENOVACIÓ I NO LI HA TOCAT LA LOTERIA, deuria ser automàtica!!
PREGO DIFUSIÓ🙏
Cuestionar que nuestros mayores se puedan ir de viaje con el IMSERSO, cuestionar que te den diez días para llorar a tu madre, cuestionar que tus padres o tus abuelos cobren una pensión digna después de 40 años cotizados, no te hace influencer, te hace gilipollas.
🆘🆘¡¡ATENCIÓN!!🆘🆘
Perrita deambulando por #Sabadell
Ha sido vista esta mañana por la rotonda del IKEA dirección #Bellaterra.
Tiene mucho miedo, no se deja coger.
Parece que ha sufrido un atropello.
Contactar con policía local.
Máxima difusión 🙏
📣📣📣
#XarxaBarcelonaPerduts
La Quinta Sinfonía de Beethoven fue estrenada en 1808 en Viena. Más de dos siglos después, y hace ya más de una década, esta bella obra maestra recibió una fusión audaz y bien lograda. Beethoven sonó en clave de salsa, y su sinfonía encontró un nuevo sonido: el del sabor latino.
Los arreglos fueron realizados por el noruego Sverre Indris Joner, y esta ejecución la interpretan Hovedøen Social Club y la Orquesta de Radiodifusión de Noruega (KORK) bajo la dirección de Lars Erik Gudim.