Que la prudència no ens faci traïdors. J. Carbonell.
El seny si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies. F. Macià.
Recentralitzar els Bombers a Madrid ?
ERC, s’ absté
Regalar 1.360M a les elèctriques ?
ERC vota SI
Rescatar 8 autopistes espanyoles ?
ERC, vota SI
Que els Autonoms que facturin fins a 670€ pagaran una quota de 230€ ?
ERC ,vota SI
Que s’ endurexi el codig penal a delinqüents multireincidents ?
ERC, vota NO
Llei de 2020 per fer fora els «ocupes» en només dos mesos ?
ERC, vota NO
Reforma laboral de 2020 ?
ERC ,vota NO amb PP y VOX
Manifestacions= TERRORISME
ERC, vota SI
Augment assignació monàrquica
ERC, vota SI
ILP declarar la independencia
ERC,s'abstè
Llei Celaá sabent que es carregava la inmersió lingüística ?
ERC, vota SI
Investir a Illa, un espaNol declarat?
ERC, vota SI
Eliminar l’ impost de succesions?
ERC, vota NO
Comissió d' investigació dels atemptats del 17A a Europa ?
ERC, no es presenta
Gent que grava abusos policials ?
ERC, multa a gent per gravar abusos policials
Es vota al Congrés la compareixença de Pedro Sánchez perquè expliqui el finançament singular ?
ERC, vota NO
Reformar la lei de presidencia i que sigui possible el vot telematic ?
ERc, s’ hi nega
Una moció per defensar la nostra llengua i els nostres compatriotes de la Franja ?
ERC , vota NO
Votació dels Fons europeus, 2021 ?
ERC, vota NO junt amb PP i CS
Crear una comissió per fer un estudi economic, financer i legal en que totes les dades apuntaven a una menjadora partidista en les subvencions municipals rebudes durant el govern Colau ?
ERC, vota NO
A Sant Cugat es vota declarar persona no grata a Pablo Llarena, el jutge del Tribunal Suprem que ens persegueix dia i nit ?
ERC, vota NO
……..
Quin independentisme i quina esquerra més extranya la d’ ERC
Després de la patetica espanyolització de @JoanLaportaFCB Una abraçada molt gran a Raymond Domenech i als seus pares que segur li van saber explicar be que és Catalunya
Tots aquells catalans que aneu amb la selecció espanyola, hauríeu de fer una mica de memòria ||*||
Sota aquesta mateixa bandera, ens van atonyinar l’1-O, simplement per votar.
Aneu a favor d’un estat que vol anorrear la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història.
Com que ara alguns intentaran instrumentalitzar la sentència del TJUE, és bo recuperar aquestes declaracions: “Ni amnistia ni nada eso. Lo repito para quede claro”.
Una de més fàcil: que per entrar a fer un grau en una universitat catalana calgui acreditar un nivell intermedi de coneixement de llengua. La criba es faria sola i hi sortiríem tots guanyant.
Trista paradoxa institucional. La Viquipèdia defineix Jordi Sànchez com a "activista polític i social", empresonat per defensar drets col·lectius.
Avui, des del seu despatx de director de la Sindicatura, utilitza el poder per intentar l'aniquilació jurídica del meu activisme. 👇
Si el xoc de 1714 va suspendre provisionalment el nostre sistema jurídic per la força de les armes, l'estafa més gran de la modernitat ha estat la devaluació de la paraula GENERALITAT per part de l'autonomisme. Ens han ensenyat a creure que la Generalitat és només un govern regional, una gestoria a la plaça Sant Jaume sotmesa al marc espanyol i poruga de les suspensions de l'Estat. Ens han venut la clau de la gàbia com si fos la llibertat.
Anem a desmuntar el marc mental regionalista amb la veritat jurídica a la mà. Històricament i de iure, la Generalitat no és un govern; la Generalitat és EL GENERAL. És a dir: la universitas de la terra, el comú de Catalunya erigit en comunitat lliure. La Generalitat és, per definició, la pròpia REPÚBLICA CATALANA. El que avui anomenem erròniament "Generalitat" (el president, els consellers) era en realitat la Diputació del GENERAL, un simple comitè executiu encarregat d'administrar els fons i defensar les lleis del país. La propietat del dret i la sobirania eren del General; el govern era un simple gestor delegat.
L'autonomisme actual ha capgirat la truita a favor de l'amo: actua com una Diputació submisa que accepta que les lleis del nostre Parlament es tombin a Madrid, validant la "Real Voluntad" de la Nova Planta a canvi de gestionar competències engrunades.
Juguen a la defensiva demanant transferències com si fóssim una província demanant permís, oblidant que el poble és el vertader propietari de la sobirania.
Per això, la República moderna del Segle XXI no neix de fer un experiment de zero ni de reformar aquest marc autonòmic assimilat. Neix d'un acte d'ofensiva i dignitat: la continuïtat de les nostres Constitucions que continuen sent vigents de iure, perquè la violència militar de 1714 mai ha generat ni generarà dret legítim.
