@lluiv_ Es podria generar la situació de veure Illa president (amb el suport de Junts), havent d'aplicar normes aprovades per la dreta. Aquest Parlament eliminaria l'impost de successions per exemple, havent-hi un govern d'esquerres. Serà divertit de veure
Ja hi estem acostumats però, quan hi penses bé, l’ús sistemàtic i quasi exclusiu del castellà que fa @gabrielrufian al Congrés, als mitjans de comunicació i a les xarxes és imperdonable.
L’altaveu mediàtic que té un diputat, així com el sosteniment econòmic que comporta, són privilegis que fan quasi obligatori contribuir a la normalització lingüística. Només cal tenir una mínima sensibilitat catalanista, és clar.
El menyspreu i desídia cap al català que fa Rufián hauria de ser un escàndol. Això no és normal i no s’havia vist mai al catalanisme, fos independentista o no. Només hem vist comportaments similars en polítics de l’extrema dreta més castellanista i recalcitrant.
@MRSHL0@tonifreixa I en la Cuberó també. Que és la quota de culer espanyolista que necessiten perquè blanquegi tot el discurs aquest. Tots la recordem demanant si us plau que apliquessin el 155 el 2017
Per què el portaveu d’ERC a Madrid NO PARLA en català, podent-ho fer? Qui decideix NO PARLAR-HI EN CATALÀ: el portaveu, el Grup, l’Executiva, el Consell Nacional? Fa 15 anys q no sóc d’ERC, però com a català em fa mal veure-ho. Tot ERC s’hi avé?
Al meu barri van inspeccionar i sancionar fa molt poc a una botiga de queviures pq el rètol sobresortia 8 cm de la façana. (La de la imatge, zoom+Lupa)
La botiga Sardà fundada el 1930 és a tocar de la Sagrada Família, de les poques que resisteix al barri + visitat del planeta.
El que diu la Júlia és un bon punt de partida perquè les esquerres abandonin l'antinatalisme sense renunciar a elles mateixes, però per mi el problema de fons continua present (tant en dretes com esquerres) i és el paradigma que prioritza la feina davant de la m(p)aternitat, una nosa que cal encabir d'alguna manera. Tenir fills SEMPRE suposarà un sacrifici en molts àmbits (oci, feina, salut...). Podem intentar trobar totes les maneres perquè aquest sacrifici sigui menor o més compartit, però mentre la societat no valori la m(p)aternitat més que qualsevol altra cosa, el problema d'arrel seguirà sent el mateix. Perquè aquests discursos assumeixen que fer alguna renúncia a la carrera laboral és, en certa manera, antinatural (contrari als propis desitjos).
Tot el que val la pena en aquesta vida requereix sacrificis, paraula anatema en una societat pal·liativa, que gairebé prefereix no viure per no patir. Tenir fills, formar una família, sovint suposa un esforç sobrehumà, però ningú recordarà que responies correus fins tard al vespre, ni tan sols les magnífiques conferències que imparties, i en canvi el teu record perviurà en els teus fills i néts. És la família la que estarà amb tu en els moments difícils, de malaltia o mort, i no la teva cap, els teus companys o subalterns (ni molt menys els teus clients o alumnes).
Poland has tightened asylum laws, border procedures, and has built effective barriers on its border with Belarus, which is the eastern border of the EU. We have invested billions of euros and engaged thousands of soldiers, police officers and border guards. Spain must follow our example if Schengen is to survive.
Ser espanyol a Catalunya és una cosa realment difícil.
Vius en un país on has d'imposar-te tota l'estona, has de negar la validesa política de la llengua i les aspiracions de llibertat dels teus conciutadans. I tot, —des del cartell del castell que vas anar a visitar amb la família, fins a les inversions del tren que sempre et fa arribar tard a la feina—, et recorda que ets l'enemic, i no la resistència.
A més, les teves posicions només triomfen perquè la policia i els jutges t'ajuden, si depengués només dels seus propis mèrits, les teves forces no serien suficients. És un estat de trencament identitari que a molts catalans ens costa d'imaginar. La victòria de la selecció és un moment per deixar-se anar, perquè és una victòria que sembla sorgida del no-res, independent de tot això, i et permet treure tota aquesta ràbia interior. És normal que passi i és normal que arrossegui adolescents durant un temps, perquè a tots ens agraden les celebracions d'una victòria i és l'època de la vida que som més gregaris.
Però a la mínima que t'hi fixes, era una selecció de catalans i bascos, bàsicament, i que depèn, des de fa ja més de 15 anys, de l'aposta de la Masia, que és una aposta justament pensada, des de l'arrelament, per superar les limitacions que l'Estat posa al Barça per poder ajudar el Madrid. Fixeu-vos en les samarretes: la primera equipació és un deliri de sobreactuació identitària, la bandera espanyola per tot arreu, mil cops repetida, la paraula espanya diversos cops; i en canvi, la que ha fet fortuna aquest mundial, la de color crema d'Addidas, és una dissimulació dels colors d'Espanya, s'assembla molt de fet a la segona equipació de Colòmbia. Hi ha en aquestes dues samarretes l'explicació del complexe de fons d'un país que és un fracàs identitari que s'aguanta sobre l'obligació militar.
Per últim, ara rebrem onades de propaganda de la selecció. Deixeu-los, es passaran de frenada i els nostres joves han de sentir com els intentent forte mà. No ho oblidaran. El PSC voldrà explicitar la idea del "geni de Rocafonda", que és un barri del qual no els interessa res, ni la diversitat lingüística, o d'altra mena, ni l'èxit de la catalanització de Lamine Yamal, ni la tradició obrera del país, ni el model econòmic que explota els immigrants i els llança en guetos. L'únic que els importa és que siguin espanyols banals, espanyols superficials, que parlin espanyol i que mai puguin arrelar.
Ens ho juguem tot a revertir això. Tenim eines, però ens hem d'organitzar. Que aquest mundial serveixi per fer tornar tothom qui se n'havia anat a la reserva després del 2017. El país no espera.
@JordiGraupera El complexe també es veu en el fet que no s'atreveixin a ficar lletra al seu himne. Si ja la comparació amb la resta d'equips és llastimosa, ho faria tot molt evident i més visible (els esportistes no cantarien o no ho farien amb passió - no es pot forçar).