Des territoires comme Tahiti, Hong-Kong, Gibraltar, la Palestine, Guam ou les Iles Féroé ont des équipes de football reconnues officiellement par la FIFA. Mais pas la Catalogne ou le Pays Basque, malgré la forte demande sociale exprimée et la qualité de leurs joueurs
@FIFAcom
@Esquerra_ERC va investir Illa sota la promesa que treballarien per una selecció catalana. Avui els tenim celebrant en bilingüe la victòria. Enèssima aixecada de camisa dels @socialistes_cat.
Catalunya ha de tenir selecció catalana pel mundial 2030. Peti qui peti.
Ser espanyol a Catalunya és una cosa realment difícil.
Vius en un país on has d'imposar-te tota l'estona, has de negar la validesa política de la llengua i les aspiracions de llibertat dels teus conciutadans. I tot, —des del cartell del castell que vas anar a visitar amb la família, fins a les inversions del tren que sempre et fa arribar tard a la feina—, et recorda que ets l'enemic, i no la resistència.
A més, les teves posicions només triomfen perquè la policia i els jutges t'ajuden, si depengués només dels seus propis mèrits, les teves forces no serien suficients. És un estat de trencament identitari que a molts catalans ens costa d'imaginar. La victòria de la selecció és un moment per deixar-se anar, perquè és una victòria que sembla sorgida del no-res, independent de tot això, i et permet treure tota aquesta ràbia interior. És normal que passi i és normal que arrossegui adolescents durant un temps, perquè a tots ens agraden les celebracions d'una victòria i és l'època de la vida que som més gregaris.
Però a la mínima que t'hi fixes, era una selecció de catalans i bascos, bàsicament, i que depèn, des de fa ja més de 15 anys, de l'aposta de la Masia, que és una aposta justament pensada, des de l'arrelament, per superar les limitacions que l'Estat posa al Barça per poder ajudar el Madrid. Fixeu-vos en les samarretes: la primera equipació és un deliri de sobreactuació identitària, la bandera espanyola per tot arreu, mil cops repetida, la paraula espanya diversos cops; i en canvi, la que ha fet fortuna aquest mundial, la de color crema d'Addidas, és una dissimulació dels colors d'Espanya, s'assembla molt de fet a la segona equipació de Colòmbia. Hi ha en aquestes dues samarretes l'explicació del complexe de fons d'un país que és un fracàs identitari que s'aguanta sobre l'obligació militar.
Per últim, ara rebrem onades de propaganda de la selecció. Deixeu-los, es passaran de frenada i els nostres joves han de sentir com els intentent forte mà. No ho oblidaran. El PSC voldrà explicitar la idea del "geni de Rocafonda", que és un barri del qual no els interessa res, ni la diversitat lingüística, o d'altra mena, ni l'èxit de la catalanització de Lamine Yamal, ni la tradició obrera del país, ni el model econòmic que explota els immigrants i els llança en guetos. L'únic que els importa és que siguin espanyols banals, espanyols superficials, que parlin espanyol i que mai puguin arrelar.
Ens ho juguem tot a revertir això. Tenim eines, però ens hem d'organitzar. Que aquest mundial serveixi per fer tornar tothom qui se n'havia anat a la reserva després del 2017. El país no espera.
Llavors haurien de posar una segona pantalla. No és just que en posin una per al col·lectiu dels immigrants espanyols però no per als immigrants argentins.
Cada vegada que agafo un bicing recordo que la Colau va preferir el vot fatxa de Manuel Valls per fer fora als indepes i pactar amb els Socialistes prioritzar copes ameriques i superilles gentrificadores, i no invertir esforços en construir carrils bici funcionals eixample enllà.
L'amnistia és un perdó per un delicte que no existeix.
Acceptar-ho és acceptar que el dret a l'autodeterminació de Catalunya és un delicte.
Ha servit sobretot per exonerar els policies que van incomplir la llei i rentar la cara als polítics espanyols que van contravenir els drets dels catalans.
Ha servit perquè els militants de la causa perseguits per la policia prevaricadora no puguin defensar els seus drets fins al final.
Ha servit per pacificar el país.
I ha servit per tenir a Carles Puigdemont i a Oriol Junqueras lligats amb una corda —ara sí, ara no—, per disciplinar-los i mantenir Pedro Sánchez al govern sense poder exigir res a canvi.
Que Puigdemont torni a casa i que Junqueras tingui la llibertat de concórrer a les eleccions són bones notícies per ells. Però fer pagar el preu al país sencer i al moviment independentista, fins al punt que a dia d'avui, l'eix independència/no independència ha deixat de ser determinant a la política electoral catalana. És un crim històric i una realitat que hem d'assumir si volem fer política per alliberar el país.
Per primer cop en la història del país, els nacionalistes no tenim majoria al Parlament i el PSC, mediocre, petit i fanàtic, fa la política nacional del falangisme.
El país ha de superar la política sectària de trinxeres a la que els partits del procés ens han abocat, i el primer pas és dir la veritat sobre els costos que hem pagat, sobre les mentides que ens expliquem per protegir els nostres. Fins que no normalitzem discussions clares sobre el que han fet, no podrem construir del tot el moviment polític que pugui fotre fora aquesta puta Espanya de Catalunya.
Alhora presenta la seva primera candidatura municipal: Maria Vila, a Sant Cugat.
El partit ja prepara una quarantena de llistes municipals a les eleccions del 2027.
https://t.co/MHP2mjUF1e
🗳️ Alhora presenta la seva primera candidatura municipal: Maria Vila, a Sant Cugat
🔶 El partit ja prepara una quarantena de llistes municipals a les eleccions del 2027
https://t.co/84KLSxpjK0
https://t.co/84KLSxpjK0
Amb aquestes dades, hi ha qui insisteix a presentar la immigració com a un fenomen imparable de la natura i no com a quelcom afavorit per la legislació i l'administració que ha decidit dissenyar un dels majors efectes crida de la Terra.