Euskal Herria Espainia eta Frantziak okupatuta eta kolonizatuta dago.
Militarki haien legedi arrotza inposatzen da eta haien okupazio aparatuek, judizial edo bestek, nahi dutena egiten dute nahi dutenean.
"Autogobernuak", "demokrazia" eta "elkarbizitza" fartsa bat dira.
Très belle initiative des étudiants basques qui résistent au jacobinisme de l’État français. Que dire de ce peuple dont l’enseignement de la langue se faisait en secret dans des garages!
Som un poble sense estat propi, nacionalment feble i cada vegada més descentrat. I en lloc de construir poder català, llengua forta, institucions nacionals i comunitat organitzada, massa sovint acabem fent petites guerres civils simbòliques entre capelletes.
No és força. És la forma que pren la impotència quan un poble ocupat encara no sap convertir el seu conflicte en poder.
Iritzia - @argia
Ez gara estaturik gabeko nazioa
Estatua bahitua izan zaion nazio okupatua gara, eta ez estaturik gabeko nazioa
@aneelixabete Ane Ablanedo Larrion
https://t.co/cCK4DV5AYi
26/27 ikasturtean, eskola bateko 6 urteko bi haur gela ezberdinetan sakabanatuko dituzte "besteekin behar bezala edo ez direlako sozializatzen".
Ama hizkuntza euskara dute. Bata etxean gaixo geratzen denean, besteak ez ditu klasekideak ulertzen.
Haur euskaldunak beti babesgabe.
El discurs d’Arran @Arran_jovent és la prova perfecta de com una part de l’independentisme ha après a parlar de Catalunya sense posar mai Catalunya al centre. S’omplen la boca de classe treballadora, precarietat, feminisme, habitatge, racialització, llengua i alliberament dels pobles, però el moviment de fons és claríssim. Agafen el subjecte nacional català i el dissolen dins una sopa ideològica on la nació ja no és el punt de partida, sinó una causa més dins el seu catecisme polític.
La primera trampa és redefinir la classe treballadora fins que hi càpiga absolutament tot. Ja no és només la gent que depèn del treball per viure. Ara és un contenidor moral on hi aboquen totes les causes que volen fer passar pel mateix embut ideològic. Sona solidari i modern, però el resultat és letal per a Catalunya. El poble català desapareix com a subjecte i queda reduït a una peça decorativa dins el relat de l’esquerra.
Després ve la frase que totes aquestes lluites formen part de la mateixa lluita. Queda molt bé en un vídeo militant, però serveix per negar els conflictes reals. La defensa del català no sempre encaixa amb la sacralització de la diversitat. Una cultura autòctona minoritzada necessita centralitat, exigència, integració, deures i poder. Però això els incomoda, perquè el seu centre no és la catalanitat. El seu centre és la diversitat. I quan la diversitat mana, el català acaba fent de cambrer ideològic.
El moment més brut arriba quan avisen que, en temps de crisi, el malestar es desplaça cap a les persones vulnerables. Això no és només una advertència moral. És una vacuna preventiva contra qualsevol lectura nacional, demogràfica o cultural del problema català. Si parles d’integració fallida, assenyales els vulnerables. Si parles de substitució lingüística, desvies el focus. Si parles de dissolució nacional, fas identitarisme. El mecanisme és perfecte perquè els catalans no puguem parlar del que ens està passant sense passar abans pel confessionari moral de l’esquerra.
I al final arriba la confessió. El català ha de ser una eina per generar un espai compartit de totes aquestes diversitats. Aquí cau la màscara. El català ja no és la llengua del poble català, ni l’estructura viva d’una comunitat nacional, ni el centre d’una cultura autòctona que vol continuar existint. És una eina. Una cola cívica. Un instrument amable perquè realitats diverses puguin conviure dins el seu projecte ideològic. El català no mana. El català serveix.
Això és el més greu. Et venen una defensa del català, però en realitat el degraden. No hi apareix com a poder, ni com a exigència, ni com a condició d’entrada a una comunitat nacional. Hi apareix com un recurs de cohesió multicultural. Una llengua sense poble. Una llengua sense autoritat. Una llengua sense dret a ordenar el país que l’ha feta néixer.
Aquest discurs no és ingenu. És coherent, i precisament per això és perillós. És l’independentisme d’esquerres quan ja no pensa nacionalment. Catalunya hi surt, però no governa el marc. El català hi surt, però no estructura res. L’alliberament nacional hi surt, però dissolt dins una lluita general on el subjecte real no és el poble català, sinó una classe treballadora diversa, precaritzada i definida segons els interessos ideològics del moment.