Actualitzar les nostres lleis fonamentals a l'era digital significa retornar el poder al General —a la xarxa ciutadana— mitjançant la democràcia directa, la transparència i el control absolut de les institucions.
Deixem de comportar-nos com una gestoria agraïda que administra la seva pròpia submissió. L'objectiu de l'activisme avui no és defensar l'autonomisme; és restaurar i posar al dia l'arquitectura de la República que ja som de iure.
El General som nosaltres! 📜⚖️ #Constitucions #RepúblicaCatalana
QUAN EL PAÍS ERA NOSTRE
Quan el país era nostre, no calia dir cada dia que ho era. Es notava a la manera de parlar, de comprar, de renyar la mainada, de saludar el veí, de baixar a plaça i de saber qui havia mort abans que ho digués cap paper. El país no era una idea penjada a la paret. Era la veu de la mare des de la cuina, el cop de porta del fuster, el pa embolicat amb paper fi, el rector travessant el carrer, el carro que passava massa d’hora i aquella manera catalana de no fer gaire escarafalls però tenir les coses prou clares.
La gent no vivia pensant-se com a identitat. Vivien com es viu quan el món encara té forma. A casa es parlava català perquè era la llengua de casa, del camp, de la botiga, de la por, de la festa, del tracte i de la mala llet. Ningú no havia d’explicar que aquella llengua era pròpia. Ho era perquè sortia de la gent com surt l’aigua de la font. El foraster podia ser ben rebut, i sovint ho era, però sabia que entrava en un lloc fet abans que ell. Un lloc amb nom, amb maneres, amb paraules que no demanaven permís.
Els pobles tenien una memòria que no estava escrita en cap programa. Se sabia quina casa havia passat gana, qui havia anat a Amèrica, qui era de missa, qui no ho era tant, qui tenia un fill espavilat i qui sempre acabava embolicant la troca. La comunitat no era perfecta, no fotem. Hi havia enveges, rancúnies, misèries, silencis massa llargs i famílies que es miraven de reüll durant mig segle. Però fins i tot el conflicte tenia una forma comuna. Ens barallàvem dins d’un mateix món.
La festa major no era una activitat cultural. Era el poble vestint-se de poble. La processó, el ball, les taules parades, les espardenyes noves, els músics, els crits dels joves, les dones mirant que tot quedés bé i els homes fent veure que no els importava res. No calia parlar de cohesió. La cohesió era que tothom sabia on havia de ser, encara que alguns hi fossin a contracor. La vida feia comunitat perquè la comunitat encara no havia estat convertida en un expedient.
A ciutat també hi havia país. Al taller, al mercat, al cafè, a l’ateneu, a l’escala de veïns, al taulell. Barcelona no era menys catalana perquè fos gran o oberta. Era catalana perquè tenia una manera pròpia de ser oberta. S’hi feia negoci, s’hi discutia política, s’hi imprimien diaris, s’hi conspirava, s’hi treballava massa i s’hi parlava amb aquella barreja de sornegueria, pressa i orgull que tenen les ciutats que no han nascut per fer bonic. La modernitat encara no obligava el país a desfer-se per semblar modern.
Quan el país era nostre, la pertinença no era una proclama.Era una evidència compartida. No volia dir que tothom fos igual, ni que tothom pensés igual, ni que tothom tingués la mateixa sang o la mateixa butxaca. Volia dir que hi havia un centre. Una llengua que ordenava. Uns costums que feien de guia.Una memòria que passava de pares a fills sense haver de convertir-la en campanya institucional. Una terra no és nostra perquè la trepitgem. És nostra quan la vida que hi fem continua la vida dels qui ens l’han deixada.
Després van venir moltes coses. Algunes amb uniforme, algunes amb llei, algunes amb bones paraules. Ens van ensenyar a dir convivència quan volien dir retrocés, pluralitat quan volien dir dissolució, modernitat quan volien dir vergonya d’un mateix. I de mica en mica el país va continuar dient-se igual, però cada cop responia menys quan el cridaves. Els carrers eren els mateixos, els noms també, les pedres també. La música de fons, però, ja no era ben bé nostra.
Per això fa mal pensar en aquell temps sense caure en la postal. No era un paradís. Hi havia pobresa, duresa, injustícia i por. Però hi havia una cosa que avui hem deixat que ens discuteixin fins a fer-nos-en sentir culpables.Hi havia poble. I quan hi ha poble, fins i tot la vida més humil té continuïtat.Quan només hi ha població,tot es pot administrar, comptar i substituir. I aleshores el país ja no es perd de cop. Es va quedant buit mentre encara sembla ple.
Avui es compleixen 16 anys des que es va posar la primera pedra de les obres de l’estació de la Sagrera i així estan. Això ja suposa el doble de temps del que es va tardar a fer la T4 de Barajas, que és més del doble de gran. Llavors que si els catalans sempre ens queixem.