Ara sé què vull; un cercle empàtic i ple d’amor. Vull persones que valorin els gestos, que estimin bé, que cuidin fort i que es quedin quan és més fàcil marxar.
Perquè créixer és posar límits suaus però ferms, protegir la pròpia pau,
i entendre que no tothom mereix el teu cor.
La nostalgia és l’única prova que fa que el que estas vivint sigui una vida que val la pena viure. Realment és un privilegi enyorar els teus propis records.
La persona sensible viu des del cor. Si algú em treiés això, em treuria el més real que tinc. Viu en una finíssima línia entre l'alegria i el dolor; amb l'ànima plena de cicatrius segueix actuant com si mai l’haguessin ferit.
És una manera de ser, l´única que enten per viure.
Entonces, te das cuenta de que de eso se trata el amor, de lecciones, de libertad, de aprender y enseñar. De eso se trata, de coincidir con gente que te haga ver cosas que tú no ves, que te enseñe a mirar con otros ojos.-