En el fons, Arran no diu que la classe treballadora hagi d’assumir la llengua i la nació catalanes. Diu que la nació catalana ha d’entrar de genolls dins el seu marc de classe, diversitat i lluites agregades. Catalunya pot existir sempre que no vulgui ser el centre. El català pot existir sempre que no vulgui manar. I l’alliberament nacional pot existir sempre que no molesti el relat ideològic que el tutela.
Això no és alliberament nacional. És domesticació nacional amb vocabulari revolucionari. És preparar una Catalunya ideològicament molt correcta i nacionalment cada cop més buida.
Ze tontakeria da EHn "3 lehendakari" ditugun hori?
EH lurralde okupatua da osoki eta oraindik ez dugu ez estatu eta beraz, ezta gobernu propiorik.
Frantses eta espainiar estatuen baitako instituzio kolonialak "guretzat" hartzea alienazio nazionala da.
Algo que me encanta dos vascos é como viven absolutamente tranquilísimos coas sús movidas que moven debates en España e dos alí sudan o máis grande, moi ao pesar de Bildu.
En España no entienden la korrika? Me la pela. En España hablan de ETA? Me la pela más. Ponme un pintxo.
EL PREU DE NO ENTENDRE EL PODER
Hi ha una idea que sovint es vol evitar perquè incomoda: cap estat del món s’ha construït només amb bones intencions, mobilitzacions simbòliques i apel·lacions morals. Tots els estats, sense excepció, es fonamenten en una cosa molt concreta: el monopoli de la força. No com a caprici, sinó com a condició bàsica d’existència.
Això no vol dir glorificar la violència. Vol dir entendre què és el poder. Un estat és, en essència, l’estructura que decideix què es pot fer i què no es pot fer en un territori. I aquesta capacitat no es basa en pancartes ni en manifestacions, sinó en la possibilitat real de fer complir decisions.
Aquí és on el debat català ha estat profundament desconnectat de la realitat. S’ha volgut construir una independència sense assumir cap dels requisits que defineixen un estat. S’ha pensat que amb mobilització massiva, legitimitat moral i votacions simbòliques n’hi hauria prou.
Però això és confondre expressió amb poder.
Sortir al carrer pot generar pressió. Votar pot generar legitimitat. Però cap de les dues coses, per si sola, crea un estat. Perquè l’estat no és només una idea compartida. És una estructura capaç de sostenir-se davant d’altres estructures que també volen imposar la seva voluntat.
I això implica un element que sovint es vol obviar: la capacitat de coerció.
No per exercir-la arbitràriament, sinó per tenir-la. Perquè sense aquesta capacitat, qualsevol decisió política és reversible per qui sí que la té. I això és exactament el que va passar: es va declarar una voluntat política sense tenir cap mecanisme per defensar-la.
El resultat no és cap misteri.
Per això el problema no és si la gent es mobilitza més o menys. El problema és que s’ha construït un relat on el conflicte es podia guanyar sense assumir que hi ha un conflicte real. S’ha volgut jugar a fer política sense entrar en el terreny del poder.
I el poder no desapareix perquè l’ignoris. El poder el té algú. Sempre.
Quan no el tens tu, el té un altre. I aquest altre el farà servir.
Això connecta amb una altra idea clau que sovint es desdibuixa: no s’independitzen territoris, s’independitzen pobles. Però un poble només es pot independitzar si és capaç de convertir-se en subjecte polític real, no només emocional o simbòlic.
I això implica organització, estructura, capacitat de decisió… i sí, capacitat de sostenir aquestes decisions davant d’oposició.
El gran error ha estat voler una independència sense cost, sense conflicte i sense assumir què significa realment tenir un estat.
Però la realitat és tossuda. Sense poder real, no hi ha independència. Sense capacitat de fer complir decisions, no hi ha estat. I sense assumir això, tot el que queda és escenificació.
No es tracta de ser més radicals. Es tracta de ser més lúcids. Perquè una nació que no entén com funciona el poder no és una nació pacífica.
És una nació indefensa.
Ane Elordik erabaki du ez garela nazio bat:
"Nazioarteko egitasmoa da, hiru administrazio publikoetatik igarotzen delako, bi estatu tartean, eta euskarak batzen dituelako herri guztiak."