El 45,9% de la població té alguna dificultat per arribar a final de mes, segons l'Enquesta de condicions de vida de l'INE de 2025.
Potser, només potser, el sector de l'oli hauria de valorar el risc (ara eteri, sentimental; demà, monetari) de desgastar la relació amb els seus consumidors. La confiança té límits.
Segons sembla, quan hi ha escassetat i els preus pugen, el consumidor ha d'acceptar que el preu de l'oli reflecteix les dificultats de producció, la sequera, els costos i la necessitat de remunerar justament el pagès, a qui tant estima.
Però quan hi ha abundància i els preus haurien de baixar, quan la relació de confiança es podria equilibrar, s'hi intervé per evitar que aquesta baixada es produeixi i que el consumidor, per un cop a la vida, senti que aquest esforç econòmic que va fer quan anaven mal dades i els preus de l'oli estaven disparats tingui contrapartides per ell en algun moment.
El consumidor ha d'entendre que el pagès necessita poder cobrir els costos de producció. Però què passa quan és el consumidor el que té dificultats per cobrir els seus?
El terme ‘polaco’ neix arran l’ocupació franquista de Catalunya (1939) i la invasió nazi de Polònia (setembre de 1939). Els reclutes d’altres parts d’Espanya no entenien el català quan els catalans parlaven entre ells i els comparaven amb els polonesos. S’ha de piratejar més.
Il faut comprendre que trois peuples vivent désormais en France.
Les boomers, mentalement bloqués en 1991, dans ce que Fukuyama appelait la fin de l’histoire. Ils croient qu’on a mis l’histoire sur pause, que tout va bien. Certains croient encore que la Chine est un pays pauvre en voie de développement, c’est dire.
Le second peuple, c’est la nouvelle France. La France des jeunes LFIstes et des migrants. Les deux allient leurs forces, à savoir leur bêtise, leur ressentiment et leur sauvagerie, pour construire le shithole que sera la France demain.
Le dernier peuple, descendant des boomers, c’est la France des Nicolas qui paient. Ceux qui sont pris entre le marteau et l’enclume, dernier rempart avant l’effondrement global du pays. Sans eux, tout s’effondre. C’est la population docile et travailleuse, celle sur laquelle l’État compte plus que tout pour faire durer son système. Ce sont, à bien des égards, les derniers des Mohicans.
Détail subtil et important : c’est le seul des trois peuples qui n’apparaît pas sur la vidéo.
Ens ha deixat la Marina Vilalta i Fajula, fins ara la pastora en actiu més gran de Catalunya i Creu de Sant Jordi 2022. La recordarem cantant un bon grapat de cançons que podeu trobar a l'arxiu del Càntut.
Gràcies per compartir-nos la teva saviesa🤎
🔗https://t.co/Vm9sLZuGPF
@bernatmallen L'escola bressol pública no es va crear com una branca més dels Serveis Socials, sinó com un servei a famílies treballadores. Ara, tenen plaça els fills de persones, q ni treballen ni tenen intenció de fer-ho, però la continua pagant el contribuent q no pot accedir al servei.
Esta ilustración resume tan jodidamente bien lo que nos han robado y lo que está ocurriendo que no puedo evitar pensar que esto no va solo de trabajo, ni de tiempo, ni siquiera de dinero.⬇️
Más allá de la estupidez, esto es un síntoma del capitalismo actual: la conversión en lujo de productos de primera necesidad: la vivienda, la asistencia médica, el pan y pronto el agua o el oxígeno. Es cierto que no hornean pan. Hornean futuro. Y es un futuro distópico.
TikTok va ple d’expats queixant-se de la pluja a Barcelona… gent que arriba pensant que això és un parc temàtic destinat a fer que es posin com gambes, a servir-los cafès i torrades amb alvocat i que ignora què és la llengua catalana. Si no volen pluja ja poden marxar, tu.