📝 Quan Thrifty t’estafa perquè parles català i, a sobre, t’arruïna el començament de les vacances.
🔶 Opinió contundent d'@alba_tebar_
https://t.co/Knihli9lVN
https://t.co/Knihli9lVN
Segons el TEDH, és excepcional que un comitè de jutges (que decideix per unanimitat l’admissió de demandes) convidi a participar-hi el jutge de l’estat demandat.
Algú pensa dir alguna cosa del fet que la jutgessa espanyola intervengui sistemàticament en tots els casos catalans?
En comptes de donar veu a aragonesos tarats i a polítics catalans venuts com Urtasun, Illa o Collboni, el telenotícies de TV3 hauria d'explicar al poble de Catalunya això:
El PSC ha incomplert absolutament tots els pactes amb Esquerra: ni referèndum, ni concert econòmic, ni pacte fiscal, ni finançament singular, ni balances fiscals, ni català oficial a Europa. Res. Ni una sola de les grans promeses que havien de justificar el suport d’ERC al PSC-PSOE.
I malgrat això, Esquerra continua mantenint Salvador Illa i el PSOE al poder. Per què? Per país, evidentment no.
Perquè si avui ERC trenqués els pactes, es perdrien 414 càrrecs públics, 11,1 milions d’euros anuals en nòmines i desenes d’assessors col·locats a dit provinents de la militància i de les joventuts del partit.
Quan les cadires, els sous i els càrrecs passen per davant dels compromisos i del país, el resultat és exactament aquest: submissió política disfressada de “responsabilitat”.
#salvemcatalunya
🎯L’estafa d’ERC, renunciant a la cessió de l’IRPF per aprovar els Pressupostos d’Illa, la volen tapar ara amb la Línia Orbital Ferroviària.
Però la trampa és evident: aquesta notícia és de 2010 i el projecte ja va ser aprovat pel Govern de Montilla.
L’engany, l’estafa i el frau polític d’ERC són siderals. La covardia i la submissió de @junqueras ja no tenen dimensió.
QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR?
Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre.
No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat.
Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa.
I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre.
La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa.
Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món.
Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva.
Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.
El govern socialista aplica sense contemplacions la seva agenda espanyolitzadora en tots els àmbits. Va buidar de significat El Born Centre de Cultura i Memòria, i ara pretén desmantellar el Centre d’Història Contemporània de Catalunya.
Un desmantellament al qual ens oposem amb fermesa perquè Catalunya mereix, reclama i necessita preservar els seus fonaments històrics que ens defineixen com a Nació lliure i mil·lenària https://t.co/3cVlOsdwWM
@VilaWeb Que tothom sàpia, el treball de consellera no és un treball físic, no li cal caminar ni moure's massa, pot continuar treballant asseguda còmodament al seu despatx.
Que NO li donin la baixa, se li enguixa la cama i A TREBALLAR !!!
Els PPolítics han de donar exemple.
S'ha de tenir molta, molta barra. Però amb els socialistes això és el pa de cada dia. I allà on no els arriba la cara dura (i la propaganda) els arriba la bandera. Però per més que manipulin, no se'n sortiran. Perquè són més incompetents que sectaris (i de sectaris en són molt!)
1/18 Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.
Ningú no pot dir que no estava avisat. Quan Franco va fer saber, avui fa cinquanta anys, que se n'anava havent-ho deixat tot "atado y bien atado" (que darrerament vol dir "togado y bien togado"), no calia que ens fes cap dibuix del que significava. Malgrat la propaganda de mig segle parlant de transició modèlica, el franquisme continua estan allí, com el dinosaure de Monterroso.
La mentida més bonica era aquella. L'engany, la catxa, la farsa, és la fantasia d'una evolució exemplar de la dictadura a la democràcia; la imposició d'una monarquia decidida per Franco fent veure que era la voluntat popular; el pacte entre la majoria de forces antifranquistes i el règim franquista com si fos reconciliació quan en realitat era per no alterar els fonaments del poder espanyol.
Però avui els propagandistes d'un costat i l'altre, tots amb els seus diaris i tertúlies de capçalera, els seus premis literaris i les seves gires internacionals pels Cervantes d'arreu del món, s'homenatjaran mútuament explicant que la mort de Franco al llit, amb el Rei que ell va triar a punt de ser coronat i amb la garantia que els seus crims quedarien impunes, va ser una victòria èpica de la democràcia.
La dada d'aquesta enquesta publicada per @elnacionalcat és demolidora: la immensa majoria dels catalans, i també una amplíssima majoria dels espanyols, considera que el PSOE no ha complert els acords amb @JuntsXCat.
Altres enquestes han merescut telenotícies i gairebé programes especials als matinals dels mitjans públics. Veurem si d'aquesta se'n fan ressò o l'amaguen discretament, així com de passada perquè no sigui dit, per no trencar el relat que l'amo està escampant. Però per més propaganda que posin en circulació , la gent té clar el que està passant.